El dia de l’òliba

Comença el mes més curt i a la comissió que investiga el frau fiscal a Catalunya li entra un atac de por escènica. Els dilluns de febrer són els més existencialistes de l'any (corrent Jacques Brel, és a dir, "il faut oublier"). Però, llavors, en veure que oblida el seu ésser, és quan la comissió es formula els quatre interrogants transcendentals de sinistre total: Qui som? D'on venim? On anem? Estem sols a la galàxia o acompanyats? Resulta que a les incompareixençes de la sessió anterior de quatre dels banquers andorrans que custodien el cabal de la família Pujol Ferrusola, aquest dilluns s'hi han sumat les de Manuel Vázquez (comissari en cap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal, UDEF), que no ha recollit la citació postal que li va enviar el Parlament de Catalunya, i la de Luis María Sánchez (director dels inspectors de l'Agència Tributària espanyola), que al·lega que la seva condició de funcionari li impedeix prestar declaració (tot i que sembla que l'han requerit precisament per la seva qualitat funcionarial). Amb prou feines queden 18 dilluns abans que es dissolgui el Parlament per celebrar eleccions i encara han de passar per aquesta comissió 178 especialistes, periodistes, testimonis, protagonistes, implicats evidents i presumptes implicats, sospitosos habituals i ciutadans lliures de tota sospita, de tot Mercuri, de tot Pretòria, de tot Método 3, de tot ITV, de tot Adigsa, de tot Estivill, de tot Priorat, de tot Pallerols...

Doncs, precisament, alhora que la comissió es preguntava a força de votacions i picabaralles com es meravellaria ella entre els dies que fugen existencialistament del temps, la llarguíssima llista d'espera (sembla un ambulatori de barri) dels que encara han de comparèixer i l'humiliant degoteig dels que fan campana..., precisament, ves per on!, li ha tocat el torn (ja que ha estat l'únic que s'ha presentat dels tres citats) a l'exdirector de l'Agència Tributària de Catalunya, Lluís Franco i Sala, que era, ostres!, conseller de Treball quan es va descobrir el cas Pallerols, que consistia a finançar Unió Democràtica amb els fons destinats a la formació dels aturats. Camisa blanca impol·luta (però no un blanc bandera de la pau sinó un blanc de mercat de valors), corbata de color granat amb pics, anell d'or i polsera de fil. Comença amb una dissertació més soporífera que un article de Francesc-Marc Álvaro, i d'aquesta manera una veu monòtona procedent de l'Administració pública va inundant la sala igual que el llot que traspua de Frank Zappa (que tenia una lletra que deia: "Sóc l'eina del govern / i també de la indústria / perquè estic destinat a governar / i a regular-te...").

L'orador entona la seva exposició amb monotonia professional, amb la perícia d'algú que ha avorrit molt i molt bé. Fins i tot quan deixa de parlar segueix parlant avorridament. Es va omplint la sala d'un d'aquests discursos en què només es distingeixen les xifres. Mentrestant, aquí fora la nit ja cau invariable sobre el parc, i a l'interior les cortines i les parets de color caoba empal·lideixen fins a semblar la xocolata aigualida dels hospitals. Tot és música de monocord. El lletrat de la comissió fa una ullada a un quadern vermell o un llibre tan vermell com quan la seva barba no era tan blanca. Sergio Santamaría, portaveu del grup popular, té obert un diari damunt de la taula. El portaveu iniciàtic per Catalunya, Marc Vidal, doblega el seu mocador de tela i se'l guarda a la butxaca. Es grata la cara amb un bolígraf el portaveu multiindependentista Quim Arrufat. Oriol Amorós, portaveu republicà, parla més amb els portaveus socialistes del banc de darrere que amb el seu company de formació, i cada dos per tres es gira per explicar-los alguna cosa. Així la porta giratòria es veu substituïda per la cadira giratòria. Els portaveus de Ciutadans i Convergència romanen resignadament fòssils, cada grup al seu extrem de la sala. Qui va dir que una comissió d'investigació no és un laboratori de democràcia? Ha estat possible concentrar en aquest lapse de temps el sopor de més de vint anys de pujolisme. En acabar, i com a conclusió, l'orador demana als polítics, en nom de l'Agència Tributària, més mitjans, conscienciació general i compartir les dades amb els homòlegs, és a dir, el que acostuma a demanar tota associació de veïns.

