“Si hi ha genis i bruixes, són a l’illa de Socotra”

Cap home és una illa, deia John Donne, però si alguna vegada un home ho ha estat, aquest és Jordi Esteva i l'illa és Socotra.

Des que de petit va posar el dit sobre el mapa en aquesta minúscula porció de misteri enclavada a l'Índic, entre Somàlia i la península aràbiga, i es va conjurar a visitar-la algun dia, com així ho ha fet, Socotra o Socotora o Suqutrah, en àrab, ha excitat la imaginació de l'escriptor, fotògraf, cineasta i viatger i ha alimentat els seus somnis.

Després d'escriure un llibre inoblidable Socotra, la isla de los genios (Atalanta, 2011), que ens va revelar a molts l'essència i els arcans del lloc, la seva relació amb les llegendes de l'au Roc i el Fènix, amb els contes de Simbad, amb els mites dels grecs, els romans i els àrabs i la seva peculiar riquesa botànica (com l'arbre de sang de drac, el drago, amb una resina vermella que era molt apreciada pels gladiadors per guarir les ferides, l'àloe, o l'arbre de la mirra, o fins i tot la planta de la immortalitat), Esteva ha tornat amb una pel·lícula impactant sota el braç, un documental titulat igual que el llibre i que ja fa setmanes que es passeja pels festivals internacionals.

Socotra, la isla de los genios, de 64 minuts, rodada en un blanc i negre sobri i fantasmagòric que captura magníficament l'atmosfera sobrenatural i la bellesa del paisatge, s'ha pogut veure recentment al Visions du Réel de Nyon, al Festival de Màlaga i a l'Ethnocineca de Viena, i es projectarà ara al de Cinema Africà de Tarifa i Tànger (FCAT). Incomprensiblement, no es veurà al Docs Barcelona, que comença avui. “No l'han volgut, no sóc profeta a la meva terra”, diu Esteva (Barcelona, 1951). La seva és l'única pel·lícula que existeix filmada en socotrià, la llengua local, que es relaciona amb la de la llegendària reina de Saba i que està desapareixent substituïda per l'àrab.

Què aporta el film al llibre? “Al llibre, encara que hi havia fotografies, no vaig poder donar tanta importància a la imatge. Allà volia que el lector s'imaginés aquest món a través de les meves paraules i el materialitzés en el seu cap. Això és una visió diferent. Un altre llenguatge. Al cinema et pots recrear en les textures, els ambients, els rostres. També he cuidat el so, fins i tot el dels insectes”.

A diferència d'altres films seus, Esteva no hi apareix, tot i que la seva presència s'intueix tota l'estona. “He intentat que no sobri cap imatge, que cada fotograma tingui el pes d'una fotografia”, explica. “He prioritzat la dimensió poètica i que aquest món neolític, de pastors i caravaners, parli per si mateix”. D'alguna manera, “el film és un viatge al passat de la humanitat”.

Des del moment en què arrenca, la pel·lícula ens abisma en un món colpidor, un regne encantat a l'entorn del qual la màgia sembla que esdevé espessa com la boira que tan sovint s'apropia de l'illa. De fet, el mateix Marco Polo va acreditar que els socotrians eren els millors mags del món i els més poderosos. I Esteva és un gran interessat en la fetilleria (es pot comprovar als seus films Retorno al país de las almas i Komian).

Les imatges ens porten, resseguint una agresta i costeruda ruta de camells, lluny de les llargues platges cap a les muntanyes de Hajhir, el sancta sanctorum de Socotra i on millor s'han preservat, en l'imponent aïllament de la serra, les creences i els costums de l'illa. Allí, entre veus estranyes, salmòdies, tambors i el grunyit dels camells, ens trobem amb personatges que sembla que hagin sortit de Les mil i una nits, ancians xeics com Pròspers esdentegats que atresoren la saviesa ancestral, recorden fets mítics i ens endinsen en una geografia posseïda pels jinns, els genis i esperits de l'illa, els seus Ariels, Sycoraxs i Calibans.

Era un lloc perillós? “És indubtablement inhòspit, difícil, cal caminar molt i les rebrincades són el pa de cada dia”.

Esteva ha fugit de la veu en off i ha emprat subtítols i alguns intertítols, que li evoquen, diu, les velles pel·lícules d'aventures i exploracions. El to etnogràfic es va dissolent cada vegada més en les boires del lloc fins a desembocar en un final de viatge al·lucinat. “Si hi ha genis i bruixes, són a l'illa de Socotra”, afirma l'autor.

Al voltant de les fogueres, als coberts o als humils habitatges de pedra sentim les velles històries, relatades amb por i respecte. La bruixa que posseïa un bol amb dàtils que no es buidava mai i després de convertir-se en serp va mossegar un pastor, o la que tenia cames de ferro i que està enterrada allà mateix.

“És sorprenent que aquest món primigeni es conservi a dues hores de Dubai, que és similar a Las Vegas”, reflexiona Esteva, que ha viatjat sis vegades a Socotra i que està entestat en la seva conservació, recaptant ajuda solidària, fins i tot fons per comprar cabres després de dos ciclons que van sacsejar l'illa com l'alabatre de la poderosa au Roc. “Dubai sempre ha volgut explotar turísticament l'illa, i fins i tot llogar-la en lísing al Iemen, al qual pertany, per convertir-la en un resort de luxe”.