La puput del solstici

Impactat encara per la trista notícia de la mort de James Salter, el gran escriptor nord-americà que va ser pilot de guerra i ens va deixar algunes de les pàgines més belles sobre el vol de tota la literatura, em vaig trobar ahir una au ferida al carrer. Era impossible no associar tots dos fets, encara que és força improbable que hi existeixi alguna relació.

En el gran llibre de Salter sobre l'aviació, la novel·la The hunters (Pilotos de caza, El Aleph, 2003), portada al cinema amb Robert Mitchum, el protagonista, Cleve Connell, és abatut pels Migs 15 russos al cel de Corea i el seu reactor F-86 Sabre cau del firmament amb una ala despresa, en una profunda trajectòria a prop del riu Yalu girant una vegada i una altra com una fulla d'om. Cleve, un home que arrossega una ferida a l'ànima, un mal de vivre que només li passa volant, ha aconseguit en la missió anterior derrocar el temut as rus de fusellatge marcat amb ratlles negres a qui els aviadors nord-americans coneixen com Casey Jones, però li ha atribuït l'èxit a un camarada mort. The hunters és una novel·la desesperada (“my ambition is not to fail”), que produeix una profunda malenconia en contrast amb la fulgurant imatge dels reactors – “pesats àngels enviats per provar el valor dels homes”– enredats en combat sobre un cel tan clar "que hi podies veure el demà”.

El succés coincideix amb la mort de l'escriptor i aviador James Salter, autor de pàgines tan belles sobre el vol

No em va costar identificar l'ocell abatut, una puput (tan onomatopeic del seu cant), la simpàtica i preciosa au que freqüenta els nostres prats i jardins a l'estiu, i a la qual Terenci Moix –és una au omnipresent a Egipte– va fer personatge important de L'arpista cec. Estava immòbil en una placeta del Park Güell i la vaig donar per morta; però en ajupir-me per arrencar-li algunes de les boniques plomes em vaig adonar que encara era viva. La vaig agafar delicadament i la vaig portar a casa. La vaig netejar amb cura d'excrements i porqueria i després d'oferir-li una mica d'aigua, que va rebutjar, la vaig instal·lar en una capsa de sabates perquè almenys estigués tranquil·la. És el que recomanen el sentit comú i la bibliografia especialitzada (Recueillir et soigner les petits animaux sauvages, Gérard Grolleau, Delachaux i Niestlé, 2003). A simple vista, l'au, que podia haver xocat amb un cristall o un cotxe, no presentava lesions, a excepció de la punta del llarg bec una miqueta escapçada. Però no podien descartar-se lesions internes. La vaig batejar Cassada en honor d'un altre dels pilots de Salter, protagonista de la novel·la homònima –basada en una esquadrilla ambientada a Alemanya de l'oest als anys cinquanta– i també estavellat.

Vaig esperar una bona estona a la terrassa amb la capsa a veure si es recuperava, rellegint en veu alta passatges de The hunters. "Volar al principi és perillós. Llavors canvia. És un esport. Estàs fet per a això. Finalment es converteix en un refugi. Trobes que el cel és el lloc adequat. Si voles sol, pots ser-ho tot". Vaig conèixer Salter, el Saint-Exupéry americà quant a la seva literatura sobre el vol, el 2007. Vam passar una tarda parlant d'avions. Després em va enviar una carta i alguns dels seus llibres dedicats. "Barcelona ha estat una revelació", escrivia, i assegurava que confiava a tornar-hi aviat. Havia lluitat a Corea de 1950 a 1953 i abatut un Mig –i un altre probable–, en un centenar de missions de combat, "tan excitant com l'amor, tan aterridor".

Pensant en l'escriptor vaig xiuxiuejar a la puput: "Bandits envolant-se d'Antung" –la frase que feia alçar el vol als Sabres– però no va fer res més que sacsejar les potes i obrir la cresta. Vaig telefonar llavors a l'ornitòleg José Luis Copete, un altre home de referència en assumptes aeris. "Sembla greu, hauràs de trucar al Centre de Recuperació d'Aus de Torreferrusa". Així ho vaig fer. "Porti'ns-la", van dir. Però el centre és a Santa Perpètua de Mogoda. Tinc feina i avui hi ha revetlla, vaig adduir. Una cosa és l'amor als animals i una altra fer d'ambulància d'una puput la vigília de Sant Joan. Un tampoc és Sant Francesc d'Assís. El silenci a l'altre costat de la línia semblava carregat de retret. "Està bé, truqui als agents rurals i li passaran a buscar l'au". Vaig tornar a marcar. "No, no; faci una cosa, porti-la a una clínica veterinària que li queda a prop, Dacs, a Lepant, i la recollirem nosaltres allà". Em va semblar un bon arranjament. Vaig agafar la capsa i em vaig dirigir amb motocicleta cap al punt assenyalat.

Dacs és un lloc agradable, molt lluminós. Em va atendre una jove amb gran cordialitat. No li va semblar estrany que aparegués per aquí un tipus amb una puput en una capsa de sabates. Entre altres coses perquè n'acabava de sortir –em vaig creuar amb ell– un altre que els havia portat un falciot en una altra capsa de cartró. Quin trànsit. "N'hem tingut diversos avui. Aquests dies són dolents per a les aus", em va explicar la veterinària agafant la Cassada en braços amb perícia professional. "Els petards les espanten, surten volant embogides i xoquen. Un estrall". Vaig assentir. Va arrufar les celles davant l'ocell que semblava adoptar l'actitud atemorida que tots tenim als hospitals. "Mmm, ja veurem, ja veurem. L'escalfarem, de moment". Es va endur la puput a l'interior de la clínica i juntes van franquejar una porta on hi havia escrit Infermeria. Em vaig acomiadar silenciosament i no vaig poder evitar emocionar-me i recordar una última línia de Salter. "Vius i mors sol, especialment als caces”.