Ai, la classe obrera...

Vull deixar clara la meva simpatia política i reconeixement al destacat paper que van jugar els sindicats la dècada passada, quan van ser pràcticament els únics que van alçar la bandera de la defensa dels interessos dels treballadors en el moment en el qual, amb Zapatero, s'estaven iniciant bona part d'aquelles reformes estructurals (cal posar-se a tremolar quan se sent l'expressió) que no van fer més que agreujar-se amb el Govern del PP. Però, com escrivia el poeta José Ángel Valente, “el pitjor és creure que tens raó per haver-la tingut”, i el coratge d'aquestes organitzacions davant aquest desafiament no ha tingut continuïtat quan se n'han plantejat uns altres, de signe totalment diferent, però que igualment afecten els treballadors i els sectors socials més desfavorits. Penso, és clar, en el desafiament independentista, davant el qual els sindicats majoritaris a Catalunya han adoptat una actitud no sempre fàcil d'entendre.

Quan es van aprovar els últims Pressupostos presentats pel Govern de CiU la legislatura passada, Oriol Junqueras va fer unes declaracions reveladores per justificar-ne el seu suport: eren uns pressupostos clarament antisocials, però hi donaven suport per no obstaculitzar el procés. Es coneix que per al líder d'ERC el procés constitueix un valor absolut per sobre del patiment concret dels ciutadans, que, amb total seguretat, s'hi posarà remei en el moment en el qual s'aconsegueixi la independència. El seu profund convenciment no ens ve de nou. A tal grau arriba que, quan al programa Salvados dedicat a ell i que va transcórrer a casa d'una família sevillana, Jordi Évole li va preguntar: “Plantejaríeu la independència encara que penséssiu que us anirà malament?”, la resposta de Junqueras no va poder ser més rotunda: “Em nego a plantejar aquesta tesi”, la qual cosa va provocar el comentari sorneguer d'un dels seus amfitrions: “Et negues a plantejar el que no et ve bé (...) et crees una pel·lícula”.

Per descomptat que no caldria descartar que alguns dels que prioritzen el procés sobre el benestar dels seus conciutadans més desfavorits ho fan perquè, a diferència d'aquests, la seva situació econòmica particular els permet suportar, sense més estretors, uns Pressupuostos com els esmentats. D'una altra manera no s'acaba d'entendre que les declaracions de Junqueras passessin pràcticament desapercebudes, sense provocar un clam escandalitzat entre els seus.

En tot cas, les organitzacions sindicals no poden incórrer ni des de lluny en actituds semblants. Des d'aquest punt de vista, el que més sorprèn no és que els sindicats majoritaris aquí s'hagin afanyat a posar el fre a les declaracions dels seus companys de Madrid quan aquests han manifestat les seves reserves respecte al procés independentista, i que ho hagin fet acollint-se a les argumentacions més habituals del sobiranisme en relació amb la naturalesa de Catalunya com a subjecte polític, el seu consegüent dret a decidir, la importància del principi democràtic i altres generalitzacions anàlogues.

És sorprenent que els sindicats hagin defugit entrar en un debat que afecta directament no només els seus afiliats, sinó també les classes treballadores en general

El que és sorprenent és que hagin defugit entrar en un debat —el de quina forma podria repercutir en la situació econòmica un escenari de secessió— que afecta directament no només els seus afiliats, sinó també les classes treballadores en general. I ho fa encara més sorprenent si es compara amb l'actitud que han adoptat altres agents socials, des de patronals a grans bancs, passant per destacats empresaris, els quals, encara que hagi estat a contracor i defensant els seus particulars interessos, s'ha de reconèixer que han acabat definint la seva posició sobre aquest tema.

Allò raonable no hauria estat que els sindicats haguessin fet el mateix i, després d'una anàlisi seriosa i rigorosa, haguessin entrat a valorar pros i contres de la proposta independentista per als sectors als quals representen? En comptes d'això, van acceptar, és de suposar que pressionats per l'oficialisme, la premissa sobiranista que vivim una situació històrica excepcional que obliga a aparcar qualsevol altre assumpte i a prioritzar una qüestió d'ordre polític sobre el pròpiament sindical.

Però la suposada radicalitat democràtica que representa aquesta reivindicació d'una consulta en la qual romanen encastellades les organitzacions sindicals, reivindicació abandonada ja fins i tot pel mateix independentisme, en realitat no deixa de ser un burlador decisionista per ajornar al màxim el moment de posar les cartes de cap per amunt i definir la seva posició respecte al model territorial. El 27-S, no obstant això, va mostrar que l'ambigüitat comença a sortir molt cara.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la UB