L’educació i les revàlides

Sembla que, per donar peixet al Partit Socialista, Mariano Rajoy va prometre ajornar —verb molt més bonic que l’hòrrid posposar— la implementació de les famoses revàlides de final d’ESO i final de batxillerat previstes en la no menys famosa LOMCE, ordida pel ministre José Ignacio Wert.

Aquestes revàlides s’havien fet durant molts anys al nostre sistema educatiu, un cop abolit l’anomenat “examen d’Estat”, i havien donat uns resultats molt respectables. Com encara és tradició en el sistema educatiu d’Alemanya o Itàlia, per exemple, els alumnes no solament han de fer menys exàmens que nosaltres al llarg de l’any escolar o acadèmic, sinó que han d’arribar al final de cada cicle d’estudis demostrant que saben tot allò que els han ensenyat durant un període extens. Això sí: aquestes proves són llargues, els tribunals són equànimes, hi ha tot d’exàmens orals, i ningú no pretén humiliar o enfonsar un estudiant: es tracta de veure si, fent un capmàs, un estudiant pot accedir a una categoria pedagògica superior, o si serà millor que es dediqui a un ofici, avui garantia de feines força ben pagades.

Aquí, com ja hem dit i succeeix d’ençà del catastròfic Pla Bolonya per a l’ensenyament superior, els estudiants fan exàmens cada dos o tres mesos, o cada quinze dies segons el lloc, de manera que només cal que estiguin una mica atents a classe, sense haver d’estudiar mai, per reeixir en aquestes proves tan menudes: tant, que acaben resultant una avaluació solament de la frescor de la memòria dels estudiants. Després, al final del curs i en especial al final de la carrera, resulta que ja no recorden ni saben quasi res, però obtenen un títol.

Així ho pensava també el president Pujol, home de gran arteria, que una vegada, ja fa anys, em va cridar al seu despatx del passeig de Gràcia per comentar un llibre sobre la universitat que jo acabava de publicar i ell havia llegit, subratllat i tot. Li vaig dir, entre altres coses —era quan ell no tenia cap pressa—, que em semblava que l’ESO la regalaven, i el batxillerat, també. Em basava en la coneixença particular de molta gent jove, que són batxillers sense saber quasi res, potser llevat d’alguna cosa que els agradava per casualitat: a uns el llatí (?!), a d’altres les ciències naturals. El president em va tallar de seguida i va fer, amb vehemència: “I les carreres, també les regalen!”. Vaig opinar que les de lletres —que jo conec prou bé— potser sí; però ningú no regala el títol d’enginyer de telecomunicacions, ni el d’enginyer aeronàutic, com sap molt bé un fillol escadusser que tinc, venturós, que fa les dues carreres simultàniament.

L’oposició que hi ha hagut a aquestes revàlides no prové de les escoles d’alt estànding del país. Prové dels professors de l’escola pública que, en veient que ni els mitjans, ni la paciència dels docents, ni el comportament dels nens i nois a les aules, no els permetran mai assegurar l’èxit dels alumnes. Llavors blasmen les revàlides i lloen unes avaluacions continuades molt caritatives, que acaben sent, com ja s’ha dit, el pitjor sistema per calibrar la maduresa intel·lectual i els coneixements robustos d’un estudiant. Més encara: si les escoles regalen els títols d’ESO i de batxillerat, i ho fan amb unes notes que corren generosament cap al “notable” —sumant-hi el fet que la Selectivitat fa mitjana amb les notes de l’escola—, això és perquè les universitats no es poden quedar desertes, ni els professors de secundària sense feina, i perquè no tothom té els mitjans per enviar els fills als jesuïtes o al Liceu Francès: és un cercle aviciat que, de moment, no té solució, menys encara després de la promesa del president Rajoy. Si hi havia una sola cosa bona en aquella llei, això eren les dues revàlides previstes. La conseqüència de l’actual procediment ha estat que, tant a les facultats de ciències com a les de lletres, s’ha de fer tot un curs, o més —en diuen “Curs zero”, com si es tractés de la zona devastada on van quedar les restes de les torres bessones de Nova York—, dedicat a ensenyar als alumnes allò que haurien hagut d’aprendre en les etapes anteriors d’estudi.

Es pot preveure, naturalment, que si aquestes revàlides es consolidessin, el grau de fracàs escolar seria monumental, tant com ho és ara la ignorància dels pobres estudiants de les escoles públiques, malgrat, ja ho he dit, la paciència i la professionalitat dels seus mestres i professors. Estava bé allò que deia aquell catedràtic de la Facultat de Dret, que aprovava sempre tothom: “Jo els aprovo; si és el cas, ja els suspendrà la vida”. Ara hi ha una quantitat esborronadora d’estudiants d’ESO i de batxillerat que han nascut suspesos —tothom hi neix, perquè no hi ha saviesa innata—, i suspesos quedaran per a tota la vida.