De què riu la Catalunya del post Procés?

A Catalunya encara ressonen els rebomboris del pa i la mortal repressió borbònica, França i Espanya s’esbatussen a la Guerra del Rosselló i, mentrestant, l’any 1794 el dominic mexicà José Servando Teresa de ­Mier Noriega y Guerra pronuncia un sermó no gaire més llarg que el seu nom, una tabarra per celebrar el 263è aniversari de la verge de Guadalupe. En presència del virrei, de l’arquebisbe i d’alguns membres de la Real Audiencia de Nueva España —la carcúndia, s’entén—, s’arrauxa i diu que el culte de la Guadalupana és prehispànic, com el cristianisme. Per tant, afegeix, els asteques eren pristins abans de Colom i en qüestions de pedigrí no han d’agrair res a l’imperi espanyol.

No cal ser gota perspicaç per endevinar les conseqüències del discurs. Cancel·lat en tota regla, un Servando de Mier damnificat comença un viacrucis per diverses cel·les conventuals d’Espanya, fins que no s’esfuma cap a París. Entrepreneur, obre una acadèmia, viu tranquil, colla amb Chateaubriand, i tanmateix el detenen durant un viatge a Madrid: ha publicat una sàtira favorable a l’alliberament nacional mexicà. Aixafaguitarres, enviat a un reformatori sevillà, en surt quan el Papa l’anomena prelat particular perquè ha convertit un jueu sense amenaçar-lo de mort. A partir d’aquí, es fa soldat a la Guerra del Francès, té Espanya entre cella i cella, lluita i perd i guanya, i acaba a Londres, incorporat a les conspira­cions de la Lògia Lautaro dels Cavallers Racionals, un catau d’independentistes llatinoamericans.

El tombant del segle XX va ser l’època daurada de l’humorisme patri, temps de les revistes satíriques

L’humor és una qüestió molt seriosa. Qui o què ens fa riure, de qui o de què riem —i sobretot, per què i contra qui—, des d’Aristòtil a Hannah Arendt no hem trobat la manera d’acabar-nos el tema. No hi ha cap consens sobre els límits, la substància i els ressorts de l’humor. Si a més a més l’analitzem en clau geogràfica, ètnica, nacional, bio­lògica, d’època, el clima i la gastronomia, el gènere, la moral, la tradició, tant és, la cosa s’enreda fins al paroxisme. Estirabots, víctimes i victimaris canvien segons el vent de la Història, tot i que hi ha patrons, tendències.

Bona part dels experts consideren que l’humor és un acte en defensa pròpia, un arravatament que neix de la impotència, un conjur a mig camí entre la raó i el rampell, entre el sentiment d’injustícia i la desesperació. El gag de Manel Vidal que barrejava el PSC i una esvàstica (2023) en seria un cas, en la línia de Mikimoto quan va ridiculitzar la infanta Elena (1994) o de Jair Domínguez quan disparava a uns retrats de Joan Carles I, Fèlix Millet júnior i Salvador Sostres (2012): tots van ser parcial­ment excomunicats. Un altre camp d’anàlisi, complementari, ens el proporciona la producció humorística d’una societat sobre si mateixa, amb el benentès que la literatura i els ciris trencats reflecteixen el malestar, les dèries del grup, però també l’homenatgen: proves en són l’anomenat “humor jueu” i les humorades de La Trinca.

Atendre com i de què ens fan riure escriptors i comediants és l’alçaprem per copsar el temperament, les preocupacions, l’estat d’ànim que, vet aquí el denominador comú, és propi d’un col·lectiu perquè riu del mateix. Des d’aquest punt de vista, preguntar-se sobre què i qui fa humor a la Catalunya de l’última dècada és arriscat i divertit, perquè som al post Procés, se sent l’eco de les porres de l’U d’Octubre i la repressió borbònica no s’ha acabat, etcètera, però abans necessitem un tel de marc teòric per no llaurar de tort.

