Imma Colomer: “Inaugurar el Grec és com un sortilegi contra la pandèmia”

Imma Colomer és una de les artistes convidades per la companyia Baró d’Evel per actuar a l'espectacle A tocar!, amb el qual obriran el festival Grec dimarts 30 a l'amfiteatre de Montjuïc. Colomer, cofundadora de Comediants i del Teatre Lliure i un dels rostres més populars de la nostra escena (amb personatges inoblidables com la Venus cabaretera de La Bella Helena o l'Olga de Les tres germanes, sense oblidar els seus papers a les sèries de TV3), protagonitzarà un moment especialment emotiu del muntatge interpretant un text de la filòsofa Marina Garcés escrit amb motiu de la pandèmia. “És un monòleg de sis minuts en el qual diré les paraules que voldria dir molta gent”, explica l'actriu i directora de teatre en un bar de Gràcia, el seu barri de sempre. “Paraules sobre conjurar la por amb la cultura, aquesta fina i precària línia a la sorra que ens ajuda. Una cosa que té a veure amb allò que deia Lorca que hi ha coses que van primer, sí, però que si li donessin diners per menjar es gastaria la meitat en menjar i l'altra meitat a fer teatre. La cultura, el teatre, com a aliment de l'ànima. El que ens fa ser humans és explicar-nos coses els uns als altres”.

L'actriu es mostra en plena forma. El trastorn neurològic que pateix des de fa més de 10 anys (tremolor essencial, TE, i no parkinson, com alguns, com qui firma aquestes línies, han dit amb imperdonable lleugeresa) no li impedeix en absolut fer una vida normal i actuar. “Molta gent en té a les mans, jo al cap i als llavis. No se'm nota quan parlo. És un trastorn que et fa la vida més difícil i que, com que no et mors d'això, no hi ha una urgència per investigar-lo i tractar-lo. Es prefereix, i ho entenc, lluitar contra malalties mortals com l'ELA o el càncer”. Colomer recorda que entre els que tenen TE hi ha Xavier Trias o Siri Hustvedt, i que també en va tenir Katherine Hepburn. “És en part genètic i en part emocional. A mi el de la boca em va començar en veure morir la meva mare”. L'actriu diu que ella ha desestimat medicar-se perquè els efectes secundaris (alteració de l'equilibri i la memòria, son) són especialment perjudicials per a la seva professió “i no me'ls vull ni me'ls puc permetre”. Es mostra resignada: “Tenint en compte tot el que a un li pot passar, doncs mira. Però de vegades quan em veig, ploro”.

Imma Colomer ha actuat diverses vegades al Teatre Grec des de la primera vegada amb Numancia, de Cervantes, dirigida per Miguel Narros, el 1974. “Estudiava a l'Institut del Teatre i tota la promoció, on hi havia gent com Joan Lluís Bozzo o Anna Rosa Cisquella, vam actuar fent de poble, va ser molt divertit”, rememora. No obstant això, aquesta serà la seva primera inauguració del festival. “És molt bonic, i amb aquesta companyia, que admiro, tot un regal, una passada”. L'espectacle, apunta, és un “collage” de diferents gèneres i artistes, cadascun des del seu estil i personalitat, que “potencien la idea que no cal tenir por i que la cultura té un sentit i una utilitat en les nostres vides”. Inaugurar aquest any, recalca, té un sentit especial. “És com participar en un sortilegi per desembruixar la foscor de la pandèmia, sembrar il·lusió pel teatre i rebre l'energia dels ulls àvids del públic que tant necessitem”.

Tercera edat i pandèmia

El seu text el diu ella sola, tot i que cada part de l'espectacle es va encavalcant sobre les altres i mentre actua hi ha una ballarina i músics en escena. L'actriu assenteix quan se li assenyala que treballar amb Baró d’Evel té molt de retorn a les seves arrels amb Comediants, el circ, el pallasso, encara que el seu registre a l'espectacle no vagi per aquí. “És molt poètic. I la meva aportació té a veure amb el fet que van pensar a incorporar totes les franges d'edat, des de la filla dels directors Camille Decourtye i Blaï Mateu, la Rita, de sis anys, fins a mi, que en tinc 73, amb la idea que estigui representada tota la humanitat sobre l'escenari”. Colomer observa que “la tercera edat ha estat molt protagonista desgraciadament durant aquesta pandèmia, que sembla pensada per liquidar-nos”. No té cap objecció a fer servir el terme “tercera edat” referint-se a ella mateixa. “Considero que en formo part, i que avui ja hi ha una quarta edat. La veritat és que si et cuides i et mous pots tenir una vida molt xula”.

Colomer ha passat el confinament “en una espècie de sensació d'irrealitat”, pensant que “no pot ser” i treballant per Zoom. Entre els seus projectes hi ha portar de bolos la comèdia d'Oriol Tarrasón Un dia qualsevol (en la qual interpreta Solange, una dona que ingressa en una residència de gent gran) a partir del setembre, recuperar Solitud a Stromboli, que dirigeix ella mateixa, al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), on no es va poder estrenar pel coronavirus, i l'estrena d'Escapada solitària al Lliure al desembre, amb direcció de Magda Puyo. A tocar!, paradoxalment vist el títol, l'han preparat per separat. “El primer dia que assajarem tots junts a l'escenari serà el 28”.

“El Lliure era la bomba”, recorda amb un somriure nostàlgic. “Vitalitat, molta inconsciència, geni. Hi va tenir molt a veure que s'hi va ajuntar gent extraordinària i tothom va abocar-hi el que tenia, sense reserves. La interacció humana d'aquells temps és irrepetible”. Parlar del Lliure porta a recordar Quim Lecina, mort recentment. “Tenia un costat una mica salvatge, com jo. Era molt crític però optimista, un gran amic, el seu món era el teatre”. En demanar-li que recordi una funció pròpia al Lliure (Camí de nit, Hedda Gabler, el Titus, Operació Ubú, Advertència per a embarcacions petites… ), Colomer diu que van ser 10 anys inoblidables. “Va ser la meva formació, el meu aprenentatge sobre de què anava el món. Les idees del Lliure eren també les meves idees. La vida en grup no em va resultar difícil, vinc d'una família d'11 germans. Després m'he tornat més individual. Un paper? L'Olga de Les tres germanes”. Imma Colomer sospira i diu les frases amb què arrenca el seu personatge i l'obra, com si l'hagués interpretat ahir mateix. “Avui fa un any que el nostre pare és mort, exactament un any”. L'Olga, amb un vestit blau. “I ja ho veieu, ara ens recordem de tot això, com de tantes altres coses”.