Sánchez Ulled, un fiscal al cim

Una advocada del cas Palau va voler convidar Emilio Sánchez Ulled a un cafè en una pausa del judici. El fiscal s’hi va resistir. “A veure si es pensaran que rebo alguna cosa de Convergència. Alerta”. Feia broma. O potser no: Sánchez Ulled (Lleida, 51 anys) sap que no n'hi ha prou amb ser imparcial: cal semblar-ho. Amb poca tendència a fer relacions, s'ha llaurat una fama de fiscal dur, meticulós i —malgrat els temps que corren en el ministeri públic— independent.

Si avui hi ha un fiscal feliç a Espanya és Sánchez Ulled. Quan l'advocada el convidava a cafè, el saquejador Fèlix Millet acabava de confessar el finançament il·legal de Convergència. A aquest procés (encara viu), se n’hi suma un altre en el qual s'ha apuntat una medalla: ha aconseguit la condemna a l'expresident Artur Mas pel 9-N. Són dos judicis històrics que s'han emès en directe. Aquesta exposició pública ha descobert un fiscal que ensenya les dents, capaç de carregar dues hores contra Mas sense parar i sense mirar un paper (l'expresident va reconèixer la seva “professionalitat”) i dotat per a la ironia i l'humor càustic.

Per preservar la seva imparcialitat, no vol que li paguin ni un cafè

Compte, que la seva ironia no és gratuïta, sinó un recurs per desarmar un testimoni que es resisteix a dir la veritat o per deixar en evidència les mentides d'un acusat. En una escena de pati d'institut, el diputat Francesc Homs es va apropar al fiscal després del judici a Mas. Li va retreure que no li havia preguntat res. “Home, pots trucar a Madrid perquè m'ascendeixin a mi i pugui preguntar-te en el teu judici al Suprem”, li va respondre. Homs, per cert, està acusat en el 9-N per culpa de la meticulositat del fiscal, que va trobar una carta signada per ell en una muntanya de documents. Una altra intervenció, gairebé innocent, en l'interrogatori a Jordi Montull, va donar motiu a un moment memorable del cas Palau. Montull va explicar que les comissions van passar del 3 al 4%. “Pel cost de la vida?”, va preguntar el fiscal. “No. Perquè Convergència en volia més”.

“Sempre ha estat així, mordaç... Però és veritat que està àgil”, explica un penalista de Barcelona els clients del qual topen sovint amb ell. Sánchez Ulled és, des del 2005, delegat de la Fiscalia Anticorrupció a Barcelona. Després d'un primer pas per fiscalies del cinturó vermell, va començar a investigar delictes econòmics amb José María Mena, llavors fiscal superior de Catalunya i a qui considera el seu mentor.

Sánchez Ulled va estudiar Dret, però no va voler ser advocat. La seva relació amb els lletrats —sovint més ben pagats que ell— és competitiva. Concep la sala de vistes com un desafiament intel·lectual. I vol guanyar: amb arguments millors i idees més brillants, amb discursos més ben bastits.

Aquesta ambició intel·lectual es reflecteix en la lectura, una de les seves passions junt amb la música: Sánchez Ulled devora llibres a l'autobús, i cada setmana arriba a la Ciutat Judicial amb un de diferent. Prefereix la claredat expositiva dels anglesos, tant en novel·la (un Cormac McCarthy, un Philip Roth) com en assaig (el fascina la història del pensament).

Allibera l'estrès de la lluita contra la corrupció corrent per l'avinguda Diagonal, on s'ha topat amb acusats (com Mas). Però on es troba el seu món de llibertat —al marge de la seva família: està casat i té tres fills— és a la muntanya. S'escapa quan pot a escalar, tot i que ara, amb els casos Palau i 9-N, ja ha coronat un cim professional. La seva, per cert, és una carrera de fons: alguns casos amb els quals va començar a Anticorrupció (Adigsa, Unió) es jutgen ara.

En els judicis treu tota la seva artilleria, que passa per una ironia mordaç

D'esquerres —va presidir la Unió Progressista de Fiscals—, a Sánchez Ulled li han atribuït tot tipus d'etiquetes. Ell ha seguit a la seva, sense fer cas als cants de sirena. Ni, per descomptat, a les clavegueres de l'Estat, que també van trucar a la seva porta. El 2012, el comissari Marcelino Martín Blas va intentar quedar-se amb el cas Palau insinuant-li que tenia proves noves. El fiscal va veure que no hi havia res i el va convidar a sortir del despatx. Aquesta voluntat fèrria de mantenir-se al marge del fang i de les turbulències ha fet que rebi acusacions per tebi, per massa prudent. Però Sánchez Ulled no és un “fiscal de metralleta” (l'expressió és de Mena) i no entra en tromba sense proves sòlides.

La seva independència és la seva obsessió. Per això no permet que ningú li pagui res. Un any, els Mossos d'Esquadra van voler condecorar-lo (com ja havien fet Policia i Guàrdia Civil). Va refusar-ho educadament perquè, per aquestes dates, va sol·licitar l'absolució d'uns mossos investigats per presumpta corrupció. Un premi en aquestes condicions podria interpretar-se de manera equivocada.

La seva trajectòria internacional és àmplia: va treballar dos anys a l'oficina de l'OLAF a Varsòvia. I viatja cada any, com a expert independent per a la Comissió Europea, a Romania i Bulgària. Aquestes sortides li permeten airejar-se dels judicis domèstics. Com el duríssim del cas Hisenda, que va acabar amb la condemna del constructor i expresident del Barça Josep Lluís Núñez. En la vista, Sánchez Ulled es va posar com una moto quan un exinspector reconvertit en advocat va canviar d’opinió: “Quan li pagàvem tots els espanyols pensava una cosa; i quan li paga només un, en pensa una altra”. Pur Sánchez Ulled. Sobre la taula del seu despatx, per cert, ara reposa un nou llibre: Esperant els bàrbars, de J. M. Coetzee.