Montse Albets: “Els morts no marxen”

Montse Albets (Mataró, 1977) és nova en el món de l’autoria, però no pas en el de la literatura, on fa molts anys que es belluga desenvolupant feines diverses amb les quals ha fonamentat, a poc a poc, les qualitats literàries que l’han portat a assolir un gran èxit amb el seu debut, Només terra, només pluja, només fang (Periscopi). No només es va endur el premi Llibreter 2025, la seva opera prima també ha estat elogiada per la crítica i ha convençut, i molt, els lectors que dijous van voler compartir conversa amb ella al club de lectura del Quadern. La majoria van lloar la delicadesa de l’escriptura, la riquesa del llenguatge i la subtilitat de la narració, que avança entre el relat explícit, la informació amagada entre línies i algunes qüestions que queden suspeses entre fragments.

El més curiós és que aquest llibre podria no haver existit, perquè l’autora mateixa explicava que el va començar sense gaire fe per acabar-lo i encara menys publicar-lo. S’hi va posar perquè sempre l’ha “obsessionat i inquietat”, en paraules seves, la manera com la societat afronta la mort dels altres, des del punt de vista emocional però també corpori. No va amagar que va tenir una experiència de dol perinatal quan va perdre una criatura en una fase inicial de l’embaràs, ni tampoc que va passar per “dols difícils” de molt jove.

La protagonista experimenta l’horror de perdre el seu nadó, fet que és el pilar de la novel·la. No és cap avançament indiscret perquè queda clar en l’arrencada, un començament que gela, i de quina manera, la primera impressió. Però la mort amara tota la novel·la, de principi a fi, i deixa rastre en tots els protagonistes, que el lector va coneixent a pessics, a mesura que avança la trama, centrada principalment en dues masies d’un poble rural, i la natura que les envolta, on la Maria es refugia després de la pèrdua.

Enfonsada en una soledat immensa, la protagonista torna a Ca la Viuda (quin nom!), la casa familiar d’on havia marxat feia anys per viure a la ciutat. La vida de poble, retratada aquí amb una duresa i crueltat de màxims, és l’escenari perfecte on la Maria s’ensorra encara més en si mateixa, mentre és incapaç de desfer-se del cos del seu fillet. Desolada, només li queda parlar amb els morts, i així es va revelant, en dosis i amb graus de suspens, un llegat familiar, amb violència masclista inclosa, que condiciona el present.

“Portem a sobre el passat sense tenir-ne gaire informació, però els dolors s’hereten. En l’educació, hi ha un intangible que es pot percebre malgrat que estigui ple de silencis”, apuntava Montse Albets. Entre capítols, apareix de manera oportuna i freda, la dimensió digital de la vida, que continua un cert temps quan un desapareix del seu entorn sense avisar. Correus electrònics, cerques a internet o trucades perdudes ajuden a dimensionar la soledat insòlita en què viu la protagonista, semblant a la de la protagonista d’Ocàs i fascinació, d’Eva Baltasar.

“El poder de la comunitat és essencial quan algú està sol”, remarcava l’autora, que reconeix que ha necessitat tirar d’extrems perquè un cas que és al límit de la versemblança, però tampoc es pot dir que sigui impossible, li serveixi per tractar aquesta obsessió amb els morts, que sempre segueixen en els vius, i reivindicar els rituals que ajuden els que es queden a seguir. Per això ha recuperat una cerimònia que era habitual en algunes contrades, entre elles a València i Catalunya, que eren els balls de vetlatori, als quals, precisament, Maria Arnal i Marcel Bagés van dedicar una cançó, que Montse Albets ha volgut destacar.

Encara que alguna lectora hi ha vist ressonàncies a La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, l’autora es reconeix més en Pedro Páramo, la novel·la de l’escriptor mexicà Juan Rulfo, considerada un dels exponents del realisme màgic, on la confluència de morts i vius marca tota la narració. També va explicar que, després d’escriure el seu, va descobrir un interessant llibre que, amb forma d’assaig, es planteja moltes de les mateixes qüestions: La muerte en común, de la filòsofa Ana Carrasco-Conde. La mort d’algú deixa un forat en la comunitat, i el temps de l’individualisme sembla que ho ha oblidat.

Al final de l’animada conversa, on gairebé tots els participants van dir-hi la seva ―un entusiasme que no sempre es dona―, la majoria d’assistents es van alçar amb el llibre sota el braç per demanar a Montse Albets que els firmés l’obra. Ben preparada, va treure el seu bolígraf blanc per satisfer els desitjos dels fans, un color imprescindible per deixar la seva dedicatòria a la guarda, que curiosament és de color negre. Potser simbolitza aquest joc entre la foscor i la llum. Amb la mateixa guarda negra s’inicia i es tanca el llibre.

El proper club de lectura de Quadern serà el 13 amb la filòsofa Marina Garcés, que conversarà sobre La passió dels estranys, un assaig sobre l’amistat. Com sempre, serà obert a tothom a les 19.00 h a l’Estudi Toresky de Ràdio Barcelona

Només terra, només pluja, només fang

Montse Albets
Edicions del Periscopi
201 pàgines. 18,50 euros