La cançó guanya el Nobel

No comprenc per què es critica la concessió del Premi Nobel de Literatura a Bob Dylan. Puc entendre que no se’l consideri mereixedor de tal distinció perquè s’apreciï que les seves cançons no tenen la qualitat necessària. Cada any per aquestes dates, en conèixer-se el nom del premiat, es debat sobre el mateix: si és mereixedor del premi, si altres autors tenien més mèrits i havien de ser els recompensats amb el guardó. Les opinions són lliures i aquestes discussions són habituals. Per tant, considerar que les cançons de Dylan tenen poca entitat com a peces literàries, o altres cantants tenen més mereixements, entra dins del normal.

Ara bé, aquest any la naturalesa de la discussió és diferent: es critica al jurat no per la qualitat del premiat sinó pel fet de si un cantant, autor de les seves pròpies cançons, ha de ser premiat amb el Nobel de Literatura per la senzilla raó que les cançons no són literatura. Aquest és el nus de la qüestió: no es discuteix la qualitat sinó el gènere.

Confesso la meva nul·la autoritat en el tema, no sóc un expert en literatura i jutjar sobre els seus límits és entrar en terreny del qual ho ignoro gairebé tot. Però si em fico en aquest embolic desconegut és a causa de la meva passió per les cançons, per les bones cançons i també, disculpin, per les no tan bones, aquelles relativament fàcils, comercials, però que aconsegueixen expressar amb paraules senzilles, i tendres, certs sentiments, sobretot amorosos, que ens acompanyen des de l’adolescència i romanen en el record per a la resta de la vida. Aquelles cançons que mai s’obliden. Des d’aquesta dubtosa legitimitat, permetin-me defensar la cançó com a gènere literari.

És indubtable que una cançó es compon de lletra i música, els seus dos elements principals. Es podria dir que com que és un element la lletra es pot assimilar, sense més ni més, a la literatura. Amb tot, no crec que això sigui un argument suficient. Per quina raó? Perquè el característic d’una cançó no és considerar lletra i música com a elements separats, sinó com a elements fusionats, de tal manera que el resultat és una cosa nova i diferent de la seva simple suma. L’aigua no és la suma d’oxigen i hidrogen, sinó una combinació especial que crea una cosa nova.

Al seu torn, a la lletra i a la música cal afegir-hi la veu, la interpretació, l’accent, la dicció, l’acompanyament instrumental. Però aquests factors, tot i ser importants, resulten secundaris. L’essencial és la fusió de lletra i música, la transformació d’un poema en una cançó. Però, atenció, segueix sent un poema, segueix sent literatura, encara que expressada de forma diferent. Potser una cançó no és més que la forma musical d’expressar un poema. I no és literatura això?

A més, d’una banda, molts grans cantants han estat grans poetes. Un cas de claredat meridiana és el de Georges Brassens que, a més, va obtenir el Premi Nacional de Poesia a França, un reconeixement que és un precedent de l’actual Nobel a Dylan. Ningú dubta de la riquesa del llenguatge de Brassens, dels seus coneixements profunds de la literatura francesa, fins i tot de l’encadenament amb la seva tradició, des de François Villon als contemporanis.

Però, d’altra banda, molts cantants han posat música a grans poetes i els han aproximat a gent que mai haurien accedit a la seva poesia. El mateix Georges Brassens n’és un exemple, potser un dels primers i més notables. Però a Espanya, aquest és el cas de Raimon: les seves Cançons de la roda del temps, de Salvador Espriu, van apropar al públic una poesia críptica, difícil, hermètica, i li va donar una dimensió nova, d’una bellesa poètica indiscutible. A través de la cançó, Espriu va ser molt conegut més enllà d’un lector exigent de poesia.

Això és extensible a molts altres, en primer lloc a Paco Ibáñez amb els clàssics i contemporanis de poesia en castellà, a les versions de Machado per part de Serrat, Mario Benedetti cantat per Nacha Guevara, el Léo Ferré de Les fleurs du mal de Baudelaire, i tants altres.

El Nobel a Dylan –no oblidem que no era el seu nom de naixement sinó el que es va posar com a homenatge a Dylan Thomas– crec ha estat un encert, un homenatge a la cançó d’un jurat que ha comprès que is blowind in the wind.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.