El silenci dels tresorers

La corrupció política no és un esdeveniment ocasional i extraordinari que va passar fa temps i del qual ara ens arriba la notícia a remolc de la tardana intervenció judicial. És una pràctica antiga, però permanent. No és localitzable en un sol lloc o àmbit administratiu. Tot i que la majoria dels gestors i funcionaris públics són honestos, la corrupció pot sorgir, com els bolets, quan hi ha espais de decisió política amb transcendència econòmica rellevant. I sorgeix, de fet, en àrees de decisió internacionals, estatals, autonòmiques i municipals.

Les pràctiques de corrupció política són pràctiques delictives, com les dels altres delictes contra el patrimoni, com les estafes, les defraudacions, els encobriments, les falsedats i el blanqueig de capitals. Com en tots aquests delictes econòmics, en els de la corrupció política hi ha delinqüència a gran escala i petits delinqüents, de poca complexitat operativa i abast econòmic moderat. La corrupció política a gran escala té tots els caràcters criminològics de qualsevol altra organització criminal: projecte delictiu de lucre il·legal permanent o durador, estructura complexa i jerarquitzada amb divisió de funcions, utilització de les estructures i institucions legals per mantenir aparença de licitud, paradisos fiscals, i assegurament i distribució del botí.

A la cúspide hi ha alts responsables de l'Administración pública i de la gestió financera privada, concertats en el seu propòsit delictiu, i emparats en la coartada del seu privilegiat estatus polític o social, que sempre consideren inexpugnable i inesgotable. En l'estructura de l'organigrama hi ha els empleats públics i privats, tresorers, experts d'elit, testaferros, oficinistes, i fins i tot, víctimes còmplices, sempre coneixedors de la trama, atrapats per la seva més o menys participació en els beneficis, o per la seva simple permanència en el negoci o ocupació. Tots compromesos en la prossecució de les activitats corruptes, a mantenir l'aparença de normalitat legal i, sobretot, en l'imprescindible silenci. Perquè les organitzacions criminals duren el que dura aquest silenci. Quan algú de l'estructura es decideix a trencar el silenci, a cantar, s'enfonsa el negoci. I no és clar si s'enfonsa quan comencen a cantar o si, més aviat, canten quan es comença a enfonsar.

Malgrat això, no existeix experiència que cap capo o alt responsable d'una organització criminal, o d'una trama de corrupció a gran escala, hagi cantat confessant sincerament la totalitat de les seves malvestats. Quan sembla que confessen una part del que saben, encara que sigui per eludir responsabilitats majors, estan intentant distreure, amagar, tergiversar o encobrir. Això és, probablement, el que va fer el vell Pujol, del qual ara hem sabut que sempre va mentir, fins i tot al seu Parlament. Només quan no són alts responsables, sinó subalterns, poden arribar a trair els caps per no enfonsar-se amb ells. O sigui, o canten poc perquè ho saben tot, o ho canten tot perquè saben poc.

Les lleis fomenten la ruptura del silenci. Fins al 1995 la confessió abans de començar el procés, moguda per penediment espontani, atenuava la pena. Des del segle XIX era un premi penal basat en raons morals. Però des del 1995 la moral importa menys que el pragmatisme. Es premia la confessió, encara que sigui una confessió sense penediment, per obtenir una rebaixa penal, i tardana, feta quan el procés ja està en marxa, quan el muntatge de la corrupció ja s'ha començat a enfonsar.

Seria raonable que els tresorers s'acollissin a aquest avantatge de l'atenuant per confessió tardana quan la Guàrdia Civil ja és a la porta de casa seva o de les seus polítiques o financeres. Malgrat això, no canten mai. No van cantar Naseiro ni Lapuerta. Ni tan sols va cantar Bárcenas, que, segons les hemeroteques, durant cinc mesos va negar l'autenticitat dels papers de Bárcenas, els quals van aparèixer sense la seva voluntat ni col·laboració. Tampoc han cantat Osácar ni Viloca. Tots, amb simptomàtica coincidència, s'aferren a la tàctica de la negació de l'evidència costi el que costi, com el cònjuge del conte, sorprès en flagrant infidelitat, formulant la inútil frase de “ho puc explicar, no és el que sembla”.

Però sí que és el que sembla. Els tresorers són els administradors de les finances dels partits. Quan hi ha corrupció són els gestors dels negocis il·lícits, intermediaris dels seus finançaments il·legals, recaptadors irregulars o coactius, engranatge central del capo. Ho saben tot de primera mà. Per això, igual que el cònjuge infidel del conte, no poden donar explicacions. Per això no es poden acollir a l'atenuant de confessió. Per això, com els seus capos, callen.

Josep Maria Mena va ser fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya