El diccionari és notícia

En una tradició feliçment consolidada —i que duri—, hem rebut una nova tongada de novetats al diccionari normatiu, el de l’Institut d’Estudis Catalans, cosa que sol fer les delícies dels que ens dediquem a això. Al seu dia a algú li devia passar pel magí que era bo de difondre estratègicament aquestes novetats a fi que fossin notícia, i ara cada vegada que tenim la llista nova el diccionari apareix invariablement als informatius. Però és clar, sempre se’n parla amb aquella vella postil·la de “ara ja es pot dir no-sé-què”, cosa que transmet la idea banal que el diccionari sempre fa tard, o bé que algú et renyava si mai se t’acudia de fer-les servir.

La llengua, per sort, la fa la gent, i el diccionari actua de registre d’aquelles coses que, d’acord amb criteris diguem-ne científics (documentació, ús consolidat, bona formació...), es considera que ja formen part de la llengua, amb la qual cosa sempre hi ha una mena de terra de ningú en què els parlants anem fent al marge de la normativa. Per això al diccionari no hi entren mai paraules especialment noves, sinó vells coneguts que tot sovint et demanaves com era que no hi eren encara, tal com ara s’ha afegit contacontes, parafernàlia, polvoró, esperpent o voràgine. O termes que en els darrers anys han esquitxat l’actualitat política, com és el cas d’antisistema, incivisme o identitari. Sí que hi ha un terme que ha accedit al diccio­nari per la via ràpida, això de la dana, com a premi per haver resultat vencedor l’any passat en el concurs pel neologisme de l’any.

A la llista de novetats també hi ha una bona colla de manlleus d’altres llengües (thriller, best-seller, gruyère, a cappella, lied, sex-shop, marron-glacé), tot i que no queda clar per quins motius unes vegades s’adopten (és a dir, s’incorporen tal qual amb la forma original) i d’altres s’adapten (tot prenent l’ortografia catalana): tens el caputxino però també la mozzarella; tens el fitnes i el pàdoc però també el bourbon i el lobby. Mentre que una pràctica com el taitxí es transcriu amb una fórmula ben catalana i en canvi per al sushi es pren la grafia internacional.

Però així com els informatius, quan en parlen, s’aturen sempre a la llista de novetats, val la pena espigolar entre les esmenes a les entrades ja existents, perquè és allà on es produeixen més canvis. Per exemple, ja podem trobar-hi un canal de televisió, el coixinet entès com el signe tipogràfic dels hashtags, el cotilló de cap d’any i el didalet de ratafia. O el talp com el policia infiltrat, la napolitana farcida de xocolata o la porra quan mirem d’encertar el Barça-Madrid. També s’ha donat carta de naturalesa a una minúcia morfològica, però important, en admetre el plural de molts colors que fins ara feien sempre el singular en posició adjectiva: ja tenim núvols porpres, tons ocres, llavis granes i llaços roses.

No queda aquí la cosa, perquè els canvis afecten també les expressions més o menys lexicalitzades, que apareixen sempre com a subentrades d’altres termes. Hi trobem l’armari de paret, la broma pesada o el cafè americà, i sembla que els tambors de guerra han arribat a la Filològica, amb l’arma i la guerra biològiques, que per descomptat poden causar danys materials i personals. Hi tenim la quarta dimensió, la gola del llop i la rata de biblio­teca, a més de les males passades i les revistes del cor. I per bé que sempre hi trobem a faltar més generositat en la inclusió de frases fetes (sembla que no s’hi hagi d’incorporar mai sortir de l’armari, posar-se les piles o casar-se de penal), no podem estar-nos de celebrar coses com anar curt d’armilla, dormir com una marmota, no fer fàstics a alguna cosa, arribar a les tantes o fer la pilota a algú. I una petita delícia que sembla un homenatge a Albert Jané i que apreciarà qualsevol lector de certa edat que va créixer llegint Cavall Fort: ésser un grapes.

I ves, acabem amb un detallet de res, la inclusió d’un exemple a la paraula autònom que gairebé ens fa caure una llagrimeta, tenint en compte si ens aniran mal dades: Els autònoms també tenen dret al subsidi d’atur.