La gran iconografia de Barcelona

La transformació urbanística que Barcelona va començar a mitjan segle XIX i que arrenca el 1860 amb l’aprovació del Pla Cerdà coincideix plenament amb l’inici i el desenvolupament d’una nova tecnologia que va canviar tota una època: la fotografia. Des d’aquell moment fins avui, la ciutat no ha deixat de créixer i transformar-se, sobretot a partir de grans exposicions internacionals, Jocs Olímpics o celebracions de nou encuny com el Fòrum de les Cultures, que han servit per emprendre profundes i costoses reformes urbanes. Totes aquestes transformacions han quedat fidelment documentades en imatges, de tal manera que podem revisar la història de la fotografia a partir de la mateixa història de la ciutat.

Barcelona. La metròpoli a l’era de la fotografia, 1860-2004, la magna exposició comissariada pel teòric i fotògraf Jorge Ribalta que avui obre les portes a La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona, reuneix més d’un miler d’imatges, en tots tipus de suports, des dels primigenis daguerreotips, col·lodions i albúmines que van capturar les primeres instantànies de la ciutat, fins a les imatges de l’era d’internet prèvia al naixement de les xarxes socials, en el que és, sens dubte, la més completa història de la iconografia de la ciutat. Unes imatges que provenen de 58 prestadors, 38 institucions i 20 col·leccionistes particulars, nacionals i internacionals. Del miler d’instantànies, Jorge Ribalta en tria i comenta deu per a Quadern.

Per Jorge Ribalta, no hi ha dubte que la fotografia sorgeix com un instrument ideològic utilitzat per les classes i els estaments dirigents: “L’era de la fotografia és la de la propaganda, la de l’ús persuasiu i disciplinari de la imatge reproduïble en la gestió política”. En el cas de Barcelona, les primeres imatges obeeixen a encàrrecs institucionals. Alhora, “les imatges es converteixen, de forma progressiva, en un espai més de les lluites de la ciutat que parlen dels processos d’emancipació i progrés de les classes populars. Perquè la història de la fotografia és també la història de la seva democratització; cosa que, no obstant això, trigarà gairebé un segle a aconseguir-se, com permet veure l’exposició”. Per dominar una documentació tan vasta, Ribalta ha traçat una periodització de sis moments per intentar identificar i interpretar aquest procés.

1860-1888. DEL PLA CERDÀ A L’EXPOSICIÓ UNIVERSAL

La construcció de l’Eixample, el creixement de la ciutat i la conquesta del seu territori només van ser possibles després de l’enderrocament de les muralles que oprimien Barcelona. “La imatge del fotògraf francès conegut com Franck realitzada al voltant de 1855, amb la muralla en plena demolició, és una de les més icòniques d’aquest període. M’agrada perquè deixa clar el que vindrà després i reflecteix una manera de pensar, la ideologia d’un moment. Es conserva a la Biblioteca Nacional de França i explica el pas anterior al naixement de l’Eixample. Les imatges dels edificis són més tardanes, dels setanta”, relata el comissari sobre la seva primera elecció (1).

Aquesta revolució urbana, que es va aprovar el 1860, és contemporània de la revolució tecnològica que representa la fotografia. El 1851, els daguerreotips van ser substituïts per una nova tècnica fotogràfica combinada dels col·lodions humits i el positivat en albúmina. La majoria de les imatges s’utilitzen per “patrimonialitzar l’antic i legitimar el nou”. Els primers repertoris de vistes de Barcelona són de 1850; encàrrecs municipals o relacionats amb viatges, com el de la reina Isabel II a la ciutat, realitzats per estrangers com Charles Clifford, Jean Laurent o Robert Napper, que va viatjar per Espanya entre 1861 i 1864. Entre els àlbums més famosos destaca Belleses de Barcelona, creat el 1874 per Joan Martí. També es pot veure el de F. J. Álvarez, que va documentar, per primera vegada, l’arquitectura de l’Eixample. No serà fins a la celebració de l’Exposició Internacional de 1888 quan sorgeixin àlbums d’autors locals com Pau Audouard o Antoni Esplugues.

La celebració de l’Exposició de 1888 va comportar l’urbanisme del Parc de la Ciutadella, els voltants del Pla de Palau, la plaça de Catalunya i la Rambla, i es van fer construccions tan singulars com el monument a Colom (2). D’autor desconegut, la imatge és de 1888 i mostra l’estructura metàl·lica (tan alta com un edifici de 23 pisos) que va aixecar l’enginyer Joan Torras i que es veia des de tota la ciutat. “És una manera de reflectir la desmonumentalització del monument, i torna a mostrar la creació d’una manera de pensar i de com vols que et vegin els altres”.

