Qui són els traïdors a Catalunya

L'economista més sectari de Catalunya, el brillant Xavier Sala i Martín, escriu que el trasllat de seus dels bancs catalans "no es pot interpretar com una decisió legítima d'anar-se'n sinó com un intent de fer pressió política" (Playground,6/10).

"A la tàctica de generar nova incertesa", sobre la situació "s'han afegit les cúpules de dos bancs de seu catalana", assenteix (El Periódico, 9/10) Guillem López Casasnovas, qui fou conseller del Banc d'Espanya. La seva acció és "rebutjable", afegeix.

Si els interessés el que passa sabrien que CaixaBank i el Sabadell van traslladar les seves seus per protegir els seus clients i accionistes i no perdre el paraigua del BCE. Però com que l'Ara, que va atribuir aquest trasllat defensiu a una "gran operació d'intimidació" del Govern central, prefereixen emmetzinar.

N'haurien fet prou de visitar una sucursal abans de la fugida i verificar l'angoixa dels estalviadors (i dels seus propietaris) davant l'anunciada declaració d'independència del seu Govern: del secessionista, no de cap altre. Impera la misèria intel·lectual. Però això tampoc és letal, perquè Isidre Fainé i Josep Oliu ja tenen els qui els escriguin.

El pitjor és que minimitzen els efectes del trasllat de seus: "L'única diferència és on acabarà una part molt petita dels impostos relacionats amb l'activitat del banc, l'economia ni ho notarà", menysprea Sala i Martín. "La transcendència d'aquesta decisió és molt limitada", afegeix López.

Potser ignora que al trasllat de la seu social la pot seguir la fiscal (ja ho ha fet), i al cap, de l'operativa. I de totes les sinergies que genera: des que l'ENHER va ser absorbida per Endesa, va deixar de ser fàbrica d'enginyers de proximitat. "Catalunya ha tingut un problema de falta de seus", va argumentar algú més savi, Andreu Mas-Colell, quan van tancar les filials de multinacionals de motos, les antigues Derbi i Yamaha (Sanglas), (EL PAIS, 13/3/2011). Tancaments com Pirelli, Samsung o d'altres van derivar de la falta de capitalitat: en cas de crisi, es tanca el que està lluny.

La necessitat d'empreses potents, sòlides i arrelades al territori es va reivindicar també més enllà de la indústria, en les finances.

El que ara el secessionisme i els seus apparatchiks intel·lectuals destrueixen, implacables, amb el risc de provocar atur i pobresa en abundància, és l'edifici d'una economia mitjana, equilibrada i innovadora, amb centres de decisió propers: ja tots es desplacen, bancs i empreses de l'Ibex, pimes, directius.

Destrueixen aquesta Catalunya somiada i a mig fer aconseguida pels catalanistes. Ignoren o obliden a Francesc Cambó: "Sense una banca catalana forta i activa tots els nostres afanys per a intensificar la nostra indústria, tots fallessin" (El pensament català davant del conflicte europeu, 1915). A la Societat d'Estudis Econòmics de Catalunya (Necessitat de crear una banca catalana, 1908). A Joan Sardà i Lluc Beltran (Els problemes de la banca catalana, 1933). A Jacint Ros i Antoni Montserrat (L'aptitud financera de Catalunya, 1967). Als mil llibres del cunyat honest de Pujol, Francesc Cabana, (sobretot Bancs i banquers a Catalunya, 1972). Són ells, Sala i López, els traïdors a Catalunya.