El poder suau català

L’independentisme s’ha convertit en el culpable perfecte a qui carregar qualsevol fracàs. N’hi ha que fins i tot l’utilitzen amb caràcter anticipatori. Per exemple, alguns que ja donen per fet que Barcelona no tindrà l’Agència Europea del Medicament, i que, evidentment, això serà per culpa del sobiranisme. És evident que la situació catalana preocupa a Europa i que hi ha una frenada alarmant en l’economia del país, que pot arribar a tenir greus conseqüències segons com evolucionin les coses. No hi ha res pitjor que minimitzar per raons polítiques i ideològiques el que la ciutadania ja percep en la seva vida quotidiana: el consum ha baixat, les inversions estan aturades, ens movem en un territori pantanós que podria no trigar gaire a començar a empassar-se ocupació. I qui ho negui se situarà en el pensament il·lusori que tants desastres està acumulant.

Però hi ha preguntes que cal formular si no es vol caure en el maniqueisme, que és una forma d’ignorància estructural instal·lada en moltes ments. Sens dubte, l’escalada independentista ha provocat sismes amb unes conseqüències polítiques que tots coneixem. Però, resseguint el calendari dels moments clau en la frenada econòmica, hi ha motius per pensar que el que més mal ha fet a l’economia (la catalana i l’espanyola, que es vulgui o no van plegades) és la sensació que ha transmès el Govern espanyol de no ser capaç de controlar amb garanties la totalitat del seu territori. Que durant cinc anys el sobiranisme s’hagi anat consolidant sense que el Govern espanyol fos capaç de canalitzar el conflicte o que els serveis d’informació d’una potència com Espanya no fossin capaços de descobrir el pla b del referèndum independentista, en el qual van intervenir diversos milers de persones, no són precisament dades que donin confiança als actors econòmics, cada vegada més internacionalitzats. Qui mana a Catalunya? Que fins i tot el president Rajoy formulés una vegada en públic aquesta pregunta ho diu tot.

Les ombres que planen sobre l’economia catalana no han de confondre les causes properes amb les remotes. I si Catalunya es vol replantejar el seu futur ha de tenir en compte l’evolució dels últims anys: el pas del capitalisme industrial al financer i les transformacions de l’economia espanyola, començant per les privatitzacions de les empreses públiques en temps de Felipe González i José María Aznar, han convertit Madrid en una capital econòmica global, i han deixat Barcelona (i, per tant, Catalunya), perjudicada a més pels fantasmes del pujolisme, en un altre àmbit. Pasqual Maragall ho va entendre i va plantejar el desafiament en el terreny del soft power. Els Jocs Olímpics en són la icona, però només és la bandera de molta feina de fons. Barcelona s’ha fet un lloc al món a la seva manera, sense demanar permís ni mirar-se al mirall de Madrid. I així ha esdevingut un model d’èxit. D’alguna manera Catalunya hauria de trobar la seva singularitat en una mena de síntesi, amb denominació d’origen europea, entre Califòrnia i Florida, amb més de la primera que no pas de la segona.

En l’absència de gran poder econòmic, anar al cos a cos amb Madrid té poc sentit. Cal accentuar el perfil propi. Mirant directament el món i reforçant aquells aspectes que poden generar un conglomerat del benestar prou atractiu. Sempre sense oblidar que entre països operen vasos comunicants i que, sovint, la sort d’uns és la desgràcia d’uns altres. Catalunya (i Espanya en general) es beneficia en aquests moments, especialment en turisme, de la crítica situació de l’entorn mediterrani.

Les cartes catalanes són aquestes. Prioritat a la recerca puntera, amb una gran tradició en l’àmbit de la medicina i la biotecnologia. Un marc geogràfic, ambiental i cultural confortable, un país de proporcions molt humanes; i, per tant, una força d’atracció per a moltíssimes persones: turisme, per descomptat, però també molta gent que arriba per quedar-s’hi o per a llargues estades. Prioritat per a aquest triangle: alta tecnologia (és a dir, inversió en recerca i universitats fortes) i exportació; humanisme quotidià, que inclou salut i savoir vivre (la cultura catalana necessita un revulsiu urgent); i lloc d’acollida i portes obertes. Barcelona, mestissa i complexa, n’és el motor. Ara els toca als comuns. Venien dels moviments socials d’esquerres i sobtadament s’han trobat ocupant la centralitat: com a governants de Barcelona i com a espai de resistència a la bipolaritat política. Una tasca ingent. I, a més, en minoria.