El riure té una base fisiològica indiscutible, fem cares, xiscles, onades de sacsons ens recorren el cos, però som, com qui diu, animals racionals, i això ho complica. Aristòtil sosté que l’home és l’únic ésser que riu, que l’humor és parent de la intel·ligència. D’altra banda, els romans veneraven déus que reien tant com nosaltres, però el cristianisme primigeni va estroncar l’eufòria. El problema de si Crist reia o no reia ha propiciat tants escolis com l’amor, la mort o l’existència de Quitothopot. Acceptar que el fill de Déu es descosia ens dona llicència per matar el pare —qui riu no respecta—, la qual cosa obre un canal directe amb Freud i amb les omnipresents crisis d’identitat personal al segle XXI. Segles enllà, el cristianisme s’estova. Veurà que, ben combinades, la fe i la comicitat afavoreixen el diàleg amb el cel. Però riure també enderroca, i patums i banderes es protegiran, de tant en tant es cremarà un heretge i amunt els cors —fins avui. Per suportar l’atmosfera de càstigs, gori-goris i caceres de bruixes, a finals de l’edat mitjana ja s’ha solidificat una pletòrica cultura de la riallada. Ara contra el poder, ara sobre la comunitat, és un riure abertzale que fa anar de bòlit els antidisturbis de la moral, els guardians de les essències. No ha canviat res.

Pijuan té una capacitat extraordinària per fer humor al servei de la veritat i prendre el pols del present

Aquest humor vital, gruixut com els cairats d’una bona masia, omniscient i empíric, desguassa al Renaixement, quan el món esdevé un objecte d’estudi lluny de la por, del poder i del misteri. Cervantes i Rabelais l’immortalitzen. La comicitat mil·lenària del poble ho xarbota tot, l’humanisme se’n contagia, riure és posseir la realitat, és plantar una bandera a la cota més alta, rehabilita i protegeix: Erasme i Spinoza l’aproven. Com el llamp en la nit negra, riure és un moviment còsmic de comprensió que pot abraçar la realitat sencera, però a principis del segle XVIII l’humor es torna més púdic, perquè les autoritats s’hi juguen la moma i treuen el bastó. Triomfen el sarcasme, el cinisme i nostra senyora de la ironia. Voltaire i Hegel ja riuen en negatiu i el Romanticisme esmussa la funció revifadora de l’humor. Si de cas, la revolució industrial en rescata una part, però ja pervertida, immiscida en els nous sistemes oficials de difusió cultural, que, al capdavall, són eines de control. La modernitat encasella l’experiència individual i col·lectiva, i el riure s’encapsula. Baudelaire i els dandis són sarcàstics, covards, i, malgrat tot, és lògic, l’humor esbotifarrat sempre brolla per algun trenc. És un riure diàleg, que diria Bataille, un riure eròtic, entre persones quan es riu en companyia, en una sala fosca i reblerta, davant del còmic.

Ara podem dir que som en un rusc de menjar ràpid. Les petades ens assalten mirant la pantalla, en solitud, mems, facècies, escàndols de metxa curta que fem circular. En aquesta direcció, no és nou, triomfen les rialles subsidiàries dels estereotips, enllaunades, com les que sonen a les comèdies televisives. Ara com sempre, el primer que ens fa riure és allò d’automàtic que té la nostra espècie. Els gestos repetits —en una fàbrica, una roda de premsa—, les expressions comunes —els argots regionals, polítics, de classe—, o les modes del jovent, que en un tres i no res competeixen amb la simple disfressa. I riem, en resum, perquè algú imita aquests automatismes, és a dir, algú els deslliga de la quotidia­nitat, els descontextualitza per convertir-los en un clixé del paisatge circumdant.

La Catalunya del Procés ens va proporcionar un panorama fenomenal de tics públics, escenes i discursos potencialment còmics, i els nostres escriptors i comediants ho han aprofitat. És evident que el planter de l’humor és la vida quotidiana: durant el Procés, la tectònica social va quedar tan sotraguejada, l’escampadissa ha estat tan grossa, que per força ha de retrunyir en monòlegs, novel·les i articles d’èxit popular.

Mes, es pot parlar d’un humor literari, genuïnament català, sense problema? Sí, però per no haver d’escriure un patracol clavem dues fites, l’una al segle XV (Anselm Turmeda i Jaume Roig) i l’altra a les sornegueries i procacitats del Rector de Vallfogona (s. XVI i XVII), i llavors hi lliguem un fil vermell i el nuem a les gatades de Serafí Pitarra (s. XIX) per plantar-nos al tombant del segle XX, època daurada de l’humorisme patri. Som al temps de les revistes satíriques, del periodisme amb urpa, és l’ambient de l’esgrima irònica de Josep Maria de Sagarra, de la benignitat teatral de Rusiñol, les sortides d’Albert Llanas, les campanades de Francesc Pujols i les barrabassades de Pompeu Gener. Un fil que, saltant per damunt de la Guerra Civil, també és relliga amb el candor amarg i alegre de Tísner, Trabal i Calders, els epigrames salvatges de Fages de Climent, el somriure diplomàtic de Carner, la mala llet de Brossa, el collonar de Josep Pla, la falsa bogeria de Dalí, els dards de Joan Fuster, les humorades i la xerinola de ­Joan Capri i Mary Sampere, el destil·lat de Monzó, les plasenteries d’Enric Gomà i el centrifugat fulgent de tots els anteriors en l’obra de Josep Pedrals.

