Avatars de la vida gai
A Barcelona surten turbes de gais amb carrosses florides a manifestar l’orgull de ser com són
Als anys del franquisme, i encara uns quants decennis més, la condició de gai no va ser cap bicoca. Els homosexuals —generalment els homes, menys les dones per amor de discreció— eren considerats tan reprovables com els “vagos y maleantes”, i se’ls aplicaven les mateixes lleis que a aquests. Això va obligar els gais a quedar-se, com encara es diu, “a l’armari”. Convenia que ningú no conegués aquesta condició d’un hom, i això va comportar, com és sabut o com es pot comprendre, privacions, malestar, dissimulacions estèrils, segregació, insults homòfobs i presó en el pitjor dels casos.
La situació va canviar lentament a partir de la transició, com tantes coses. Però tothom que visqui en llogarrets o capitals comarcals tirant a la pudicícia —no sé per què m’imagino que ser gai deu ser més complicat a Vic que a Sitges—, sap com és difícil, encara, tant assumir la condició de gai com manifestar-la obertament. Per molts anys que passin, els gais, com les minories ètniques, com tot “foraster” en el si d’una comunitat en què predominin qualssevol costums o creences, seran una excepció si la cosa es mira estadísticament. Totes les societats condemnen —o, simplement, miren amb recel, precaució si més no, distància— actituds o orientacions sexuals que es troben als antípodes de la institució familiar-heterosexual, una de les columnes, ens agradi o no, de la forja d’una societat.
A l’inici de la normalització d’aquesta tendència, els gais, a les grans ciutats, es trobaven en locals discrets, gens aparatosos —com el famós Guinea, desaparegut, a Barcelona—, dels quals poca gent, només els que hi “entenien”, hauria sospitat que eren llocs excepcionals, rars endemés. Va passar el temps, i el col·lectiu gai —i després totes les altres variants d’orientació sexual, fins al punt que ara ja tenen un acrònim i tot, LGTB— va sortir progressivament de l’armari, generalment amb timidesa, gràcies a una reconsideració de la qüestió, sèries de televisió en què els homes es petonejaven, i, molt especialment, gràcies a les lleis que es van promulgar a Espanya, un país privilegiat, curiosament, dins el rànquing de llocs respectuosos amb totes les minories.
Però quan ja estava tot normalitzat, quan les lleis protegien amb garanties aquest col·lectiu, quan inclús es pot elevar una demanda contra qualsevol persona que insulti un gai pel seu comportament sense haver fet mal a ningú, les comunitats gais van començar a sentir un orgull hiperbòlic i hipostàtic, abrandat i carnavalesc, fervorós i arborat. Almenys dos cops l’any, a Barcelona, surten turbes de gais amb carrosses florides i policromes, ells mateixos mig nus i amb tatuatges, uniformats de closca i de bigoti, a manifestar l’orgull de ser com són. No s’ha vist, de moment, que els heterosexuals, que també poden estar orgullosos de ser-ho, es manifestin anualment amb tanta d’esplendor. Va passar que els gais, que havien estat molts anys amagats, un cop va haver trencat el bull van sortir de l’armari per aparèixer a l’aparador o la passarel·la públiques. Alhora, als centres de trobada —ara críptics, llocs que semblen catacumbes—, bona part dels gais practiquen en aquests moments una sexualitat desamorada, frenètica, regida per la llei del far west de veure qui desenfunda primer.
No jutjarem —me’n guardi Jahvè, que va destruir Sodoma sense filar prim— aquest tipus de capteniment. Cadascú per on l’enfila i corri a dojo la felicitat: els espectacles públics sempre donen vida a una ciutat, i follar també dóna, per activa i per passiva, una mica de vida. Ens limitarem a recomanar vivament a tots els lectors d’aquest diari, siguin homos, hèteros, trans o bi, el llibre que acaba de publicar Luisgé Martín, El amor del revés (Barcelona, Anagrama, 2016). Hi ha molt pocs escriptors gais que hagin estat capaços de fer una confessió autobiogràfica dels avatars que travessa un noi de família burgesa i “normal”, tan sincera, tan carregada de dignitat, tan eloqüent, tan valenta i tan poc pornogràfica.
Luisgé Martín (1962) ha fet una obra mestra des del punt de vista de l’estil, del lèxic, de la descripció d’enrevessades situacions psicològiques, i també d’algunes quantes de morboses: l’autor no és pudibund. Això supera gairebé tot el que hom ha llegit sobre aquest tema. El llibre, sense focs d’artifici, sense escarafalls però també sense exhibicions processionals, sense narcisisme ni victimisme, serà llegit a gust per tothom, i ajudarà gais i familiars a fer-se una idea del lloc que ocupen en la vida homosexual —com en l’altra— la bondat, la veritat i la bellesa.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.