La nova vida de Jordi Pujol

Quan Antoni Vila Casas va veure el president en aquell racó, no va poder evitar dir-li: “Sembla que t'amagues”. Jordi Pujol acabava de tornar de Queralbs, un poblet del Pirineu on va intentar abstreure's de l'incendi que havia desencadenat el 25 de juliol del 2014, quan va confessar que la seva família havia mantingut una fortuna oculta a Hisenda durant més de tres dècades. Convertit en un empestat social, perdudes les prerrogatives de molt honorable i decaigut, Pujol va llogar la porteria de l'edifici familiar, on abans romanien sempre els mossos encarregats de la seva escorta.

Pujol “va arreglar i va endreçar” la porteria i la va convertir en una improvisada sala de reunions. Vila Casas, empresari i mecenes, va ser dels primers a visitar-lo. I li va proposar ocupar un espai més digne: un local de 80 metres quadrats al carrer de Calàbria, a Barcelona. L'expresident de la Generalitat paga 200 euros al mes per l'espai, al qual acudeix diàriament. “S'obliga a anar-hi unes hores al dia. S’hi està al matí, torna a casa a l'hora de dinar o dina amb algú si el conviden, i a la tarda torna al despatx”, diuen fonts del seu entorn.

La confessió va provocar l'ostracisme social de Pujol. N’hi havia pocs que es volien veure en públic amb ell. L'expresident es va refugiar en els seus llibres, en la família i en un reduïdíssim cercle de persones de confiança, que no amics. “Pujol és un home que no té amics perquè mai els ha conreat”, apunta Vila Casas. Però ara, més de dos anys després d'allò, Pujol ha sortit de l'armari. Va a actes públics cada vegada amb més freqüència i rep les visites de polítics, empresaris, intel·lectuals, periodistes i vells companys de viatge (inclosos exconsellers de la Generalitat).

Pujol comença a reivindicar la seva figura i a “posar en valor la seva obra de govern”. Ha creat l’Associació Serviol, dedicada al “foment del pensament de la societat catalana”, però que en realitat és una pàgina web que publica els seus escrits. “El sentiment de culpabilitat em ve —relata en un dels seus articles— perquè no per cobdícia, però sí per por, desídia, lleugeresa i debilitat, he comès una falta que no hauria d'haver comès; que crec que en el seu moment es reconduirà”. El seu fill Oriol Pujol, que es perfilava com a successor d’Artur Mas però ha acabat enfangat en el cas ITV per corrupció, l’ha ajudat a crear el blog.

Les converses de Pujol amb les seves visites versen sobre les grans passions de l'expresident (la política, la història, l'actualitat) i rares vegades s'endinsen en la causa judicial que el manté imputat a ell i a tota la seva família per l'origen de la fortuna oculta: ell diu que és una herència del seu pare Florenci; els investigadors, que és fruit del cobrament de comissions durant la seva presidència (1980-2003). L'assumpte amb prou feines l’inquieta. Està en llibertat (cap jutjat ha dictat mesures cautelars contra ell) i “té la certesa que no li passarà res”, confirmen diverses persones que dinen i es reuneixen amb ell aquests mesos.

Amb 86 anys, només l’obsessiona una pregunta: “La història, què dirà de mi? Passaré a la història com a defraudador?”, detalla l'historiador Joan B. Culla, que ha compartit xerrades amb ell. “Em truca quan li sembla i quedem”. Les primeres vegades, Pujol demanava als seus interlocutors si els importava dinar “en un restaurant”. “Vostè no s'ha d'amagar; jo, una mica”, repetia l'expresident, temorós de rebre insults o esbroncades pel carrer.

Pujol ha escrit, des de la tardor del 2014, “uns centenars de folis” amb articles i reflexions. “Alguns són molt autoreferencials”, assenyala Culla. “S'ha passat la vida predicant, és normal que vulgui seguir escrivint”. Només uns quants els difon a través de l’Associació Serviol. Però l'escriptura i les seves trobades busquen només una cosa: esquivar el “forat negre” deixat per la seva confessió i esperar que, almenys, es reconegui el seu llegat. Pretén, de fet, que algú “escrigui” sobre “les coses bones” que va fer. Però sap que, fins que l'Audiència Nacional no resolgui el seu cas, qualsevol reivindicació és estèril, assenyalen altres fonts.

