“El castellà ha perdut eficàcia poètica”

Sembla sorprès Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) que se li faci notar que apareix quatre vegades la paraula mort en vuit estrofes d'un dels seus recents poemes. Agafa el volum i llegeix per sobre de les ulleres. Al cap de dos segons, murmura: “Ai, ho estava mirant en castellà, vaig a l'original italià…”. Sí, l'últim llibre de l'acadèmic es titula Per riguardo (Fundació José Manuel Lara) i està escrit directament en aquesta llengua (versió espanyola de Justo Navarro). I acompanya al mercat El castillo de la pureza (Tusquets), versió castellana (de José María Micó) del seu últim poemari en català El castell de la puresa, de principis d'aquest any.

L'ombra de la mort i certa enyorança per la joventut marquen el to del més profund i personal de Per riguardo, temes que també apareixen a El castillo… si bé el cordó umbilical més fort és un transsumpte crític amb la situació política i social, d'una violència latent —nella città di fiamme in rivoltelle (a la ciutat de flames en revòlvers)— i una vida aparent —Així vivim, com viuen els follets / o els focs follets, com la calamarsada / que només sap que és la voluntat cega / d’escampar el foc o l’aigua destructiva.

La culpa dels versos italians la podria tenir Dante, la Divina Comèdia del qual ha llegit sis vegades (“per sobre de Proust, a qui he llegit cinc vegades”, constata com sorprès de si mateix), però el fet és que va publicar per vegada primera en castellà el 1966; en català, el 1970 i ara en italià. “No deixen de ser variables del llatí. En una mateixa setmana he escrit en els tres idiomes; també tinc alguna cosa en francès, però no ho mostro perquè és una llengua en la qual és fàcil fer un pastitx”.

Ho diu amb una naturalitat aclaparant. “Fa anys que no llegeixo traduccions i això ajuda, potser d'algun rus o oriental sí, però penso i llegeixo en diversos idiomes, encara que no els parli”. I repassa la gènesi dels que li són propis: “El castellà és l'idioma de la meva formació, encara que a l'escola no vaig aprendre res d'idiomes, només llatí; escriure en català als anys seixanta tenia un significat polític, però per a mi era alguna cosa més: jo vaig aprendre a anomenar les coses en català i això havia de sortir en algun moment; i de l'italià he vist molt de cinema, he estat moltes vegades a Itàlia... L'italià és una llengua meva”.

A les causes terrenals cal afegir-hi les poètiques, les que li permeten versificar directament versos com: Tutto questo azzardandosi all’esistere / la morte consisteva nell’insistere (Tot això arriscant-se a existir / la mort consistia a insistir). “Les paraules neixen com un nucli rítmic que es concreta en uns sons que em porten a un idioma determinat… Però els poetes no pensem en cap idioma, sinó en imatges i idees. Les idees no estan formulades en cap llengua”.

Els poetes no pensem en idiomes, sinó en imatges i idees

Pessoa, que escrivia en portuguès, anglès o francès; Carles Riba, Francisco Aldana i Rodolfo Wilcock, que ho feien tant en català com en castellà, en italià… L'erudició de Gimferrer treu precedents com d'una cistella, la mateixa màgia amb què explica que la culpa de tot la tenen les mateixes paraules. “Cada idioma té paraules que determinen la poesia; les paraules en un idioma tenen una eficàcia poètica que no tenen en un altre. Fixi's en la sonoritat de morte: en italià mana molt, per començar són les mateixes síl·labes que notte, són gairebé sinònimes…”. Redobla la seva didàctica: “Les paraules determinen en part les temàtiques i d'altres han deixat de ser poètiques per l'abús que se n'ha fet; per exemple: uns llavis vermells ja no funciona poèticament, s'ha de dir d'una altra manera. Hi ha moltes paraules catalanes del segle XV que no han envellit, que s'han preservat pel seu no-ús, i en canvi d'altres del segle XIX i del segle XX, per la necessitat de construcció del llenguatge poètic, han quedat totalment inutilitzades per això”. També passa en castellà? “Esclar: hi ha moltes paraules gastades per la mateixa Generació del 27, recuperades de Rubén Darío, Góngora o Garcilaso, que no funcionen més enllà del 27. Fora d'allà, no van bé. El castellà ha perdut eficàcia poètica per la seva alta activitat…”.

