Invasió de competències

Sense que serveixi de precedent (o sí, ves a saber, perquè tampoc ens ho esperàvem), el Tribunal Constitucional ha tombat una mesura emanada de la LOMCE i que consistia a carregar a la Generalitat la factura de les matriculacions en escoles privades de les famílies que volien l’escolarització en castellà. Després d’uns dies en què la immersió lingüística ha manllevat titulars i presència mediàtica a la investidura arran de la brama que el Ministeri d’Educació inclouria la famosa casella per a la tria del castellà a l’escola, el TC ens ha fet el favor de carregar-se el mètode Wert d’espanyolització dels nens catalans i, sobretot, ha situat les coses al seu lloc. Per fi una mica de sensatesa, podríem dir.

L’amenaça de la casella fantasma ha servit, un cop més, per fer pinya al voltant del model d’escola i per defensar la llengua catalana, ara que el PP, temorós de l’ascens de Ciutadans, sembla haver fet seva l’agenda del partit taronja en termes de llengua. I ha permès intuir el volum de la mobilització contrària que generaria la mesura i que podria deixar la resposta balear al decret de trilingüisme de José Ramón Bauzá en un joc de nens. Poques coses congrien a Catalunya més adhesions que el model lingüístic escolar, de partits a sindicats, de professorat a pares i mares, i a la dificultat d’aplicar realment la mesura (sembla que al ministeri no saben gaire com fer-s’ho, per no dir gens), caldria afegir la mobilització social i la més que probable desobediència dels agents educatius. No hi ha prou inspectors per a tal despropòsit.

Aquests dies, però, la resposta ha estat excessivament emotiva. Hem tornat als arguments de sempre, els de la reivindicació veïnal a l’àrea metropolitana de Barcelona demanant igualtat d’oportunitats allà als anys vuitanta, els testimonis dels que afirmen que sense immersió no parlarien català, els que pensen que gràcies a això han accedit a uns àmbits de relació i de cultura que, altrament, no haurien conegut. I també els contraris a la immersió han apel·lat a l’emoció, lamentant amb amargura que els seus fills no puguin desenrotllar-se en castellà més enllà de l’assignatura de l’idioma, o fent creure que són víctimes d’alguna mena de discriminació atroç. Ens han tocat el moll de l’os, i la resposta col·lectiva no ha sortit dels afectes.

Pensar que el model d’immersió lingüística és el millor possible no deixa de ser, però, ingenu; tenen raó els crítics quan diuen que es podria fer d’una altra manera, tot i que res no fa pensar que aquesta altra manera seria objectivament millor. De fet, també es podria fer tot en castellà, com ja passa en territoris de llengua catalana com ara a la Franja, on el català és una extraescolar (no, no sento Ciutadans queixar-se), o es podria construir la cèlebre doble xarxa escolar, o es podria fer un repartiment de les matèries en les dues llengües, amb percentatges més o menys equilibrats. De models n’hi ha tants com vulguis i res no garanteix que n’hi hagi algun més bo que un altre. Però l’escola en llengua catalana, l’anomenada immersió lingüística, té una particularitat que la fa especial: és el model nostre, sorgit de consensos que superen la lògica de partits i amb l’acord de la comunitat educativa en pes.

Això és el que ens ha recordat el TC amb l’última sentència. Invasió de competències. Qui legisla a Catalunya sobre educació és el Parlament, qui gestiona el sistema educatiu és la Generalitat, i fins ara la decisió de fer que la llengua de l’escola sigui el català ha estat presa per mitjans democràtics i constitucionals. Els canvis en el sistema s’han d’executar a través de majories parlamentàries i no pas mercès a l’ús pervers d’un article de la Constitució en temps de decapitació institucional.