Ara com ara, fa l’efecte que l’humor català és més de replegament que no pas batallador o kamikaze

Dit de pressa i corrents, l’humor dels esmentats és com tots els altres, universal, però suca pa als vaivens locals, i per tant treu partit de la cotilla cultural, però rarament la rebenta, perquè l’humor català, com el dret, els diners, l’idioma i la terra, fa més de 300 anys que penja del beneplàcit espanyol. Per això afilla tantes històries de perdedors, com si l’objecte i el subjecte de les xarades —la catalanor i l’individu català supeditats— correguessin el risc de volatilitzar-se si l’escarni no s’atura a temps. Tenim un humor que ara és entranyable i adés trinxeraire, de trapelles bondadosos, sense arribar a vessar del tot, enllà d’algunes esgarrinxades, una comicitat de corda funambulesca o, en paraules de Carner, una ironia contra la nostra obvietat monstruosa. Com que Catalunya no acaba de ser mai una rea­litat sòlida —legal—, manegem un humor d’apocalíptics i integrats. Ben mirat, després de cada sotrac històric ens hem refet a base d’una mordacitat melangiosa, desorientada i de vegades rabiüda, en tot cas un geni de campi qui pugui i que l’últim tanqui la porta, o, més ben dit, l’ajusti.

Les acaballes del Procés, la pandèmia i el post Procés han coincidit o han accelerat un altre fenomen que, així mateix, és prou occidental i s’ha reflectit en llibres i espectacles. Cansades de l’adjudicació del riure popular als comptes corrents dels que se n’ha dit “taps culturals”, hi ha un parell de generacions que han treballat marques i espais propis. Sense anar més lluny, mirem la cascada de programes, figures noves i xous dels últims anys, els homes de La Sotana i les dones de Gent de Merda, en grup o per separat, o el cabàs de monologuistes que omplen sales, com Anna Polo, Oye Sherman, Charlie Pee, Judit Martín o Marc Sarrats. Dit en anglès fa més provincià: vivim una explosió d’open mics, stand-up comedy, pod­casting, roast batles i altres fruits saborosos els factòtums dels quals —és el talent— ja tenen un peu i mig als mitjans i circuits més grans, oficials, corporatius, contra els quals van endollar el primer l’altaveu. Finalment, la nova fornada d’humoristes fa com els seus antecessors: de tant en tant escriu llibres i sol vendre el peix, perquè posa paraules xiroies al mal humor general i ajuda a comportar-lo. En paral·lel, les editorials independents o petites, que també han florit o crescut els últims quinze anys tot esquivant el monopoli dels grans grups, han publicat o reeditat llibres humorístics que, alhora, donen la mesura —o un diagnòstic— del país, i és aquí on es veu, tant o més, la petjada —la ferida!— del Procés.

Un bon botó de mostra és l’editorial Males Herbes, que va recuperar El purgatori del bibliòfil, de Ramon Miquel y Planas, anys vint, una ganivetada al món cultural català, o el recull de contes de Ramon Vinyes, A la boca dels núvols / Entre sambes i bananes, càustics i caribenys, escrits a l’exili durant la dècada dels quaranta. Passant als autors contemporanis, Males Herbes té un parell de mascarons de proa. Són Roger Peláez, d’humor diarreic i assot de l’independentisme de postal o de qualsevol tara dels catalans, i Max Besora, escriptor irònicament distant, d’un nihilisme juganer, amb novel·les com Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya (2017) o La veu del seu amo (2022).

Si els agafem d’arquetips, Peláez, Besora i la tradició exhumada ens ajudaran a atendre la literatura humorística del post Procés, amb tots els matisos que es vulguin. D’entrada, s’ha de comparar Catalunya amb un camp de batalla després de la guerra: cal la imatge desoladora que mig país té al cap, l’escenari ideal per shakespearejar. Hi ha el qui corre per les trinxeres, resistent i nafrat, que no es rendirà, i hi ha el qui, vistos la derrota i el futur ben negre, se’n va de casa o agafa el camí de l’exili interior i cau en la literatura del jo o del res, que, feta amb gràcia, funciona. Del primer tipus tindríem On és l’Estel·la, de Toni Galmés, o Periodisme de contacte, del degà de l’escaramussa Miquel Bonet. Del segon tipus, La intrusa, d’Irene Pujadas, una faula jovialment autoconscient, i Cavalcar el tigre, de Borja Vilallonga —humorístic malgré lui. I finalment hi ha els qui, partidaris de la reconstrucció cultural, adopten registres passatistes i els actualitzen amb tremp: són els casos de Les feres, d’Uriol Gilibets, i d’Edgar Cantero amb Gangsta Major. Sòlid, elegant, Gilibets sardaneja i enfosqueix el folchitorrisme per convidar-lo al segle XXI. Fresc, frívol, Cantero emula el Jair Domínguez de Hawaii Meteor (Tria Llibres, 2012) i 99 coses que hem d’aniquilar si volem ser independents (Ara Llibres, 2013).

