La vida del pare de la Nadia: un llarg rosari de mentides i estafes

Les televisions, i amb aquestes els teleespectadors, van caure als peus de Fernando Blanco. Qui no s’encapritxaria amb aquella nena riallera tan greument malalta? El pare afegia dramatisme amb frases absurdes: “Abans no hi veia ni caminava”, “El cervell li ha deixat de créixer”. Era el 2008, la Nadia tenia tres anys i ja l’estaven passejant pels platós amb els cabells rapats i abraçada a un ós de peluix. Sense els 60.000 euros que li demanava Blanco a l’audiència, la nena podia morir abans dels set anys.

Ningú sap amb certesa el moment en què Blanco va començar a viure de les seves mentides. Però sí que va ser molt abans que naixés la Nadia. “Era un estafador professional. Un mentider compulsiu i un gran actor, amb una enorme capacitat inventiva. Vaig ser amic seu”. La confessió d’aquest empresari es produeix en un hotel de Maó, la capital de Menorca. I exigeix anonimat malgrat el temps transcorregut. “És una illa molt petita”. El 1994 encara ho era més. Blanco arriba a l’illa amb 30 anys i un bon lloc: delegat de Cobega, la distribuïdora de Coca-Cola. Controla tots els refrescos que es consumeixen en una illa del Mediterrani. Són molts diners.

El 1997 l’empresa descobreix que s’ha estat quedant milions de pessetes. L’acomiada de manera fulminant i el denuncia. Tres anys després l’Audiència Provincial el condemna en ferm per apropiació indeguda i falsedat documental. Li cauen quatre anys i deu mesos de presó. Acaba la seva etapa a l’illa. Uns anys en els quals va viure, valgui la frase feta, per sobre de les seves possibilitats. La nòmina inflada, de 260.000 pessetes de llavors, li quedava curta, explica una altra persona del seu cercle proper que tampoc vol veure el seu nom al diari.

Blanco i la seva parella de llavors vivien a tot drap, explica aquest home, que aporta una carpeta plena de documents en una cafeteria de Maó. Demanava diners en préstec i no els retornava. Encarregava una targeta, li treia el crèdit i la llençava. Apareixia amb cotxes nous que no havia pagat. “Amb aquest ritme de vida, no podia ni robant”, assegura. Durant un temps es va dedicar “a les inversions”. “Deia a gent de l’illa que els aconseguiria un bon interès. No tornaven a veure els diners”. També va treballar per a dues companyies importants d’assegurances i, segons aquesta font, va vendre pòlisses inexistents. Algú el va denunciar? “Que jo sàpiga no. Ningú vol reconèixer que l’han estafat”.

Qui sí que el va denunciar va ser l’empresa. “No era la nostra intenció enviar-lo a la presó. Volíem que retornés els diners però quan el vam trobar ja se’ls havia gastat”, recorda un dels advocats que va portar l’acusació. “Va desaparèixer i el vam haver de buscar. Finalment el vam localitzar en una urbanització exclusiva plena d’anglesos a prop de Sant Lluís, en una casa llogada que clarament no podia permetre’s”, diu en el seu despatx de l’Eixample de Barcelona. Els jutges van determinar que s’havia quedat “no menys de 20 milions de pessetes”.

El frau estava molt elaborat, però tard o d’hora es descobriria. “Quan vam mirar els llibres vam veure el desfasament entre la mercaderia que sortia i els diners que entraven”, relata l’advocat. Blanco anava trampejant girant xecs i pagarés a comptes sense fons o emetent lletres de canvi, que de vegades tenien com a acceptants persones que ni existien. En altres casos, sí que eren persones reals. Com el Santiago i el seu pare. Amb el seu únic camió, treballaven com a repartidors per a l’empresa ja abans que Blanco hi arribés de cap. Un dia els va demanar “un favor”.

