El suïcidi europeu

Seran els immigrants els jueus del segle XXI? Fins a quin punt arribarà Europa en la seva cursa cap a la indignitat? “L’hecatombe del Mediterrani pren formes genocidiàries”, diu el filòsof Étienne Balibar, i afegeix: “La paraula és forta, però com hem d’anomenar l’eliminació de milers d’individus sobre bases racials?”. Des que les imatges dels nens separats dels seus pares a l’Amèrica de Trump van despertar el record de les andanes d’Auschwitz, la pregunta és fins on està disposat a arribar Occident amb l’objectiu impossible de convertir-se en una fortalesa inexpugnable. Una fabulació ridícula perquè seguiran arribant milers de persones i perquè tant Europa com els Estats Units les necessiten.

Segueix el carrusel d’atrocitats: Itàlia pretén establir un cens de gitanos, una altra evocació del passat, en l’obsessió permanent per la construcció de l’enemic sobre l’aporofòbia i la xenofòbia que la Lliga italiana ha heretat del berlusconisme fins a elevar-los als altars del feixisme. I l’inefable ministre Salvani torna a negar l’auxili a un vaixell carregat amb 224 immigrants al crit de “porteu la carn humana a Espanya”. Així es comença: reduint l’altre a la condició animal. Com ha escrit Roberto Saviano el que fan aquests partits no és política, és “comunicació, vulgarització, simplificació” per capitalitzar les pors i els rancors de la ciutadania.

Però hi ha hagut més coses aquesta mateixa setmana: Hongria ha anunciat penes de presó per als qui auxiliïn immigrants indocumentats. I la Unió Europea es torna a plantejar la construcció de camps per controlar i seleccionar immigrants fora del territori europeu, com si es tractés d’apartar els perdedors de la vista dels ciutadans europeus, i allunyar de les veus crítiques l’espectacle repressiu. Una solució que és una impostura, com tots els diners gastats fins ara a contractar la política de fronteres a països autoritaris com Turquia o estats fallits com Líbia. Milers de milions d’euros que només han servit per enriquir les màfies i per allargar el calvari dels immigrants per l’esclavitud i l’extorsió.

I així es va escampant per Europa el virus del neofeixisme. L’extrema dreta marca l’agenda. Balibar es pregunta per què les autoritats europees tenen tant d’interès “a evitar el conflicte amb l’extrema dreta mentre el van buscar deliberadament amb l’extrema esquerra” (a Grècia, per exemple). La resposta sembla evident: perquè no hi ha cap voluntat de canviar les polítiques que han provocat el malestar generalitzat que es pretén neutralitzar convertint l’immigrant pobre en boc expiatori. Com si la culpa fos seva. Una vegada més, tornem al passat: la construcció d’un culpable dels nostres desastres, que n’és completament aliè.

I ningú reacciona. Mirem els grans: Macron ha demostrat a Calais la seva aposta per la intransigència amb la immigració il·legal, i fins i tot s’ha apuntat a la penalització de les persones i organitzacions que els auxilien. I Merkel, que en el seu moment va afrontar la qüestió amb valentia moral, s’ha anat apagant fins a suportar el xantatge del seu ministre de l’Interior, que li ha marcat un termini: o la cimera europea defineix una política al seu gust o s’alia amb els italians i austríacs en el front de rebuig. I Merkel no l’ha fet fora del Govern.

En el fons, tot és mentida en aquest debat. Europa necessita i necessitarà cada vegada més la immigració, n’hi ha prou amb veure l’evolució demogràfica. L’arrel del malestar no són els que venen de fora, sinó les polítiques econòmiques de desmantellament de l’Estat del benestar, que han col·locat a la vora del precipici amplis sectors de les classes mitjanes que es creien salvats. Els diners que es gasten per externalitzar la repressió contra els immigrants es podrien destinar a acollir-los i tots hi sortiríem guanyant. La satanització de l’immigrant destrueix la convivència perquè envileix les societats i converteix en sospitosos els ciutadans procedents de determinats orígens. Els valors de llibertat i reconeixement dels quals fa bandera Europa se’n van per les profunditats del mar Mediterrani, com abans se’n van anar pels camps d’extermini. Dia sí, dia també es fan un fart de repetir que els qui truquen a la porta són privilegiats que ens venen a robar el pa i a corrompre el nostre model de vida. Tornem a la banalització del mal. I alguns encara diuen que Europa està en el seu millor moment.