Gimferrer admet que els seus poemes en italià “potser són més foscos perquè el vocabulari em porta a concentrar més el que vull dir; és la suma de Dante i Ungaretti i Montale… El català de El castell de la puresa també porta a això, però l'estil ho camufla”. De jove, després d'una primera redacció, Gimferrer eliminava nexes d'associació d'idees de les seves composicions. “Ara ho faig automàticament durant el procés d'escriptura mateix; avui tinc més confiança que el lector em segueixi”. I si no ho fa? “La poesia consisteix en l'associació de paraules i sons que només existeixen en el poema. Voler entendre-la com s'entén l'argument d'una novel·la està descartat en poesia. Ningú llegirà les Soledades de Góngora per assabentar-se del que fan els caçadors i pescadors; es llegeix per un altre motiu: es busca l'associació d'imatges i paraules que fa Góngora amb el pretext d'aquests caçadors i pescadors”.

El millor per a Espanya seria la confederació; però fa por dir-ho”

Hi ha a Per riguardo i a El castell de la puresa una notable presència de la parca (“hi és també ja a Arde el mar o a Hora foscant; puc morir demà o d'aquí 10 anys, però aquesta presència de la mort ja la tenia als 20 anys”, argüeix) i una notable nostàlgia d'una joventut (La bella addormentata) enyorada: Ens fan malament els estelles del temps adolescent / s’han esberlat els vidres de tanta primavera… “També hi era a Arde el mar, a Rapsodia i a Alma Venus, i en uns poemes castellans inèdits… Veia aquesta joventut com si no la visqués de molt jove: als 13 anys, el 1958, havia llegit Blas de Otero, que acabava de publicar Ancia, on hi havia una angoixa existencial que potser no em va marxar”.

Hi ha nostàlgia camuflada, però en qualsevol cas amb una exuberància de colors molt visible. “Ho vaig aprendre de João Cabral de Melo, que el 1967 mantenia que un poeta no pot dir una cosa que no sigui visualitzable; pot formular coses que no siguin acceptables en el terreny de la realitat; té raó: Gonzalo de Berceo parla sobre la Verge en un prat i pots no creure-t'ho, però ho pots visualitzar i això em porta a una poesia d'imatges i colors…”.

És difícil que domini bé el català o el castellà qui no ha après sòlidament llatí

Però la realitat és més bruta: tots dos llibres i el seu predecessor, Alma Venus, estan escrits entre 2012 i avui, moments d'ebullició política i baixa aparença moral en l'imperi del que és material. Si per tant de dolor i per tantes gemmes / no hem sabut viure més que de biaix... La societat i la gent està tacada (Si tots nosaltres som una màscara) i el nacionalisme exacerbat, el feixisme i el terrorisme fan aflorar versos en els quals cita des de la marxa sobre Roma de Mussolini a les Brigades Roges. “De la situació política ja n'he parlat clarament a Alma Venus: aquí ja sortien Paesa i, indirectament, Urdangarin. No crec que aquests siguin anys més greus que altres ja viscuts: Roldán, els GAL i, abans, la matança d'Atocha… Hi ha molt d'això en la història recent”. I l'afecta com a poeta? “Com a persona més aviat i, de vegades, com a poeta, però la persona és el poeta, no?”.

La consulta popular sobiranista de diumenge a Catalunya és “una jugada més d'una partida d'escacs que no sabem com evolucionarà”, però que a diferència d'altres moviments nacionalistes a Europa, arriba amb el factor d'“una crisi econòmica que també explica la pujada de Podem”. Però la clau torna a estar en una paraula: “Ningú vol pronunciar-la: confederalisme. Fa por a tots. Seria el millor, però és més fàcil demanar federalisme o, fins i tot, independència”. A El castell… recull: Tants homes morts per l’or d’una senyera / per una llum apòcrifa potser.

Qualsevol llibre que arriba d'Amèrica està més ben escrit que el que arriba d'Espanya; el castellà d'aquí viu una degradació extraordinària

Però la preocupació major de Gimferrer és la llengua. Sobre el català, creu que ha d'optar entre un ús extensiu o de prestigi: “L'ús de prestigi és important perquè si no sembla que estiguis defensant una llengua secundària. Però el sol ús de prestigi ens podria portar al xinès mandarí. Al revés, l'ús en els mass-media ens porta a un català xaró”. També l'inquieta el castellà: “El que s'usa a la Península no és gaire bo; és molt millor a México, Colòmbia o Buenos Aires”. I no és bo per un tema escolar: “És difícil que domini bé el català o el castellà qui no ha après sòlidament llatí; sona reaccionari, però n'estic absolutament convençut; qualsevol llibre que arriba d'Amèrica està més ben escrit que el que arriba d'Espanya, el castellà d'aquí viu una degradació extraordinària, però també veig faltes d'ortografia en diaris francesos com mai les havia vistes abans…”.