Martí Domínguez es basa en la sentència a mort de Joan Baptista Peset a ‘Ingrata pàtria’

En un principi, Ingrata pàtria és una novel·la basada en uns fets reals i, ja que parla d’un moment molt concret de la història d’Espanya, és també una novel·la històrica i política amb un marc cronològic molt limitat: el maig de 1941, l’exalcalde de Sagunt, dos milicians i un metge pertanyent a la burgesia republicana liberal, antic rector de la Universitat de València entre el 1932 i 1934 i diputat a les Corts pel Front Popular —el personatge central i detonant de la novel·la, Joan Baptista Peset, tot i que el seu nom no s’esmenta mai—, són sentenciats a mort en un consell sumaríssim franquista. Martí Domínguez (Madrid, 1966) ens situa de ple enmig del cerimonial macabre d’un nou règim encara exultant i volcànic gràcies a la confiança i la legitimitat que donen les victòries bèl·liques del nazisme a Europa: al rètol de l’entrada a la presó Model de València hi llegim “La disciplina de un cuar­tel, la seriedad de un banco, la caridad de un convento”, i, com si els mandataris i els seus factòtums no poguessin prescindir de l’afany de teatralitzar la tirania, el dia que Hitler entra a París s’afusellen cinquanta reclusos per festejar-ho; al pati del presidi s’hi solen escenificar partides vivents d’escacs, les figures vestides d’època, i el dia de la Mercè, patrona de les presons, els convictes arriben a la Santa Missa en fileres de dos mentre sona el pasdoble Gerona. Rere d’una de les garroferes que envolten el camp de tir de Paterna s’hi amaguen uns nens, i el metge castrense que haurà de certificar la defunció dels quatre condemnats a mort pensa que “venen a veure tot açó com si fora anar al cinema. És el seu cinema. La seua pel·lícula de por”.

És una de les múltiples veus narradores que es van alternant al llarg dels cinquanta capítols d’Ingrata pàtria, potser massa a la babalà, per contar-nos des d’una perspectiva itinerant i plural no només les tres últimes hores de vida dels presos que seran executats —i especular sobre els perquès—, sinó també els avatars particulars de cadascun d’ells, les raons personals que els duen a comportar-se de la manera que es comporten, l’atmosfera grotescament malèfica que es respira tant a dins de la presó com a la vida quotidiana de l’exterior. És el recurs tècnic usat per Faulkner en l’organització de l’estructura novel·lesca de Mentre em moria, i agraïm la gosadia de l’autor, però anem llegint Ingrata pàtria i ens va guanyant la sensació que Martí Domínguez, en comptes de privilegiar l’instint narratiu i permetre que la història que va passant per la consciència de cada personatge avanci amb una espontaneïtat viva, es decanta per encotillar la riquesa anímica de cada veu narradora, com si no els concedís el dret a la insubmissió i la desobediència i tothom hagués d’actuar segons els papers distribuïts al principi de l’obra: de la part franquista, no hi ha ningú que no adquireixi el tint d’una caricatura negra, i és una llàstima, perquè com a personatges literaris inspiren una franca simpatia, entranyables dins la seva sòrdida ridiculesa; a la part de les víctimes, en canvi, se’ls adjudica la pàtina de l’encert ètic, el discurs alliçonador del compromís ideològic, polític i sobretot moral: “No és una guerra de valors, és una guerra de privilegis. De rics contra pobres, ni més ni menys, I, per tant, una guerra immoral. I tampoc és una guerra civil, perquè els sollevats compten amb l’ajuda de les potències feixistes, que han sollat el nostre país. Per això, per als espanyols és una nova guerra d’independència”, diu el metge en un dels infinits sermons que pronuncia sempre que pot per beneficiar la consciència dels seus oients, una actitud bastant semblant a la de Martí Domínguez cap als lectors de la novel·la.

Ingrata pàtria és un producte dissenyat amb la màxima cura possible per atraure un públic a qui potser no li agrada tant el gènere “novel·la” com la predisposició a agafar-lo com una excusa per parlar d’aquelles coses que pensa saber. “La guerra és un estat d’ànim. No és fàcil nadar sempre a contracorrent, no és gens fàcil resistir l’embat de la majoria, l’esperit del temps”, diu Joan Baptista Peset. Si en aquesta frase canviéssim “guerra” per “novel·la”, obtindríem una descripció prou precisa del que fa Martí Domínguez a Ingrata pàtria.

Ingrata pàtria 

Martí Domínguez 
Proa
280 pàgines. 21,90 euros @10,99