El Santiago s’esforça, en un bar de Maó, per explicar els detalls, però encara avui no sap gaire bé el que va signar. “El Fernando ens va dir que necessitava un favor i em va entabanar… Que si li signàvem unes lletres de canvi ell rebria unes bonificacions i que després ho arreglaríem i no sé què més. Ens en vam refiar”, relata. Un any després van tornar a signar, “la renovació”. “Un dia ens van cridar quan es va destapar el desfalc. L’empresa deia que devíem 12 milions de pessetes. El Fernando va reconèixer en un despatx que era cosa seva, però el meu pare va haver de vendre el pis i pagar. Ara viu de lloguer en uns baixos”.

Tampoc va haver-hi denúncia. “Un advocat ens va dir que perdríem. Les signatures eren allà”. Santiago recorda que anys després d’allò va veure el Fernando amb una nena petita a IB3, la televisió autonòmica balear. Plorant i demanant diners. “Li deia a la meva dona: Què faig, truco i dic que és un pirata? Aviso perquè no es creguin res?” No va trucar. Es va quedar al sofà recordant “la vida que duien” Blanco i la seva dona. El xalet, els menjars i els sopars en bons restaurants. Com n’era de “prepotent” amb els treballadors. “Tants diners… Sé de clients que li compraven a ell directament en negre. Palets sencers que sortien directament del port sense passar per cap magatzem. Però això no ho reconeixeran aquests hostalers, esclar”.

Els anys a Eivissa

Abans de Menorca, Blanco va viure i va treballar a Eivissa. Va dir a EL PAÍS que havia fet de tot, fins i tot de DJ. Un dels seus “amics” diu que es dedicava principalment a l’hostaleria. D’aquella època són les batusses amb policies que ell mateix va confessar a aquest diari i la hipoteca impagada d’un apartament de 107 metres quadrats més 20 de terrassa en una de les millors zones de la capital. Ell i la seva parella, Inés Rodríguez, van arribar a deure 12 milions de pessetes (72.000 euros) a l’entitat que els havia donat el crèdit. L’immoble va acabar subhastant-se anys després.

La parella tampoc pagava la comunitat, així que la resta de propietaris els van denunciar per un deute de 323.000 pessetes que un jutjat d’Eivissa els va condemnar a pagar. Per llavors eren considerats “en situació processal de rebel·lia”. Va ser l’any 2000, fins al punt que l’Audiència de Palma també condemnés definitivament Blanco per l’estafa a la seva empresa. A diferència del que va relatar a aquest diari –“Va ser arran de la meva separació, el de sempre: jo no pagament, tu no pagues…”–, van deixar de pagar el pis quan encara estaven junts, abans de mudar-se a Menorca com a parella. Rodríguez, que segueix vivint a Menorca, va refusar parlar amb EL PAÍS.

Avui el pare de la Nadia es fa dir Fernando Drake Blanco, explica que és mig irlandès i que gràcies a la seva doble nacionalitat va poder entrar a l’Afganistan a buscar la cova on s'ocultava un científic. No obstant això, Fernando Blanco Botana va néixer el 1964 a Valladolid. Els seus pares, ja morts, es deien Francisco i Dolores, i vivien a Pajarillos, el barri més humil de la capital castellana. Francis Drake, coincidència o no, va ser un famós pirata anglès del segle XVI.

Dels anys de Blanco a Valladolid no en queda més rastre que el de nombrosos constrenyiments d'embargament de l'Ajuntament. Al Butlletí Oficial de la Província, digitalitzat només des del 2003, hi consten fins a sis notificacions. Un dels expedients, per “embargament de vehicles”, data del 2001. N’hi ha un altre del 2008. En els últims llistats ja no hi surt ni el número de l'expedient.

Un celler a Mallorca

Quan va sortir de la presó Blanco ja no va tornar a Menorca. Es va traslladar a un petit poble mallorquí anomenat Biniali, un municipi de poc més de 200 habitants que depèn de Sencelles, a uns 20 quilòmetres de Palma. Allà va aconseguir feina durant sis mesos, entre el 2005 i el 2006, a un celler. S'ocupava de tasques de manteniment. “Amb mi no va quedar malament. No em va fer res dolent”, adverteix tant bon punt comença la conversa telefònica amb el gerent del celler.