Per la seva banda, l’editorial Medusa acaba de publicar Un centaure a la Rambla, antologia de Ramon Reventós, àlies Traguito, periodista llengut del tombant del segle XX, però té un altre autor al catàleg que ha sabut —conscient o no, però com ningú— osmotitzar els deliris i els neguits dels catalans i els ha connectat amb el buf d’ara mateix. És Albert Pijuan i el seu Per què no repensem el canibalisme (2023), una paròdia descolonial que falca un mirall davant la catalanitat i li recorda que no és cap producte deslligat d’Occident.

Pijuan té una capacitat extraordinària per posar l’humor al servei de la veritat i per prendre el pols del present. Les seves obres són un convit a riure’s d’un mateix, de nosaltres, sense prendre mal, el flagell a una mà i la mercromina a l’altra. Amb La Gran Substitució (Angle, 2024), va tocar un dels temes que més preocupa els catalans del post Procés, la identitat i el perill de dissolució, però el va traslladar a un escenari estrafet, ço és grotesc, per estalviar-se de renyar els conciutadans en cru. Ara publica Pel carril del mig, un títol que ja ho diu tot i que, sense dir-se’n, es podria haver dit Que torni Pujol o Tots a l’aeroport. El seny, el pactisme, el mil·lenarisme català, el Barça, la llengua, els castellers, el Club Super3, La Caixa —és impossible dir-los tots—, Pijuan passa els tòtems nostrats per la piconadora de l’humor, en treu un fresc hilarant i n’aixeca una metàfora gegantina, tant fundacional com vertebral: el gros dels catalans se sent condemnat a conduir pel carril del mig. Oimés ara, que els nostres Servando de Mier estan atrapats en la caricatura o miren de fer-se perdonar, ara que els de mitjana edat ja valoren la hipocresia com una hipòtesi de treball i els més joves, els que van incendiar la plaça d’Urquinaona, amb prou feines saben si podran tenir fills, pagar el lloguer, trobar la feina desitjada, fer servir la llengua materna als jutjats i al metge i tenir temps lliure per empescar-se acudits nous.

Riure’s del grup al qual t’adscrius és una mostra de maduresa, però un tel de ceba et separa de treballar per als no adscrits que t’escarneixen des d’un altre lloc cultural, de poder, tant li fa. Ara com ara, fa l’efecte que l’humor català —el que se’n diu— és més de replegament que no pas expansiu, batallador o kamikaze. Purgat per Stalin, el crític literari rus Mikhaïl Bakhtín va deixar dit que, pel que fa als grups anorreats, l’humor intramurs denota menys valentia que l’humor extramurs, i pot ser una esperança, però aquest és un pensament de deportat a Sibèria. Un altre rus, aquest d’adopció, Andreu Nin, deia que més valia dir les coses pel seu nom, i va acabar en un marge amb un tret al clatell.

Lectures

Pel carril del mig 

Albert Pijuan 
La Segona Perifèria, 2025
128 pàgines

Gangsta Major

Edgar Cantero  
Empúries, 2025
264 pàgines
19,90 euros @0,99

El tigre 

Borja Villalonga  
Editorial, 2024
336 pàgines
21,90 euros

La intrusa 

Irene Pujadas
L’Altra, 2025
192 pàgines
19,90 euros

Les feres

Uriol Gilibets  
La Segona Perifèria, 2024
152 pàgines
18 euros

Un centaure a la Rambla

Ramon Reventós  
Medusa, 2024
282 pàgines
22 euros

El purgatori del bibliòfil

Ramon Miquel y Planas  
Males Herbes, 2024
181 pàgines
17 euros

Periodisme de contacte 

Miquel Bonet 
La Segona Perifèria, 2022
360 pàgines
21 euros

A la boca dels núvols

Ramon Vinyes
Males Herbes, 2021
308 pàgines
19 euros

On és l’Estel·la

Toni Galmés  
Comanegra, 2018
28 pàgines
16 euros