Corrupcions i campanyes

En l'improbable cas que algú de bona fe hagués cregut que l'operació de la Guàrdia Civil contra Convergència, divendres passat, obeïa a una motivació i a una execució estrictament judicials, sense cap càrrega política, les declaracions fetes l'endemà pel ministre de l'Interior, des de París, haurien tret aquesta càndida persona de la seva ingenuïtat. Perquè el senyor Fernández Díaz no es va limitar a la defensa lògica de l'actuació dels seus benemèrits subordinats, sinó que a més va dir això: “Em sembla trist, lamentable i vergonyós que, després dels fets d'ahir, es fes una festa de la candidatura Junts pel Sí, que hauria de ser la candidatura del Junts pel Sí al 3%”.

O sigui, que hi ha uns registres policials per ordre d'un jutge, en relació amb una causa concreta que s'està investigant, i el ministre ve a sostenir que, com a conseqüència, els candidats de Junts pel Sí haurien d'haver suspès el seu míting, cancel·lat la seva campanya i, amb els caps coberts de cendra, anar de genolls a la Delegació del Govern central, per abjurar solemnement davant doña María de los Llanos de Luna de la independència, de les seves pompes i les seves obres...

És aquesta l'actitud de neutralitat i respecte a les actuacions judicials que cal esperar del titular d'Interior en un Estat democràtic i amb separació de poders? La presumpció d'innocència que el ministre i els seus coreligionaris tant invoquen quan els convé, està en suspens si els investigats són uns pèrfids secessionistes?

No hi ha res com controlar els aparells de l’Estat perquè certes esperances es compleixin puntualment.

Esperem que, abans de llançar unes imputacions tan greus, Jorge Fernández Díaz hagi examinat a fons la seva llarga trajectòria (des del 1983) com a alt dirigent barceloní d'Alianza Popular i, després, del Partido Popular. Una trajectòria sovint en estreta relació amb aquella Convergència Democràtica a la qual ara demonitza; i una relació sobre la qual els seus enemics interns d'aleshores (els vidalquadristas, sobretot) havien projectat tota classe de sospites i insinuacions. Sens dubte falses.

En qualsevol cas, i despersonalitzant la qüestió, val la pena recuperar un petit titular del diari Economía Digital del 15 de juliol: “El PP confia també que sorgeixin nous casos de corrupció relatius a CDC abans de les eleccions”. No hi ha res com controlar els aparells de l'Estat perquè certes esperances es compleixin puntualment.

Dit tot això, anem al fons de l'assumpte: el suposat finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya. Per descomptat, els sumaris en marxa han de seguir el seu curs, desembocar en els judicis corresponents i culminar amb les sentències pertinents. I, si aquestes són condemnatòries, els dirigents del partit hauran d'assumir les responsabilitats penals i/o polítiques al fet que pertoqui.

La Gürtel, o operación Púnica, o cas Bárcenas, han invalidat el PP per seguir defensant amb el fervor de sempre la unitat de la pàtria?

El greu error de percepció de molts actors i observadors polítics consisteix a creure que la desqualificació ètica i moral de Convergència o dels seus líders deslegitima i liquida el procés independentista. És una idea vella que enfonsa les seves arrels en el cas Banca Catalana, que va ressorgir amb el cas Palau, es va expandir amb el cas Pujol i ara tracta de culminar amb el cas Teyco.

Dic que és un error, en primer lloc, perquè parteix de la idea equivocada que l'aspiració a la independència és un invent d'Artur Mas i dels talibans convergents, de manera que morta la cuca, mort el verí. Però, sobretot, erra perquè projecta una mirada bòrnia sobre la història política espanyola dels últims decennis.

Per ventura, els sumaris coneguts com Gürtel, o operació Púnica, o cas Bárcenas, han invalidat el PP per seguir defensant amb el fervor de sempre la unitat de la pàtria, la inconsútil sobirania nacional, etcètera? Fa algun temps –segur que se'n recorden– també la policia va fer una entrada i registre a la seu de Génova 13, però això no va impedir a tots els jerarques que tenen despatx allà mantenir incòlume el seu discurs habitual. Quant al PSOE, per ventura l'assumpte Filesa, o l'apoteosi d'escàndols econòmics i morals del període 1993-96, van privar el partit de seguir parlant en nom dels interessos d'Espanya? És clar que no, quan ni tan sols han suscitat mesura a Felipe González a l'hora de sermonejar els catalans.

Curiós: per defensar la sobirania d'Espanya no importa portar la túnica plena de fang; per propugnar la de Catalunya, cal ser una verge vestal.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.