‘El barquer’: Dolor, desig, família i terrorisme a Irlanda del Nord
Julio Manrique torna a demostrar que és un bon director d’actors, tot i que el principal desencert del muntatge ve del mateix text de Jez Butterworth


“Whatever you say, say nothing” (Diguis el que diguis, no diguis res). Quan accedim a la Sala Fabià Puigserver, ens rep un gran teló ple de grafitis i missatges polítics. La data és agost del 1981, el lloc és Irlanda del Nord: ens trobem a l’epicentre espaciotemporal del conflicte nord-irlandès. Bobby Sands ha mort, fa uns mesos, després de seixanta-sis dies de vaga de fam a la presó. La família Carney es desperta il·lusionada davant del dia de collita que els espera: és la gran festa de l’any, un ritual agrari, social i familiar. El barquer suposa la segona trobada de Julio Manrique amb el dramaturg anglès Jez Butterworth, després de Jerusalem (Festival Grec, 2019). Som davant del gran muntatge de la temporada del Lliure: dinou intèrprets a escena, gran escenografia de Lluc Castells, tres hores i mitja de durada.
L’autor situa una història de política i violència al cor d’una llar aparentment feliç. Quinn Carney (Roger Casamajor) ha acollit la seva cunyada Caitlin (Mima Riera) a casa: el germà d’ell i marit d’ella fa deu anys que està desaparegut. La família és gran, sorollosa i multigeneracional: un dels encerts del muntatge és el repartiment, on brillen totes les edats. Entre les veteranes, Imma Colomer retrata una tieta Pat rabiosa i política, que demostra que l’activisme no té edat (que bé que es caga en els anglesos), i Anna Güell és una tieta Maggie Faraway que transita entre l’absència i els poders endevinatoris: poseu una tieta mèdium a la vostra vida. Les nenes de la família (esplèndides totes) s’alegren moltíssim quan la tieta Maggie torna momentàniament dels seus viatges siderals i els explica històries del passat i del futur. Carles Martínez encarna amb ofici l’oncle Patrick, home culte i divertit, sempre amb una anècdota a punt, que introduirà la història del barquer Caront que dona títol a l’obra.
Tot i ser molt coral, el repartiment està encapçalat per uns Roger Casamajor i Mima Riera molt afinats amb la seva història de desig reprimit: l’esposa d’ell (Marta Marco) fa anys que conviu amb la depressió, i tancada a la seva habitació ha deixat que la Caitlin acabi portant la casa i, de passada, el cor del seu marit. Entre els joves destaquen un electritzant Marc Soler i una Lua Amat que, com acostuma a passar en qualsevol família nombrosa, es debat entre el seu propi desig i el deure d’actuar com a segona mare de les petites.
El text de Jez Butterworth és llarg i ambiciós, i durant tres actes va cimentant una història de terrorisme, confidents i traïció: l’aparició de Muldoon (Ernest Villegas) amb una mala notícia revela que aquí tant els bons com els dolents són del mateix bàndol. És a dir, de l’IRA. Julio Manrique ens torna a demostrar que és un bon director d’actors, i que sap compondre un muntatge àgil i molt resolutiu. Crec que es queda a mig camí amb la proposta escenogràfica: la llar familiar està envoltada de fang, i en comptades ocasions els personatges trenquen la il·lusió i hi posen els peus. La cosa podia donar molt més de si. El principal desencert, tanmateix, prové del mateix text: després de tres hores construint un món, Butterworth ho destrueix tot en els últims cinc minuts, amb un final precipitat, inversemblant i ridícul. El truc escenogràfic tampoc hi ajuda, però no passa res: subratllar l’efectisme de la imatge final assegura una ovació més gran.
El barquer
Text: Jez Butterworth. Traducció: Cristina Genebat. Direcció: Julio Manrique.
Teatre Lliure. Barcelona. Fins al 15 de març.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.




























































