Escac de Merkel

L'economia europea està apressada per diversos desajustos greus el tractament global dels quals s'ajorna o es bloqueja sistemàticament a causa, en bona mesura, de la negativa d'Alemanya a enfrontar-se a la realitat més enllà de fonamentalismes pressupostaris. Europa corre un risc cert de recessió o, en el millor dels casos, d'estancament; i està vorejant la deflació, que escanya la capacitat per retornar el deute públic i privat. Les dues amenaces poden destruir a mitjà termini qualsevol perspectiva d'estabilitat financera que Angela Merkel i el Bundesbank s'obstinen a defensar amb la política d'austeritat. Malgrat aquestes amenaces reals (més la que pesa sobre Grècia), la cimera europea es va despatxar dijous amb un nou ajornament (fins al 13 de gener) del reglament que regularà el funcionament del pla d'inversió de Juncker, vital per transmetre alguna esperança als aturats joves i de llarga durada del continent.

El pla de Juncker (Fons d'Inversions Estratègiques) pretén invertir 315.000 milions els propers tres anys en projectes nacionals (energia i transports). És l'única iniciativa, ara com ara, per estimular el creixement a la zona euro. Té mancances —com l'escassa participació de la inversió pública i una confiança cega en la inversió privada— i probablement demana a crits una articulació financera més sòlida; malgrat això, és un missatge d'esperança, perquè transmet la idea que és possible una altra política econòmica i que cal mobilitzar la inversió per combatre la desocupació crònica.

Però Alemanya i la maquinària burocràtica no permeten gaires alegries. Merkel continua amb les seves lliçons d'ortodòxia quan exigeix que no es gasti un euro més del previst i s'oposa al fet que es flexibilitzin les regles fiscals (limitació del dèficit) per afavorir l'aportació de diners públics per part dels estats. La cancellera ha fet escac a l'obertura Juncker; si el pla no era precisament d'alta volada, a partir d'ara tindrà un radi d'acció molt limitat.

L'ajornament de la proposta legislativa per regular el funcionament del fons pot ser una solució diplomàtica obligada quan es comprova que Alemanya manté objeccions sobre el pla, però confirma que la feixuga velocitat de la decisió política a Europa és incompatible amb la rapidesa amb la qual han d'adoptar-se mesures econòmiques. Europa necessita avui un pla d'inversions de xoc que convenci inversors i ciutadans, a més d'una estratègia monetària que inclogui la compra de deute i una harmonització impositiva que segelli les fugues fiscals i acabi amb el racionament de recursos pressupostaris; però, excepte el pla Juncker i les picades d'ullet de Draghi cap a la facilitat monetària, cap d'aquestes decisions no és al forn polític. En aquestes circumstàncies, ningú no pot esperar una implicació entusiasta dels inversors potencials en la recuperació europea.