Sota promesa de no veure el seu nom publicat, relata que només ara, quan s'ha descobert l'engany, s'adona de totes les mentides que en el seu moment es va creure. El motiu pel qual va estar pres, per exemple. “Mai va reconèixer que hagués estat a la presó, però sí que em parlava de temes judicials per evasió de capitals. Explicava que tenia problemes amb una jutge perquè, com que treballava per a una multinacional, havia hagut de treure diners fora d'Espanya”.

El gerent del celler assegura que mai li va donar diners en efectiu per als suposats tractaments de Nadia, però sí que li regalava caixes de vi per als esdeveniments en els quals feia col·lectes. Molta gent de la zona hi va col·laborar, recorda. També recorda haver-lo vist amb diferents cotxes. “Ell deia que els els regalaven perquè els vengués i aconseguís efectiu per a la nena. Un senyor d'Astúries que s'acabava de jubilar li va regalar el seu camió i em consta que el va vendre”.

"M'explicava que viatjava per Europa i Aràbia i que  hi havia un xeic que li comprava molt de vi"

Quan la família se’n va anar a Lleida van mantenir el contacte un temps. “M'explicava que treballava amb Vega Sicília i que estava sempre viatjant, que anava per Europa i Aràbia, i que hi havia un xeic que li comprava molt de vi”. “Em costa creure-ho, però ara veig que ens ha estafat a tots”, conclou.

De l'època a Mallorca són els antecedents policials per una presumpta estafa en la compravenda d'un cotxe. No consta que fos condemnat.

Un poblet al Prepirineu

Fa uns tres anys, la família es va traslladar a un altre poble de 200 habitants, Fígols i Alinyà, a Lleida. A Organyà, el poble veí, de 900 habitants, van obrir-hi una botiga de vins fa una mica més d'un any, que amb prou feines ha estat oberta dies aïllats, segons l'alcalde de la localitat. També tenien un local que feien servir de magatzem on guardaven pancartes i utensilis per a les campanyes de recollida de donatius per la Nadia. Aquest local ja està buit.

Als veïns Blanco els explicava que treballava de comercial per a diferents cellers i que viatjava molt. Al seu perfil de Facebook es presenta com a director general de Grans Vins d'Espanya. No existeix cap empresa amb aquest nom. També assegura que és coach i imparteix xerrades de motivació. Un restaurant de la Seu d'Urgell el va presentar així quan va parlar-hi al local al març d'aquest any.

Al Registre de la Propietat no figura res al seu nom ni al de la seva parella. Fa anys que va deixar de ficar-se en hipoteques. Des d'Eivissa, només ha viscut de lloguer. La casa de Fígols és, en paraules d'un dels seus veïns, “un xalet de gamma alta”. “Havent-hi pisos de lloguer aquí de 250 o 300 euros al mes, i dient que necessitaven diners per a la nena, es van instal·lar a la millor casa del poble. Això mai ho vaig entendre”, afirma.

A aquest veí també li va cridar sempre l'atenció el continu pas de diferents cotxes en els tres anys que la família fa que viu a Lleida. N’enumera quatre que recorda, un d'ells un Range Rover de gamma alta. Les fonts que el van conèixer a Balears parlen d'un Toyota blanc esportiu (era un Supra) i de molts altres luxes que no es podia permetre amb el seu sou. “Se’n va haver d'anar de Palma perquè demanava diners per a la nena però després el veien menjant en bons restaurants”, diu l'empresari que va ser amic seu: “Gastava a dojo”.

“Com vaig poder empassar-me el que em vaig empassar? Tenia molta facilitat de paraula, però no sé com vaig poder creure'm algunes coses”, afirma l'empresari. I explica una anècdota. Una vegada Blanco els va explicar que era molt amic del president de la cadena d'hotels Melià i que els convidava a tots a la inauguració del seu nou establiment a Cuba. “Deia que ja teníem els bitllets agafats. Jo fins i tot em vaig comprar roba”.