“Ser híbrid t’ensenya a escoltar, i això avui hauria de ser essencial”

Com que treballava de 9 del matí a 5 de la tarda, s'aixecava a les cinc del matí a llegir. Per poder estar, doncs, més temps amb el seu pare, se li va acabar unint de matinada, arraulit en silenci al seu costat i, amb els anys, també es va posar a llegir. És una curiositat més del seu àlbum familiar, on hi ha un besavi esclau. I també un viatge, a través de diverses generacions, des de Guadalupe a Ghana, l'última destinació de les quals l'ha portat a criar-se i estudiar entre la seva Anglaterra natal i la mateixa Ghana. Unes coordenades vitals així havien de marcar per força la mirada del món del poeta Nii Aykwei Parkes (1974). Fa tres anys va ser escollit com un dels 39 escriptors més prometedors menors de 40 anys d'Àfrica i que amb la seva fins ara única novel·la, L'enigma de l'ocell blau (Club Editor, en castellà i català), va quedar finalista del Commonwealth Writers el 2010.

Amb un tènue vel de novel·la policíaca macerada en pulsió poètica, la història de Kayo, l'únic forense de Ghana format a Anglaterra i que es veu forçat per les corruptes autoritats a investigar, com a CSI, unes estranyes vísceres d'un crim comès en un llogaret, no deixa de ser un cant, sobretot, a la diversitat i al fet que “les coses són només el que veiem, però també és veritat que les coses són només el que no veiem”. O també al fet que “el mal no viu sol en cap corral, sinó que també allà hi viu el bé”. Si ambdues frases del llibre sonen aforístiques o proverbials és perquè la tradició cultural oral ghanesa i el seu llenguatge impregnen tot el relat, salpebrat de paraules en llengua twi (hi ha fins i tot un glossari al final), a cavall entre demostració de diversitat i crit d'alerta davant una riquesa que s'extingeix. “En el meu cas és una celebració del que tenim; en molts escriptors africans hi ha un timbre únic, l'anglès”, lamenta Parkes, assidu del Spoken World, de cos atlètic, pentinat afro i notable occipital, on ressona el discurs del kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o: “Descolonitzar la ment és un llibre que vaig llegir amb 16 anys i moltes de les seves idees casen amb com escric i com visc; per mi, com més llengües aprens i més contactes tens amb els altres, millor”.

L’enigma de l’ocell blau (Club Editor, en castellà i català), va quedar finalista del premi Commonwealth Writers el 2010.

Parkes no deixa de ser la punta de l'iceberg d'un fenomen que podria llegir-se com una regeneració de la literatura anglosaxona provinent fa unes dècades dels països asiàtics, però que ara sembla alimentar-se més de la cultura africana. “Ja m'agradaria pensar que les paraules les salvarem des d'Àfrica, però soc conscient que la nostra eclosió és una moda passatgera del sector editorial; celebrem-ho, però hauríem d'aprofitar-ho per crear una multixarxa literària africana i així no dependre tant del sistema literari occidental; en l'era digital és possible, utilitzant aquesta eclosió, crear un sistema literari propi que vagi més enllà, entre els editors africans, de centrar-se en els llibres de text”. Creu que el procés potser ja ha arrencat. “Comença a haver-hi segells amb gran implantació, les propostes narratives de la qual transcendeixen els seus països, com Kwani a Kenya, o Cassava Republic a Nigèria, i també autors que han decidit publicar per principis sempre a Àfrica, encara que en molts casos no cobrin drets, com la ghanesa Ama Ata Aidoo. Hauria de ser el moment”.

“En aquesta vida hem d'escollir quina història expliquem perquè ens afecta; afecta la nostra manera de viure”, afirma un personatge del poblat. Parkes també té la seva història per explicar: “Poso el focus en tot el positiu: és la meva manera de veure el món i de viure'l i així ho escric; tinc un origen esclau i els meus ancestres han patit de tot, hem passat per molts països, cultures i llengües, però celebrem que encara podem parlar… En qualsevol cas, vull explicar que no hi ha una sola manera de veure i entendre el món; la novel·la arrenca amb la frase: ‘Els ocells no han parat de cantar mai’; hi ha molts ocells i cadascun canta a la seva manera”. Moralitat? “Soc un escriptor africà d'un petit país en una zona on només en aquesta zona hi ha 90 llengües vives; aquesta complexitat és difícil d'entendre, però cal tenir-la sempre al cap”.

De les desenes de fils que teixeixen L'enigma de l'ocell blau hi ha el duel desigual entre una tradició oblidada i que ningú respecta i la modernitat: Oduro, el bruixot de la tribu, no troba a qui transmetre la seva sapiència; Yaw Poku és, evidentment, l'últim gran caçador. Kayo arriba al poble amb la intuïció del respecte al passat i el saber de la ciència occidental, que no és suficient. “Els vells oficis es perden com a Occident, encara que des de fa una desena d'anys hi ha polítiques governamentals per recuperar, per exemple, la medicina tradicional. Kayo em serveix de metàfora: ‘Si creus que ho saps tot i no pares i escoltes, has perdut’; Poku li farà veure que la vida és més complexa que la ciència”, diu Parkes, amb el mateix to de proverbi antic que ha de deixar anar el seu personatge.

“Soc conscient que la nostra eclosió és una moda passatgera del sector editorial; celebrem-ho, però hauríem d’aprofitar-ho”

La Ghana que retrata Parkes, que viu entre Londres i Accra, pateix una inexorable desforestació. “Les persones tenim plans, però també avantpassats; les necessitats de la terra són més importants que les nostres”, es diu en una altra bella frase aforisme, tan freqüents en el llibre. “Tradicionalment, abans de tallar un arbre havies de consultar als més vells de la tribu i explicar-los per què i per a què anaves a tallar un arbre, la relació amb el medi ambient era natural; amb la colonització britànica es va imposar la idea que si no explotaves al màxim els teus recursos és que eres simplement idiota”. També és un país infestat de violència i, sobretot, corrupció en l'administració, amb suborns i extorsions i, a la base, funcionaris que cobren tard i malament. “És un país amb totes les condicions per a la corrupció, el que és impressionant de debò és que no n'hi hagi més… Però tampoc és tan diferent d'Anglaterra: quan es va convidar Roberto Saviano, l'autor de Gomorra amenaçat per la màfia, la policia de Londres va dir que no podia garantir la seva seguretat, deixant entreveure, subtilment, corrupció interna”.

En un context així, sorprèn la passivitat i fins i tot certa alegria de la població, segons desprèn la novel·la. “La gent no és feliç en la ignorància sinó per un pacte amb si mateixa, la necessitat de tenir una mica de pau interior, no rebel·lar-se més… Però això té un punt encara més perillós perquè si se sobrepassa, venen aquests esclats tan extrems, per exemple, el de Tunísia: ‘Ja no m'importa res, ni que em matis, ja n'hi ha prou’”.

Amb l'optimisme en el seu ADN, Parkes prefereix parlar de noms a seguir en les lletres africanes –“recomanaria les veus de les sud-africanes Zöe Wicomb i Bessie Head”—i del simbolisme últim del protagonista de la seva novel·la, Kayo: “És la qualitat de ser híbrid, ser i estar en dos mons; ser híbrid t'ensenya a escoltar, que avui hauria de ser essencial”.