Tot allò que tenim en comú amb l’antiga Grècia

Un conseller del ram, el nom del qual és millor haver oblidat, va dir fa pocs anys —això no ho hem oblidat— que, a partir d’un moment que no va precisar, els universitaris que volguessin estudiar grec i llatí s’ho haurien de pagar de la seva butxaca. Se suposa que aquest conseller ja trobava prou mostra de munificència el fet que un govern, ja el català ja l’espanyol, pagui cap al 90% del cost de les matrícules en un establiment públic, i devia trobar aquest dispendi del tot inconcebible si allò que es sufragava eren estudis d’una cosa tan “inútil” com el grec i el llatí clàssics. (No són llengües mortes, perquè han sobreviscut gràcies als manuscrits i els llibres estampats; i són ben vives entre els que es dediquen als estudis clàssics, els millors que pot triar un estudiant de lletres avui dia, tota vegada que aquests sabers encara no estan contaminats per les abundoses, modernes ximpleries derivades dels cultural studies i de tot el políticament correcte: les diferències de gènere, el colonialisme —la Grècia clàssica no el va conèixer; l’hel·lenisme, sí—, o els sacrificis d’animals, costum reli­giós molt habitual a Grècia i Roma.)

Jordi Pàmias (Lleida, 1972) és un professor amb càtedra a l’Autònoma de Barcelona que es dedica, en especial, a l’estudi dels mites grecs i a la repercussió de la cultura grega al llarg del que solem anomenar “la tradició clàssica”. Forma part del consell de redacció de la Fundació Bernat Metge, ara formada per un equip de gent força jove i molt competent. Com hem escrit més amunt, els estudis clàssics estan ara desacreditats —és evident que tenen poc valor mercantil; intel·lectual, tot i més—, però tornaran de mica en mica, com ja va succeir al segle XV, quan estaven quasi oblidats, gràcies a la migració a Itàlia de molts savis bizantins abans i després de la presa de Constantinoble pels turcs. Al zenit de l’episodi humanístic es van assentar les bases d’un renaixement de les llengües i les cultures clàssiques —com un pronunciament—, i d’aquest moviment van pouar molt de saber Francis Bacon, Montaigne, Descartes, Spinoza, Nietzsche i Heidegger, per esmentar noms molt freqüentats.

L’hel·lenista lleidatà, doncs, ha escrit un llibre de tanta amenitat com saviesa, dedicat a la supervivència d’una sèrie de tendències gregues al llarg de la història —morals, polítiques i de costums—, fins als nostres dies: Les renúncies. Una qüestió de desafecció política (Arcàdia). Vet aquí una casa editora que només publica llibres carregats d’idees avui susceptibles de molt de profit: res de bagatel·les, res de narrativa oportunista, res d’aquestes novel·les que ara consagren els mites tan d’estar per casa de la nostra civilització.

Amb intel·ligència i habilitat, Pàmias presenta en aquest llibre un reguitzell de situacions i de creences que van posseir, a Grècia, un determinat sentit —que sovint resulta opac per als més savis—, però que han adquirit un sentit i una visualització molt clares al nostre temps. Per exemple: els pitagòrics es van prohibir la ingesta de faves per raons no del tot clares; però hi ha una llarga tradició, fins avui, de maleir certs aliments amb unes consideracions que ara sí que són diàfanes, però falses. La moda del vegetarianisme, que ha tingut adeptes tan eminents com Hitler, però també Kafka, va néixer, i viu, voltada d’una ideologia de vegades sancionada per la ciència, i de vegades, no. Hi ha gent que mai ha menjat verdura ni hortalisses i ha viscut més de cent anys; n’hi ha que només ha menjat cosa verda —estalviant-se, això sí, les pastilles d’àcid fòlic— i mai carn, i ha mort a la quarantena. La Parca és imprevisible per definició. Som un airet, hébel en hebreu.

Moltes qüestions del mateix caire apareixen en aquest llibre per tal de bastir, amb una perspicàcia molt gran, la història d’una categoria higiènica, filosòfica i religiosa, mudable al llarg dels segles: la salus, que és alhora salut del cos i salvació de l’ànima. El lector agrairà, en aquest sentit, una de les línies mitològiques del llibre vinculades a aquest terme: la puresa. Tant al capítol dedicat als càtars —que ve d’una paraula grega que vol dir “pur”— com als capítols en què es parla del puritanisme luterà, calvinista i jansenista —Pascal havia d’aparèixer—, Pàmias posa les coses al seu lloc en distingir què volia dir “ser pur” al temps de Sòfocles i Eurípides, i què va acabar significant en civilitzacions adés llunyanes —la renúncia a la carn del cristianisme primitiu, per exemple—, adés pròximes, perquè la mania torna a ser present a molts llocs del món. Passa el mateix amb la idea d’immortalitat —del cos, de l’ànima, o de les dues coses—, que a la Grècia clàssica era una idea molt abstracta, com al judaisme primitiu, fins que va aparèixer Aristòtil, però ha acabat convertida en una mena d’obsessió que redueix els éssers humans a la matèria corporal: practicar esports, fer gimnàstica i suar la cansalada dona, pel que es veu, a certes persones la idea que viuran tan bé de salut i tants anys, que si no arriben a ser immortals, poc hi faltarà. Però passaran l’Estígia com tothom.

S’agraeix que encara hi hagi gent que vol dedicar la vida al grec, al llatí i a tota la cultura que se’n va generar, que, intocada o maculada, sobreviu.