El carrusel poètic de l’escriptora jueva de Debora Vogel, assassinada al gueto de Lviv el 1942

L’any 1900, el filòsof francès Henri Bergson va escriure que les coses ens fan riure quan els aspectes mecànics de la societat són posats en evidència: “la vida realment viva no hauria de repetir-se”.

Trenta anys més tard, la repetició i la monotonia s’havien apoderat fins a tal punt de les ciutats modernes que la jueva ucranïnesa Debora Vogel va crear un nou tipus de poe­sia per expressar-ho. L’editorial Flâneur ha publicat un recull de poemes de Vogel que en revalora la importància en el seu context històric, atès que la història l’ha recordat principalment com l’amiga i musa de Bruno Schulz.

Els poemaris de Vogel són exercicis estètics i intel·lectuals d’una fredor sorruda. Va voler fer amb poemes el que els cubistes feien amb quadres; per tant, els poemes són tan lletjos com els quadres que els inspiraren. Regits més pel món de les idees que per la imitació de la vida, presenten un món d’un determinisme indefugible, d’una certesa severa i d’una limpiditat depriment.

Tot i perdre’s en entelèquies, el fet d’escriure en ídix —llengua vernacular dels jueus del centre d’Europa abans de ser gairebé liquidada per l’Holocaust— ajuda a fer arrelar el caràcter prosaic del contingut. Com diu la traductora Golda van der Meer al pròleg, “pretén establir l’ídix com a vehicle d’una literatura moderna”.

El llibre de Flâneur conté seleccions de dos poemaris. El primer, Figures de dia (1930), sembla un bloc d’esbossos on trobem variacions sobre els mateixos temes amb l’objectiu de refinar un estil. L’exercici consisteix a reduir el bullici de la ciutat a una sèrie d’esquemes predictibles i repetitius. Així, se succeeixen descripcions d’edificis, de masses humanes o de rutines emprant formes (rectangle, cercle, línia…), textures (llauna, lli, cartró) i colors.

Al segon poemari, Maniquins (1934), Vogel sembla satisfeta amb l’aspecte formal i es permet explorar més els sentiments que desperten les ciutats modernes: tristor, ennui, malenconia. També el desgast dels sentiments, com ara l’amor kitsch, entès com una cosa mecànica, suada i mancada de significat.

Els seus poemes dibuixen un món que és tot forma sense esperit —una casa que no és una llar és un rectangle—, i llegir-los es pot fer sufocant, com besar algú a través d’un film plàstic. Per això és emocionant quan, enmig de tanta rectitud, trobem illes de sentiment. El llibre canta quan parla de l’espera, els comiats, l’enyor o la renúncia, sentiments ubics al paisatge urbà modern que, amb la seva grisor deshumanitzant, les distàncies connectades per transport públic i l’esmicolament de les comunitats, posa a prova la resiliència dels vincles afectius.

Bergson creia que “la desviació de la vida cap al mecanisme és la veritable causa del riure”. Però els poemes de Vogel no tenen ni un punt d’humor. Més aviat apunten a l’absurd, com ara el poema ‘Maniquins’, on unes nines de porcellana darrere la vitrina d’una botiga li recorden la condició humana: “El món és un carrusel de porcellana (...) on senyors encolats de negre rígid / i dames blaves elàstiques / no tenen res més a fer / que somriure amb els seus ulls blaus lacats / i llavis contornejats de carmí”.

Vogel és una artista de mal encasellar, ja que és una dona jueva que no escriu sobre judaismes ni feminismes. El seu art queda com un artefacte abstracte del temps en què vam obrir les portes dels nostres cors a la mecanització, temps que, irònicament, va acabar amb la vida de Vogel quan va ser assassinada amb els quinze mil jueus del gueto de Lviv el 1942, en el context de la més greu de les implementacions d’aquest pensament mecanicista sobre la societat.

“I no es pot fer res més / que somriure nèciament a tot…”

Figures geomètriques 

Debora Vogel 
Flâneur
211 pàgines. 23 euros