1888-1929. ENTRE DUES EXPOSICIONS

La gran Barcelona del primer terç del segle XX té en l’Exposició Internacional de 1929 el seu gran catalitzador. “La idea d’homologar la ciutat amb grans capitals europees com París, Viena o Berlín van portar la Lliga Regionalista i Josep Puig i Cadafalch, a partir de 1901, a iniciar un procés de modernització per convertir Barcelona en un “nou París del sud”. El modernisme, que va buscar una arquitectura nacional catalana a través de la combinació de retòriques historicistes neomedievals i tècniques modernes més recents, va dominar el canvi de segle i va acabar consolidant la trama de l’Eixample i la centralitat del passeig de Gràcia com a via burgesa per excel·lència. Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch hi treballen mentre el pioner del fotoperiodisme barceloní, Adolf Mas, ho documenta amb les seves imatges. La primera gran operació urbanística del segle XX va ser l’obertura de la Via Laietana, que unia l’Eixample i el port; una operació que va donar pas a una ingent documentació fotogràfica amb la funció de recollir els carrers i els habitants condemnats a desaparèixer. Josep Brangulí, Narcís Cuyàs, Miquel Matarrodona, Carles Passos, Joan Fradera i Adolf Mas van ser alguns dels fotògrafs que van tractar el tema en els seus treballs, i “van constituir un dels testimonis visuals més interessants de la ciutat històrica”, remarca Ribalta.

Aquesta complexa operació va ser paral·lela al procés de reinvenció del barri Gòtic, la catedral i els seus voltants, que van passar a tenir un aspecte molt més medieval després d’un procés de reconstrucció historicista aprofitant elements arquitectònics antics procedents d’enderrocs. “La innovació arquitectònica va coincidir doncs amb la reinvenció del passat i la remonumentació de la història local”. L’altra gran operació urbanística del període es va viure a Montjuïc a partir de 1915: la creació d’un gran parc per acollir l’Exposició Internacional de 1929. És el moment de l’eclosió dels mitjans de masses i la publicitat moderna. L’exposició expressava la nova cultura visual urbana a través de la celebració de les possibilitats nocturnes de l’aigua i l’electricitat. La plaça d’Espanya i la Gran Via es converteixen en la nova centralitat. La reforma de la muntanya va ser seguida des del primer moment per fotògrafs com Josep Brangulí, Lucien Roisin, Emilio Godes, Carlos Pérez de Rozas o Alexandre Merletti.

En 1888 Kodak comença a fabricar càmeres i pel·lícules aptes per a l’ús no especialitzat. Comença la utilització de les targetes postals fotogràfiques i s’editen les primeres revistes i llibres amb fotografies. El 1903 reapareix La Il·lustració Catalana com un espai per a l’emergent fotoperiodisme. Després destacarien Cu-cut!, L’Esquella de la Torratxa o Món Gràfic.

Durant la Setmana Tràgica de 1909, les imatges macabres de mòmies exposades al públic i de convents incendiats “es converteixen en precursores del sensacionalisme periodístic”. També “expressen els antagonismes polítics i de classe de començaments de segle: la por que les classes dominants tenien a l’emergent moviment obrer”. Per Ribalta, la premsa, majoritàriament en mans de la burgesia, va ser el vehicle per propagar una imatge criminalitzada de les classes populars.

La imatge seleccionada per Ribalta en aquesta ocasió (3) és la d’un gran desconegut: “Sebastià Jordi Vidal és el gran fotògraf de 1929. És una joia, una meravella. Va realitzar les millors fotografies de l’esdeveniment. Se’n conserven dos àlbums a l’Arxiu Fotogràfic i còpies a Fira de Barcelona; però no sabem res d’ell”, insisteix. “Les seves fotografies tenen un element ideològic important, relacionat amb l’espectacle urbà i la segona revolució industrial, que és l’electricitat i els espectacles nocturns de llum i aigua. Una idea recurrent relacionada amb la idea de ciutat futurista i somiada que comença ara i que es prolonga en el temps”.

1930-1939. DE LA REPÚBLICA A LA GUERRA CIVIL

La proclamació de la República el 1931 és el moment àlgid per excel·lència del període modern, marcat per l’urbanisme progressista del Pla Macià del GATCPAC, creat per resoldre els dèficits d’habitatge, serveis i transports d’una urbs que acabava d’assolir el milió d’habitants. La solució era l’esponjament i el canvi d’escala de la ciutat, amb una relació més gran entre àrees construïdes i zones verdes.

