Novel·lista, doncs incorrecte

L’Editorial Anagrama acaba de publicar una nova edició del llibre de Vladimir Nabokov, Opiniones contundentes, en traducció de María Raquel Bengolea i Damià Alou (Barcelona, 2017), que consisteix en la reproducció de l’edició publicada per Taurus el 1977 —que presentava solament una llarga sèrie d’entrevistes—, afegint-hi dos capítol nous: un de molt saborós dedicat a “Cartes a directors de publicacions”, i l’altre consistent en un conjunt d’articles. L’edició del llibre és una gran notícia, més encara si pensem en els escriptors i els lectors de Catalunya. ¿Per què?

Nabokov és un dels més grans novel·listes del segle XX. Ho és, en primer lloc, per la qualitat intrínsecament artística de les seves obres: fer una novel·la és com un treball d’ebenisteria, en què sempre cal molta paciència, molt d’art i molt d’ofici (que és el mateix); en segon lloc, Nabokov és gran per la seva total independència de les opinions comunes. “La nacionalitat d’un escriptor de vàlua te una importància secundària”; “M’importa un rave la moral social, la de Nord-amèrica i la d’on sigui”; “Estic fart dels escriptors que s’uneixen a la colla dels comentaristes socials. Menyspreo els “filisteus”, els cursis i els fanàtics ... També em nego a trobar cap mèrit en una novel·la pel sol fet que sigui obra d’un negre valent de l’Àfrica, o d’un blanc atrevit de Rússia... o un qualsevol representant de qualsevol grup particular ... Francament, l’aura nacional, folklòrica, de classe, maçònica, religiosa, o qualsevol altra aura comunal, em predisposa contra una novel·la”.

Ja Gabriel Ferrater havia escrit que el catalanisme, o el nacionalisme, li semblava una màquina de tortura per a la nostra creació literària. La novel·la, en especial, és un gènere que va néixer no solament molt acostat a la realitat diversa, sinó també sobre la base de les veus contraposades i vàries igualment: una polifonia. No es pot fer dogmàtica en una novel·la, ni, com acaba d’exposar Nabokov, pot fer-se servir aquest gènere per vindicar l’homosexualitat, per rebentar la tauromàquia, per fomentar el vegetarianisme, per excitar el nacionalisme o per atiar sentiments pietosos envers als desheretats de la terra.

Però això és el que està succeint al nostre país d’ençà que el sobiranisme s’ha convertit en un dogma de suposat valor universal: un novel·lista que avui volgués començar la carrera tindria, quant a aquest extrem, només dues possibilitats: o lloar la bellesa del nostre paisatge i la bonhomia de la nostra gent —amb tot el folklore que és del cas; d’això és plena la novel·la de la Renaixença— sumant-hi encara l’anhel d’una pàtria redemptora; o bé utilitzar extremament el gènere de la sàtira més punyent que hom pugui imaginar —més i tot, que caldrà, que la que va fer servir Albert Boadella per riure’s de Jordi Pujol i de Convergència al seu espectacle Ubu president. Això va dir Flaubert: ateses determinades situacions polítiques, el que necessita un país no és un Sòfocles, sinó un Aristòfanes; val a dir, algú capaç, en el nostre cas, de fer la riota més gran que es pugui imaginar de l’enorme quantitat de disbarats, mentides, usos perversos del llenguatge, hipnosi col·lectiva, promeses vanes, expectatives falses i emocions vaporoses posades al servei d’una causa que, en tant que política, hauria de basar-se solament en la freda racionalitat.

La màquina de tortura de què va parlar Ferrater actua avui amb més subtilesa i diligència que mai: no necessita cap policia ni cap maquinària; cap oficina, cap censor: n’hi ha hagut prou en fundar i elaborar, pas a pas, una enorme fantasmagoria col·lectiva, amb l’ajuda sempre eficaç de la concentració de multituds, perquè un poble no vegi, al món, cap altra realitat que allò que, ara com ara, és fantasia: el Gran Paradís Fictici, l’Eldorado del segle XXI, la Jerusalem celeste.

Nabokov, com ha de succeir per força en tota persona de lletres, intel·lectual, assagista o novel·lista, no va viure del simbolisme comú: en va crear un de nou, com era la seva obligació: “posseir la capacitat no solament de recombinar, sinó de recrear un món donat ... L’obra d’art no té cap importància per a la societat. Només importa per a l’individu, i només el lector individual és important per a mi”. Per arribar aquí, Nabokov, del tot naturalment, es va allunyar de la congregació, les masses i la confraria: “El meu aïllament és una il·lusió, resultat de no haver pertangut mai a cap cercle literari, polític o social. Sóc un solitari mansoi.” N’hi ha hagut uns quants, però encara falten molts solitaris amb opinions contundents als annals de la nostra literatura.