En arribar el torn de les preguntes, els il·lustríssims diputats s'han dirigit al Sr. Lluís Franco, no en la seva condició d'exdirector de l'Agència Tributària sinó a títol de privilegiat coneixedor d'històrics casos de corrupció com el Gavaldà-Pallerols, casos de la prehistòria recent com el vinculat a l'empresa Europraxis, de Josep Pujol Ferrusola, i casos del futur immediat com el que fa referència a la deslocalització de les multinacionals Sony, Sharp i Yamaha. D'altra banda, l'exconseller de Treball sosté que no està al corrent de res sobre el que se li pregunta. I sense gaire més a dir se'n va i deixa la comissió en la solitud del seu dolor existencial.

Nas esculpit, galtes amples, ulls profunds, la barba de collaret, és el perfil de David Fernàndez, el president de la comissió, el viu retrat de Stendhal, i igual que per l'autor d'El roig i el negre la novel·la era un mirall que es posa al mig del camí, la comissió sobre el frau i la corrupció és un mirall que es posa al mig de la democràcia. Però ara resulta que, com la madrastra de la Blancaneu, hi ha qui desatén les crides del mirall, així que a la veu venjadora de: "Penitenciagite!", la comissió enmig d'un tens i disputat conclave (en què el PP acusava ERC de "participar en la mitificació del pujolisme i ara de voler rentar el seu expedient per convertir-se en líder de la lluita contra la corrupció") ha acordat, sense unanimitat, demanar un informe jurídic sobre què es pot fer amb els incompareixents, al mateix temps que els enviarà convocatòries noves amb el comunicat afegit que negar-se pot tenir repercussions penals. I en el cas d'haver-hi nova negativa, elevar-la a la mesa del Parlament perquè ho porti a la Fiscalia.

A continuació, s'ha plantejat la necessitat de reelaborar el calendari de compareixences, atès que el temps fuig de la comissió igual que el pastor Melibeu i el seu bestiar fugien de la seva pàtria a les Bucòliques de Virgili. El que la majoria dels grups parlamentaris proposava, seguint el suggeriment d'ICV, era reduir considerablement el llistat de noms i centrar-lo en el cas de la família Pujol i algun altre, i confiar la resta en una nova comissió d'investigació que s'haurà de formar en la legislatura següent. A això, s'hi oposava el grup de CiU, que opta per complir tot el previst a força de reunir la comissió fins a dues o tres vegades per setmana, de manera que aquesta es converteixi en una màquina de triturar dies fugissers igual que n'hi ha de triturar papers fugaços. Com que durant les eleccions municipals, la comissió estarà inactiva durant dues setmanes per motiu de la campanya, cal accelerar més la màquina. S'han posat d'acord que faran el que proposa Iniciativa; però, com que és molt difícil saber de quina manera, aniran veient-se aquesta setmana fins a trobar-la. Això sí, una compareixença sí que s'ha fixat al llarg d'aquesta convulsa i esgotadora sessió, la del president Artur Mas, que al principi feia el ronsa per venir, o més aviat, no venir, però ja que l'han citat ha demanat que sigui com més aviat millor. Retorn a una picabaralla d'acusacions d'interessos electorals on en un moment grandiós la CUP ha acusat CiU de radicalisme. La majoria dels grups parlamentaris demanava que Artur Mas comparegués una vegada ho hagués fet la família Pujol Ferrusola, per així poder preguntar-li amb més coneixement. O sigui, aviat, però no tant; de manera que aquests grups s'esforçaven per retardar la declaració fins al dia 23 de març, data que tampoc no és gaire propera a les municipals del maig. No obstant això, CiU i ERC han tornat a unir els vots perquè Mas comparegui la setmana que ve. Ni més ni menys. És a dir, ara mateix: dilluns que ve, 9 de febrer. Aquesta vegada ERC ha argumentat que no li semblava bé que l'ombra d'un dubte, o d'un grapat d'interrogants, caigués sobre el president sine die (però aquesta expressió llatina, tot i que textual, ja no sona bucòlica).

Li va deixar anar l'autor d'El dia de l'òliba, Leonardo Sciascia, a Vázquez Montalbán, i així ho explica l'escriptor barceloní en el seu llibre pòstum La aznaridad (2003). Eren tots dos a Sicília i Sciascia va preguntar a Montalbán com li anava per Espanya. Aquest li va explicar que la corrupció havia acabat esquitxant el partit en el Govern, i l'escriptor sicilià el va advertir que llavors els podia passar el mateix que als italians els passava des del 1945: "Si la corrupció implica l'Estat, mai no serà castigada. Serà investigada, però no castigada".