En aquestes trobades de confiança, Pujol no evita cert victimisme: “Sembla mentida les coses que s'han dit de mi” o “em tenien ganes”, repeteix. Es pregunta què hauria passat si hagués mort abans que esclatés l'escàndol. De vegades expressa el seu desig d'haver mort com a molt honorable. I fins i tot fantasieja amb el seu funeral, un acte multitudinari i de reconeixement a un personatge clau en la història de Catalunya. Però segueix viu.

Injuriat públicament pel partit que va fundar (Convergència), ha seguit en contacte amb alguns dirigents. Inclòs Mas, amb el qual ha mantingut almenys cinc trobades. L'última coneguda, el febrer del 2015, hores abans que la Guàrdia Civil escorcollés la seu del partit pel cas 3%. “Sí, l’he vist, i no és la primera vegada des que va passar el que va passar. I què? Que és un delicte?”, va replicar Mas. L'amfitrió d'aquestes entrevistes va ser Joan Martí, exconseller de Banca Catalana que, com Pujol, va afrontar la querella per la fallida de l'entitat. “Els que es veuen amb ell són persones de perfil polític, però la nostra relació és més personal, de quan anàvem en calça curta”, diu Martí, a punt de fer els 90.

L'ancià Pujol necessita escriure, parlar i airejar-se. “Encara que no gaire, es mou per Catalunya, sempre amb els Mossos”, assenyalen fonts properes a l'exmandatari, que manté una escorta de dos policies que s'encarreguen del seu transport. La resta de privilegis (inclòs un despatx propi amb més elegància, al Passeig de Gràcia) els va perdre després de la confessió. “També ha recuperat una certa agenda pública, encara que no té res a veure amb el que era abans”, tèrcia Culla.

Després de la seva tumultuosa compareixença al Parlament (va esbroncar els diputats), a l'abril del 2015 va acudir a un acte amb l'expresident Pasqual Maragall per la cessió dels seus fons documentals. L’Arxiu Nacional de Catalunya té ja 900 caixes del “fons president Pujol”; 200 han estat lliurades en els dos últims anys. El passat 27 de setembre, va escoltar la conferència del president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, al Cercle d'Economia. No es va amagar: va ocupar la segona fila. “El vaig veure la mar de tranquil i relaxat”, assenyala un dels assistents. Fa poc també es va apropar a una festa de la verema al Penedès. “Diu que la gent va estar molt afectuosa amb ell; això el rehabilita una mica”, assenyalen les mateixes fonts.

En aquesta pretesa recuperació de la seva imatge, a Pujol l’ha ajudat l'esclat de l’Operació Catalunya, la maniobra d'alts comandaments del Ministeri de l’Interior per desacreditar líders independentistes amb escàndols (reals o ficticis) de corrupció. La seva marginació, no obstant això, segueix sent evident en alguns actes. Per exemple, va romandre molt aïllat, el setembre passat, al funeral del comissari dels Mossos David Piqué. “Li toca anar a molts enterraments, el mateix que a mi”, agrega amb sorna Vila Casas que, com Pujol, va néixer el 1930. Aquest any, Pujol també ha dit l'últim adéu a l'expresidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals (febrer), i a l'expresident d’ERC Jordi Carbonell (agost).

Malgrat la seva edat, Pujol es manté en forma, diuen els qui el veuen. “Té les xacres pròpies d'una persona gran, camina una mica coix, però està bé”. “Porta un audiòfon molt subtil” perquè no hi sent bé, com es va veure a la seva declaració, quan va demanar al jutge que li repetís les preguntes. “Està en plenes facultats, conserva una gran memòria. El tsunami l’ha pogut deixar tocat, però està bé”, assenyalen fonts properes a la família. Fora de les visites i els escrits, Pujol no té més activitat: “És incapaç de trobar alguna cosa que li agradi que no siguin les seves coses”, diu Vila Casas.

Passa més temps a la casa paterna de Premià i, sobretot, a Queralbs. “Em diu que allà està tranquil, que camina molt, puja a la muntanya…” I s’ha unit més amb la família. “Malgrat els rumors, segueix veient-se amb la seva germana i el seu cunyat”, assenyalen les mateixes fonts en al·lusió a la reacció de la seva germana, Maria Pujol, quan l'expresident la va visitar el matí del 25 de juliol del 2014 i li va explicar la història del llegat: “Però, de quina herència parles, Jordi?”. La causa judicial ha reforçat també els vincles amb els seus fills, que el visiten, ja sigui al Pirineu o a Barcelona. “Va ser un pare egoista. Passava els caps de setmana recorrent els pobles de Catalunya”, assenyalen les mateixes fonts. “Crec que també se sent culpable de no haver tingut més tracte amb els seus fills”.