Al començament dels anys trenta la nova Via Laietana ja era visible i la seva arquitectura va ser protagonista d’imatges com les de Gabriel Casas per a l’efímera revista Imatges. Ell mateix i Pere Català Pic, Joaquim Pla o Antoni Arissa van ser dels principals autors moderns que van introduir les noves poètiques instantànies a les revistes il·lustrades: picats, grafisme de la imatge i fotomuntatges, i difusió de les noves teories de la publicitat. En aquest context, Ribalta destaca (4) el collage de Pere Català Pic de 1935, un fotomuntatge sobre el barri Gòtic per a la Societat d’Atracció de Forasters de Barcelona. “La creació d’un fals centre històric neix dins d’una lògica de reconstruir un passat medieval del catalanisme hegemònic d’aquesta època. El collage sintetitza molt bé la idea i potencia la sensació de collage real que va ser l’operació de reinventar aquesta zona de la ciutat”.

La Guerra Civil va canviar el panorama completament. Les primeres imatges del conflicte van ser les dels ciutadans autoorganitzats i en armes contra l’alçament. Agustí Centelles va esdevenir la imatge del fotoreporter modern, pioner en l’ús de la càmera de 35 mm, i les seves imatges dels enfrontaments enmig de la ciutat van tenir un gran impacte. “La guerra espanyola constitueix l’últim episodi en la producció d’una iconografia proletària als anys trenta. A Barcelona, la iconografia èpica del Front Popular es transmuta en una imatge de derrota i mort del proletariat”. La fotografia (5) del bombardeig del 17 de març de 1938 per l’aviació italiana és, per Ribalta, “una reactivació de la imatge de domini i destrucció contra tota la iconografia del Front Popular. És una imatge clau de la mort de les classes populars que viuen a la ciutat”.

1940-1970. LA DICTADURA DE FRANCO

L’etapa franquista de la ciutat s’associa, sobretot, al mandat de José María de Porcioles (1957-1973), moment culminant de transformacions urbanístiques caracteritzades per un creixement caòtic de Barcelona. Els plans estatals de desenvolupament van posar les bases per a la proliferació de polígons, ciutats dormitori i barris de blocs per acollir els migrants del camp a la ciutat. Els dèficits d’equipaments, serveis bàsics o transports no impedien que els nous polígons s’omplissin. En aquest context, el 1953 se celebra a Barcelona el XXXV Congrés Eucarístic, el primer esdeveniment internacional posterior al conflicte bèl·lic, al costat dels Jocs del Mediterrani de 1955, que pretenien projectar un cert aperturisme i posar fi a la imatge de Barcelona com a ciutat “roja”. El primer va fer possible la urbanització de la Diagonal i la creació de nous polígons d’habitatge social. “La fantasia nocturna de l’altar de la Diagonal del Congrés, sota el signe de la creu, simbolitza el nacionalcatolicisme. És el fantasma de la icona de la modernització d’Estat en un règim on no hi ha democràcia”, explica sobre la fotografia de l’altar de Pius XII (6) seleccionada per a aquest moment.

L’humanisme cristià també es va colar en la cultura fotogràfica del moment, amb una presentació pacífica de les noves classes populars urbanes. A Barcelona, la nova fotografia d’avantguarda se situa entre els anys 1957 i 1964 i comença amb l’exposició de Ricard Terré, Xavier Miserachs i Ramon Massats i la inauguració de la sala Aixelà, i acaba amb la publicació del llibre de Miserachs Barcelona blanc i negre. Ribalta l’avança fins a 1954 amb la publicació del llibre Barcelona de Francesc Català-Roca, que mostrava per primera vegada el canvi i l’arquitectura moderna de la ciutat i les perifèries. El 1964 va aparèixer la segona edició de la Guia de Barcelona de Carles Soldevila, amb imatges d’Eugeni Forcano, que havia començat a publicar portades a la revista Destino, la més popular durant la dictadura juntament amb Gaceta Ilustrada. “És l’edat d’or dels fotollibres, unes publicacions que han tingut l’impacte més gran sobre l’imaginari modern d’aquesta ciutat”, segons Ribalta. “Un dels polígons més luxosos de l’època va ser el de Montbau, que va fotografiar el 1969 Oriol Maspons (7). És l’estrella d’una política d’integració de les classes populars al capitalisme i mostra un discurs conciliador i paternalista. El problema no són els polígons, sinó la falta d’una fórmula urbana que els acompanyi. Aquesta serà la lluita de les classes socials als anys setanta”.

