Albert Jané, de ‘Cavall Fort’: “Predico l’optimisme tàctic sobre el català: cal continuar lluitant”

Té fama de sorrut saberut, però no pot dissimular un lleu somriure quan li diuen que és el responsable que tota una generació —o més d’una— hagi après a barrufar en català. Albert Jané (Barcelona, 1930) va deixar la feina segura en un banc per traduir còmics i treballar en una revista en català “per a nens i nenes”, quan hi havia publicacions per a nens i publicacions per a nenes. Tota una vida dedicada a la llengua que recull el llibre miscel·lànic El barrufet gramàtic, coordinat per Jordi Manent (Editorial Base).

Pregunta. Jo era dels que, a Cavall Fort, hi anava a buscar el Sergi Grapes...

Resposta. Doncs se n’ha fet una tesi doctoral, de les meves traduccions de Sergi Grapes. Em sembla extraordinari...

P. Se li atribueix la introducció del còmic europeu, francobelga sobretot, que arriba abans en català que en castellà. Què ha passat amb el còmic europeu? Ara tot són superherois i mangues...

R. Hi ha una crisi de guionistes. D’idees n’hi ha hagut sempre, però en un moment donat s’esgoten. Hi havia guionistes molt bons, Goscinny era fabulós...

P. Cavall Fort, des del primer moment, va veure que el còmic era un suport idoni per arribar als joves.

R. Al principi de la revista, hi havia discrepàncies sobre aquesta qüestió. Els pedagogs abominaven el còmic. Deien que era nefast, que ensenyava a no llegir. Però la gent de la revista, gent moderna, s’hi van abocar, i es va arribar a un acord de fer un 50% de còmic i un 50% de text il·lustrat. Van mirar què hi havia a Europa, van trobar la revista Spirou, i es van enamorar dels seus personatges. Jo m’hi vaig incorporar i vaig anar seguint el que es feia a Europa.

P. Avui, de quina manera es pot fer arribar la llengua als joves? Potser en suports com el cinema, la televisió, els videojocs?

R. No ho sé. Cavall Fort té la competència de les noves tecnologies i el digital, els mòbils i les pantalles, i em sembla que se’n surt prou bé. És un miracle que continuï existint. Però és un moment tan canviant, que es fa difícil de dir quins referents poden ser adequats.

P. Al seu dia va haver de crear una llengua per traduir els còmics, i va buscar un equilibri entre la norma, la naturalitat i la creació pròpia.

R. A Cavall Fort continuen amb aquell model. L’any 1963 el referent era el Patufet, però calia distanciar-se’n i que el llenguatge no fos tan noucentista, sempre sense caure en la vulgaritat o la procacitat.

P. Ha dit alguna vegada que entre una forma correcta però arcaïtzant i una forma incorrecta, hi ha d’haver un camí del mig. Els mitjans actuals, han triat massa el camí fàcil, el de preferir les formes no normatives perquè eren més esteses?

“A TV3, amb la sèrie ‘Drama’ s’equivoquen del tot, és un error greu de conseqüències molt nefastes”

R. Han decidit fer-ho així, però jo crec que s’equivoquen. Algun cop, veient programes juvenils de la televisió, he quedat horroritzat del llenguatge que fan servir.

P. Es refereix a TV3?

R. Suposo que TV3, sí.

P. Què opina de la polèmica sobre la sèrie Drama, que barreja català i castellà?

R. S’equivoquen del tot, és un error greu de conseqüències molt nefastes. Hi soc totalment contrari. S’ha d’intentar connectar la literatura narrativa amb la realitat, però sempre es produeix una diferència. En la narrativa sempre s’ha hagut de prescindir de certes particularitats de l’oralitat. A mi la llengua no m’ha fallat mai. De vegades costava, s’hi havia de rumiar, donar-hi voltes, ser creatiu, amb formes inventades que podien tenir una ressonància de naturalitat.

P. Durant molts anys s’ha dedicat a la difusió de la normativa, especialment des del diari Avui. Hem millorat pel que fa al coneixement de la llengua?

R. Hem millorat en uns aspectes que fa uns anys eren impensables i hem empitjorat en d’altres. Fent de jurat en premis literaris per a joves, he vist nois i noies de setze anys que escriuen d’una manera molt correcta. Però després això no sempre s’aplica. Hi ha gent que en prescindeix, potser per un complex una mica estrany. S’acomplexen i incorren en desviacions de les quals podrien prescindir perfectament.

P. Al cap d’una setmana de fer la secció a l’Avui, ja lamentava la pèrdua del pronom en. Això ha empitjorat, i hi ha gent que sosté que anem a una castellanització progressiva. Fins a quin punt hem de lluitar contra aquesta castellanització?

R. Fins al punt més alt, hem de lluitar.

P. Vostè és membre de la Secció Filològica. Què opina del corrent que vol esporgar el diccionari de tots els castellanismes, fins i tot dels que Fabra ja admetia?

R. Això no. Prenem l’exemple de buscar. És un verb incorporat a la llengua des de fa molts anys, i tenim derivats com busca-raons. És un verb del tot legítim. O també el verb quedar en casos com “no vaig poder quedar amb una noia”. De vegades s’han fet parelles de verbs, per exemple faltar i mancar, però això porta a excessos: hi havia gent que parlava d’una manca d’ortografia.

P. En seixanta anys, hem passat de les classes de català clandestines a la immersió lingüística. Això, que s’entén com un èxit, està en perill?

R. Evidentment. Hi ha una reacció dels enemics seculars de Catalunya, que continuen la brega. De fet, tot està en perill, Però jo predico sempre l’optimisme tàctic. Hem tingut situacions pitjors en certs aspectes i el món és tan canviant... Sense pensar en quin pot ser el resultat final, cal continuar lluitant, deixar-s’hi la pell.