Retrat gris del patró del mal

Expliquen que la planta de coca, sobretot entre la població indígena i la pagesia, era consumida des de temps remots pels seus efectes medicinals i per suportar treballs extenuants. També sabien que la marihuana era bona per al reumatisme i per pal·liar els dolors del cos. Però als anys seixanta, un visionari molt pràctic, ultracatòlic, que adorava el matriarcat, amb un privilegiat esperit empresarial, conscient que el desatès poble el protegiria i veneraria com segles enrere la plebs de Nottingham va idolatrar el reivindicatiu Robin Hood utilitzant una part dels seus beneficis per donar-los sostre i feina, crear escoles i hospitals i fer que se sentissin dignes i útils. Es deia Pablo Escobar i va descobrir amb encomiable sentit de la lògica l'immens mercat de l'oferta i la demanda gràcies a aquest producte que tenia a l'abast, i que Occident pagaria or pel plaer i pel xivarri neuronal que atorgava aquella substància blanca.

Evidentment, el negoci tenia riscos, competència i desafiament a l'Estat. Res que no pogués solucionar l'excés de diners, el suborn, la corrupció, el xantatge, el menyspreu absolut per la vida aliena, l'esclat de bomba, l'assassinat selectiu o en massa. Posats a comprar impunitat també es va oferir a pagar el deute de Colòmbia si el Govern el deixava tranquil. És fàcil d'imaginar aquest complex tsar com algú tan llegendari com sinistre, un personatge que és carn de cinema, hagiogràfic o crític, a condició que aquest cinema sigui bo.

He vist algun documental clarificador i extraordinari sobre aquest home com Mi padre era Pablo Escobar. I em parlen apreciablement d'una sèrie de televisió colombiana que no he vist. Però el cinema continua en deute amb aquest delinqüent tan complex, temible i inquietant. Escobar: paraíso perdido està mancada de força, el guió és simple, no hi ha res apassionant en la història d'un candorós canadenc enamorat del surf i de l'existència a l'aire lliure, que s'enamora i es casa amb una neboda d'Escobar, que descobreix que, a més del seu sentit familiar, el seu zoològic, la seva autoritat patriarcal, el fervor que li professen els seus sicaris i els pobres, és el suprem i sanguinari emperador del narcotràfic. A aquest esperit pur se li exigirà complicitat i roïndat després dels dies de vi i roses. I segueixes aquesta narració sobre els múltiples rostres del mal sense sentir ni fred ni calor. Els joves són molt insulsos. El sempre tèrbol Benicio del Toro i el seu innegable magnetisme allunyen la somnolència quan apareix i Carlos Bardem és molt convincent cada vegada que es fica en la pell d'un sicari exemplar. Però el conjunt és rutinari i tou encara que es vessi molta sang.

No sé si Saviano exagera quan afirma a CeroCeroCero que la cocaïna regeix el món actual. Però seguim esperant una obra mestra sobre una temàtica tan transcendent. Mèxic ha desplaçat Colòmbia en aquest sòrdid regne. L'esplèndida novel·la El poder del perro descrivia esgarrifosament aquest món. Les magnífiques cròniques que escriu Jan Martínez Ahrens en aquest diari, combinant el millor periodisme amb prosa de primera classe sobre l'inextinguible horror del narcotràfic a Mèxic també em compensen d'aquesta pel·lícula oblidable i grisenca sobre Pablo Escobar.