La fotògrafa truncada pel nazisme

El nazisme no només va acabar amb la vida de milers de persones. També amb la carrera professional de joves amb talent que podrien haver continuat les seves activitats artístiques si el règim i la guerra no les hagués truncat de forma brusca. És el que li va passar a Marianne Breslauer (Berlín, 1909-Zuric, 2001), una jove de l'alta burgesia d'origen jueu amb formació fotogràfica i gran sensibilitat per capturar instants amb la seva càmera. L'ascens del nazisme la va obligar a exiliar-se i refugiar-se amb la seva família a Suïssa; una experiència traumàtica que li va fer abandonar la càmera per sempre després de produir amb prou feines mig miler d'instantànies. Reivindicada al seu país natal i al d'adopció a partir de 1980, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) li dedica la primera exposició individual a Espanya, amb 127 de les imatges, la majoria inèdites, del viatge que Breslauer va fer durant dues setmanes a la primavera de 1933 per Catalunya, Navarra, el País Basc i Andorra en companyia de la seva amiga, la periodista i escriptora suïssa Annemarie Schwarzenbach (1908-1942), una altra figura enigmàtica d'aquells temps. Gairebé cap d'aquestes imatges va poder publicar-se a causa del règim nacionalsocialista per la condició de jueva de Breslauer, després de negar-se ella a fer-ho sota un pseudònim, ja que es va prohibir imprimir obres dels "no aris".

En la primavera de 1933 les dues dones es van embarcar en l'aventura, atretes per la fama de la "festa" de Hemingway, però obeint l'encàrrec d'una agència. Des de Montpeller i a bord d'un enorme Mercedes Mannheim blanc van recórrer localitats com Girona, Barcelona, Sant Cugat, el monestir de Montserrat, Puigcerdà, Andorra, Osca, Pamplona, Sant Sebastià i Loyola. Del viatge només es coneixen 96 imatges, més una desena que es podrien haver extraviat perquè es van publicar en revistes suïsses anys després. Pocs monuments, com la catedral de Girona o la façana de Montserrat, molts personatges com nens jugant al carrer, gitanos malgirbats, guàrdies civils, camperols i pastors, joves a la platja i petits detalls com el de Barcelona, on només va fotografiar les oques del claustre durant la seva visita a la catedral. De totes, la seva preferida era la fotografia d'una nena de Girona amb el rostre serè i somrient i amb uniforme de col·legi de monges i que l'artista va utilitzar diversos anys per felicitar el Nadal. "Estaria bé que algú reconegués en aquesta nena algun familiar seu. O potser encara sigui viva, qui sap", explica Mercedes Valdivieso, comissària de l'exposició.

Hi ha pocs fotògrafs que s'autofotografiïn amb les seves càmeres i nus. Ella demostra la seva seguretat com a dona i fotògrafa

La mostra, oberta fins al 29 de gener, presenta, a més, una selecció de les imatges realitzades durant els onze anys en els quals Breslauer es va dedicar a la fotografia, entre 1927 i 1938, exemple, segons els experts, de la Nova Fotografia, caracteritzada per l'antipictorialisme, en la qual es repassen els seus primers treballs a l'escola de fotografia, retrats d'amics i companys, i hi abunden plànols picats, jocs de llums, ombres i imatges com a seqüències fílmiques. Entre elles, l'autoretrat que es va fer nua el 1933. "Hi ha pocs fotògrafs que s'autofotografiïn amb les seves càmeres i nus. Ella hi demostra la seva seguretat com a dona i fotògrafa", remarca la comissària. Però el que més destaca, segons Valdivieso, és la forma "poètica de tractar la vida quotidiana i els moments passatgers". Segons Valdivieso, les seves fotografies són fruit no d'una escenificació sinó de "anticipar-se al famós instant decisiu. "No és decisiva la tècnica perfecta, ni tampoc que es tracti d'un tema extraordinari, sinó la força de la imatge, el secret de moment capturat", deia la pròpia Breslauer. Com la imatge de Picasso, gairebé irreconeixible, amb barret i gavardina realitzada el 1932.

Breslauer va ser fotografiada per altres artistes com Man Ray, al qual al seu torn ella va retratar el 1932 a París en un sofà amb la mirada malenconiosa. Després de conèixer-la, el surrealista va afirmar que sabia tant de fotografia que no hi havia res que ell pogués ensenyar-li. Venint d'ell, era un gran afalac.