Periodisme de la supervivència

L’any 1955 Xavier Benguerel va publicar Els fugitius, novel·la autobiogràfica on narrava la manera com ell i uns altres escriptors fidels a la Generalitat fugien a França davant de la imminència de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Hi havia l’afany de denúncia de l’actitud poc amable de les autoritats franceses cap als perdedors d’una guerra, l’oprobi i el menyspreu viscuts dia rere dia, es descrivia amb una elevada tensió narrativa la fam que passaven i la vida precària que duien, les mostres de solidaritat dels habitants dels pobles del Rosselló que travessaven com ànimes en pena. Però la realitat literària de l’èxode i de l’incipient exili no devien satisfer Benguerel, perquè durant anys va estar reelaborant i reescrivint el text fins que a Els vençuts va donar per acabada una versió més crua i verídica de l’aventura: a Els fugitius, confessa a les seves memòries, havia comès “el greu error de no entrar en els abominables Camps de Concentració de França”. Sí que ho havia fet el 1942 Agustí Bartra a Xabola, l’embrió de Crist de 300.000 braços, o el 1947 Joan Cid i Mulet a Destins, totes dues obres publicades a Mèxic, però el pioner del testimoniatge de la retirada dels fugitius del franquisme i de la reclusió en els camps de concentració francesos va ser Manuel Valldeperes (Barcelona, 1902 - Santo Domingo, 1970), que el 1941 va publicar a Buenos Aires Ombres entre tenebres, significativament subtitulat L’èxode a Catalunya. Un any abans, també a Buenos Aires, havia aparegut Els darrers dies de la Catalunya republicana, d’Antoni Rovira i Virgili. Però així com aquest es centra en l’itinerari que s’han d’inventar els intel·lectuals i polítics per sobreviure fins al pas fronterer, Valldeperes es capbussa en les vicissituds que va haver de patir la multitud anònima i més desvalguda, sense cap recurs ni cap contacte per poder esquivar la realitat que els esperava a les platges d’Argelers, Montolieu o Bram.

A Ombres entre tenebres hi ha nombroses escenes dialogades, discussions ideològiques, crítiques al govern català a l’exili —perquè ajuda els intel·lectuals i menysté els que van combatre a les trinxeres—, i, si alguna vegada el lector té la sensació d’estar davant d’una excessiva ingenuïtat narrativa, es deu al fet que Valldeperes no va voler tant assajar una novel·la —era, sobretot, un periodista— com escriure un reportatge veraç sobre unes circumstàncies que els mateixos afectats, uns presoners que en un primer moment ignoraven que eren presoners, contemplen des de la perplexitat, com l’error d’un atzar truculent que no es mereixen. El deambular fantasmal de Canals, Recasens i Ginés, els tres protagonistes empresonats d’Ombres entre tenebres, és el motor que serveix a l’autor per descriure i denunciar el que va veure passar per davant dels seus ulls i, també, les conseqüències que això va comportar a la seva ànima. Més enllà de la incomprensió d’obtenir, com a recompensa per haver lluitat per uns ideals justos, la reclusió entre filferrades en un estat aparentment democràtic, hi ha la misèria física i la misèria moral: la fam és contínua, el fred fa enyorar la calor —però quan arriba se sent nostàlgia de l’hivern—, les condicions insalubres dels camps i les inclemències climatològiques són un terreny massa propici per a les malalties, i arreu va apareixent la mort. I, davant d’aquest panorama, l’estat d’ànim flaqueja i s’enfonsa, el neguit sobre la situació dels familiars no és menor que la incertesa i l’angoixa sobre un futur susceptible de ser pitjor que el present, la usura, el robatori i l’egoisme campen sense aturador, i de mica en mica la deshumanització i l’encarcarament dels sentits —“el contrast entre la realitat i els pensaments”— es va convertint en una mena de vida normal. L’única esperança és creure que els rumors són certs i que, en efecte, s’estan preparant uns barcos per endur-se refugiats a Amèrica.

Com si intuís que el periodisme podia ser un gènere literari en si mateix, Valldeperes va aconseguir que la descripció de la supervivència en un camp de concentració francès es convertís en una necessitat d’escriure un reportatge que, alhora, encomana al lector la necessitat de llegir. La recuperació d’Ombres entre tenebres també ve a demostrar que la història de la literatura és una font inesgotable.

<CS8.8></CS>[CAP3]<CS8.7>