Llucia Ramis: “Faig un cant al periodisme de la vella escola”

“Estic eufòrica”. Han estat, pràcticament, les primeres paraules de l’escriptora i periodista Llucia Ramis (Palma, 1977) en guanyar la tercera edició del Premi Llibres Anagrama de Novel·la en català amb l'obra Les possessions, que l’editorial publicarà al març i, en castellà, probablement a l’abril, a càrrec de Libros del Asteroide. L’obra (“crítica, però no de denúncia”, avança l’autora) és una estampa de la societat actual a través de diverses històries que, tot i ser inventades, es poden llegir en clau molt real. “Sempre he pensat que s’ha d’escriure sense por, però s’ha de publicar amb por”, diu Ramis. “Així saps que has fet alguna cosa prou arriscada o honesta”. L'honestedat l’ha portat a escriure, en primera persona, de tots els tabús d’una família que, insisteix, no és la seva: “Si ho fos, estaria molt inquieta”.

Per una banda, hi ha el pare de la narradora, que perd el cap perquè li intenten robar unes terres; per l'altra, l’avi, que el 1993 es veu implicat en unes martingales que acaben amb un succés macabre; per últim, hi ha la història de la parella, un periodista que dona peu a reflectir la corrupció en la professió. “El més admirable de la novel·la és que té múltiples capes”, ha comentat Sergi Pàmies, en nom del jurat del premi, format també per Mita Casacuberta, Guillem Gisbert, Imma Monsó, Isabel Obiols i Silvia Sesé. “Barreja amor, precarietat laboral (periodística), misteri, memòria, nostàlgia… tot molt ben trenat”. L’altre encert de la novel·la, segons ha especificat Pàmies, és “un punt obscè de la llengua, rica i vibrant”.

Ramis no amaga un “cant al periodisme de la vella escola com a forma de vida i com a opció professional”. La parella de la narradora (reconeixible en un professional conegut a Balears) representa els valors que s’han perdut (o s’estan perdent) en la professió: “Hi ha qui es pensa que amb Twitter i Facebook ja s’està prou informat. I no!”, critica Ramis. “Des del 2007 el periodisme està patint una decadència brutal i els periodistes no ho estem fent bé”, admet. Jordi Herralde, editor d’Anagrama, coincideix quan destaca la relació “crítica, ambivalent i apassionada del periodisme” que hi ha a la novel·la, una relació que aparellada amb la crisi econòmica, política i social que va esclatar el 2007.

En aquesta novel·la, com en les anteriors, el fil conductor és la crisi. “No surto gaire de l’any 2007 perquè és quan va començar la crisi [i va publicar la seva primera novel·la, Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys] i em serveix per explicar tot el que està passant”. Herralde extreu de la lectura una pregunta que pot ser definitòria: “Som fills de la Transició o de la corrupció?”

El jurat ha valorat “la mestria i la solidesa narrativa de l’autora, que ha lliurat una novel·la composta per múltiples capes, narrada per una veu protagonista d’una gran humanitat i escrita amb una llengua rica i vibrant”. Al premi, dotat amb 6.000 euros, s'hi havien presentat 28 originals i el de Ramis ho va fer sota el pseudònim “A.” “Un pseudònim que no serveix de gaire perquè a la tercera línia ja saps que és ella, evidentment”, ha dit, amb humor, Pàmies, remarcant així el segell literari de Llucia Ramis. “El to de la novel·la és una evolució dels llibres anteriors de l’autora”, ha comentat Pàmies. “És com si fos un ‘grans èxits de Llucia Ramis’ perquè conté tots els seus registres: periodisme informatiu, columna d’opinió, lírica literària, humor… Si en els seus tres llibres anteriors se centrava en un registre concret, ara ha tret tota la caixa d’eines per muntar una novel·la actual que, tot i així, no té data de caducitat”.