Prosa per remuntar el curs amb Vicenç Pagès Jordà

Un curs és el moviment d’un riu que avança. Un riu ja no és només un riu des dels versos de Manrique. En el cas de Vicenç Pagès Jordà, el seu curs no desemboca en la mar, sinó que es multiplica en afluents: articles com aquest; llibres com els que han vingut després de la seva mort; deixebles com jo i potser tu, que encara escrius pensant què en diria el mestre; lectors com vostè que podrà gaudir de Curs de prosa, el volum pòstum de Vicenç Pagès Jordà publicat dins la Col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona, amb edició i epíleg d’Enric Sullà i presentació de Camil·la Massot Kleiner.

No és un manual amb lliçons numerades (tot i l’índex onomàstic amb obres i conceptes). És —disculpi, que torno a la metàfora fluvial— un curs entès com el rastre sinuós del riu de lletres que Pagès va anar deixant amb els seus articles, una orografia literària que ara podem resseguir reunida en aquest volum.

Pagès garbella els textos amb un drap de fil, baixa al detall del mecanisme narratiu i mostra com la propedèutica és un laboratori obert: no hi ha fórmules sinó moviments (re-cursos), actituds i exemples. Cada article és un meandre d’aquest curs: independent i alhora part d’un conjunt més ampli, un mapa incomplet de la seva manera de llegir i d’entendre la literatura. Pagès establia ponts entre clàssics i contemporanis sense jerarquies: Ruyra, Anglada, Dausà, Pla, Pujol Cruells... Tots els escriptors, canònics o no, passàvem pel mateix filtre exigent i lúdic. I ens sentíem cofois de ser escrutats amb aquest sedàs seu. Perquè, de cop, algú ens havia plantat en la intertextualitat universal i fecunda. Aquest és un dels trets que el feia mestre: saber mostrar continuïtats i fractures en la tradició catalana i universal; entendre que llegir i escriure és també aprendre a si­tuar-se dins d’una constel·lació de veus. Que escriure és fer companyia, perquè hem d’anar per lliure.

El volum també és un retrat del seu estil. Clar, irònic, amb humor fi. Posava l’èmfasi en l’aparentment secundari, podia aturar-se en una coma que trencava el ritme d’una frase, o en la repetició d’una paraula trivial que, de sobte, donava al relat una cadència hipnòtica. Petits gestos que, sota la seva mirada, revelaven l’enginy de l’ofici. I demostrava que era això el que sostenia l’edifici de la creació crítica: la dèria sistemàtica per mirar-se els textos com se’ls mirava. I gaudir-ne, que és primordial.

Hi ha una metàfora infinitament més bona que aquest nyap meu del riu. A un tramvia anomenat text (2001) presentava l’escriptura com un trajecte amb parades i desvia­cions. A Clàssics revisitats (2018) mostrava el seu interès per rescatar obres oblidades de la tradició catalana. Curs de prosa s’hi afegeix com l’afluent natural: una sèrie de càpsules assagístiques que, com L’art de la ficció de David Lodge, no ofereixen un sistema tancat, sinó exemples concrets per pensar i gaudir la literatura.

Des de la seva mort, el 2022, la potència del cabal del seu riu, un torrent sideral, s’ha traduït en la publicació de nous títols i reedicions: Kennedyana aquell mateix any, la reedició en castellà de Los jugadores de Whist el 2023 i antologies que recuperen contes i assajos. Són proves que la seva veu continua present i viva. Quan tanques el volum, tens la sensació d’haver assistit a una classe seva, desconnectada del temps i de l’empipador inconvenient de la finitud humana, una classe que no s’acaba mai.

Curs de prosa

Vicenç Pagès Jordà
Publicacions de la Diputació de Girona
179 pàgines. 13 euros