1970-1992. RECONSTRUCCIÓ DE LA CIUTAT

El cinquè moment plantejat pel comissari descriu el naixement del nou estil documental a la fi dels anys setanta i principis dels vuitanta, amb relació a la recuperació de la ciutat i de les institucions democràtiques. La designació a l’octubre de 1985 de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de 1992 va servir de catalitzador urbanístic de primer ordre i va tornar a transformar la ciutat, que vivia un nou període democràtic des de 1979. Durant el període sorgeix una generació d’arquitectes i urbanistes formats en les lluites antifranquistes que van posar en pràctica un urbanisme renovador en un context de grans dèficits. Oriol Bohigas va ser un dels protagonistes d’aquest ideari, que va defensar la recuperació del centre i la valoració de la perifèria. L’urbanisme socialdemòcrata no s’entén sense la participació dels moviments veïnals a partir de final dels setanta, endurits en la lluita pels equipaments i els serveis que els havien negat durant l’època anterior. És el moment de la “premsa pobra”, amb prop de 50 publicacions veïnals, algunes de gran qualitat. El Centre Internacional de Fotografia de Barcelona i els treballs de Manolo Laguillo identificaven la nova topografia urbana de llocs buits, obsolets o en transformació, on la ciutat havia passat de llarg. “En aquest sentit, la imatge de Joan Guerrero —imatge de l’exposició— mostra per primera vegada com la perifèria i les classes populars apareixen a la foto com a protagonistes actius. A partir d’ara, es replantegen les relacions de poder i s’acaba amb el monopoli de les fotos oficials i oficialistes. Són els veïns els que conquisten la ciutat, i la ciutat es pot veure des de la perifèria” (8).

És a la dècada dels vuitanta quan, des de l’Ajuntament, es llancen unes campanyes propagandístiques massives de millora de la imatge pública de la ciutat, sobretot després d’obtenir la realització dels Jocs, en què calia generar un ampli consens sobre les operacions urbanístiques que es realitzaven en zones de la ciutat com Montjuïc, la Vila Olímpica, la Vall d’Hebron i la Diagonal. “Un dels fotògrafs que reflecteix la ciutat d’aquest període va ser Manel Esclusa. Especialista en fotografia nocturna i llargues exposicions que el 1987 va realitzar Barcelona, ciutat imaginada, un recorregut pels nous llocs preolímpics d’una ciutat que era reconeguda internacionalment pel seu nou urbanisme. La ciutat de les seves fotografies es mou entre el son i la vigília i recorda la iconografia dels espectacles nocturns de les exposicions de 1888 i 1929” (9).

1992-2004. URBANALITZACIÓ

El sisè i últim moment recull el pas de la Barcelona socialdemòcrata, del “model Barcelona”, a l’era tecnocràtico-neoliberal, després de l’èxit del model i de la marca, de la irrupció del turisme de masses que ha acabat sent el gran avalador econòmic de la ciutat. A la segona meitat de la dècada dels noranta el focus es va col·locar en la promoció i la propaganda institucional del nou gran esdeveniment que s’havia d’organitzar: el Fòrum de les Cultures del 2004. En aquestes campanyes, explica Ribalta, Barcelona apareix de forma idíl·lica, tant urbanística com socialment. Aquesta propaganda va tenir una àmplia resposta social en els moviments anticapitalistes, sobretot quan la ciutat va ser declarada seu per acollir la Conferència Anual sobre Economia del Desenvolupament del Banc Mundial i durant l’enorme protesta contra la Guerra de l’Iraq del 2003.

Urbanísticament, el patrimoni industrial del Poblenou va aglutinar l’operació i la preocupació més grans per part dels moviments ciutadans, sobretot pel que fa a Can Ricart, salvat in extremis. A l’altra punta de la ciutat, la reforma interior del Raval i, sobretot, l’obertura de la rambla del mateix barri, va ser la intervenció més determinant a favor de la transformació social de la zona. “L’operació del Fòrum no va generar el mateix consens que la dels Jocs. Va ser un fracàs i, de fet, segueix sent una zona no integrada a la ciutat, perquè no es van tenir en compte els valors de la ciutat inclusiva i l’urbanisme dels vuitanta, que tant reconeixement internacional van donar a la ciutat”, comenta Ribalta, que utilitza el terme urbanalització, encunyat pel geògraf Francesc Muñoz, per al·ludir a la urbanització de baixa densitat. Pel comissari, l’última imatge seleccionada (10) és una de Jordi Secall i Pons sobre el grup de persones dels moviments antiglobalització que van viatjar amb barca a la zona del Fòrum i van plantar una bandera pirata per denunciar l’especulació. “Barcelona defensava un model de creixement urbà que va oblidar la millora de les classes populars. És una imatge premonitòria del que acabaria passant. Els moviments socials tenien raó, i deu anys més tard van prendre el poder. L’acte de protesta del 2004 va anunciar el govern actual de la ciutat”.