Rita Bullwinkel, escriptora: “Cada moment que vivim té una mica d’alegria i de dolor, però l’esport ofereix la fantasia de la victòria o la derrota”

A mitjan dècada dels setanta, la crisi del petroli va posar en perill el paradís turístic en què s’havia convertit Magaluf (Mallorca). Així va començar la guerra de preus que va desembocar en l’experiència low-cost. Es va fer cèlebre una frase de Harry Goodman, líder dels operadors turístics britànics: “Tothom ha de poder viatjar a Magaluf amb una lliura a la butxaca”. Passejant pels quatre carrers del nucli turístic, sembla que encara sobrevisqui una mica d’aquella promesa d’opulència per a la classe treballadora. Per la seva expressió, diries que els turistes que esgoten la temporada estiuenca a l’octubre, prenent caipirinhes barates en un bar anomenat Tipsy Turtle, són perfectament conscients de la mentida, i no passa res per allargar-la una mica més.

“Com més s’endinsa la gent en els casinos, més forts són els llums, fins al punt que al centre de cada casino hi ha un gran esclat de neons blancs. La gent són com arnes atretes cap a la mort, però en comptes de la mort, el que els espera són uns enormes recipients de plàstic plens de granissats alcohòlics. Els recipients tenen forma de granada. Tothom xucla la seva palleta i s’aguanta la granada davant la cara”, escriu Rita Bullwinkel (Califòrnia, 37 anys) a Cop de llum. Es refereix als habitants de pas per Reno, la ciutat del joc considerada la germana petita de Las Vegas. Les persones que descriu podrien ser els nostres veïns a la terrassa del bar on prenem alguna cosa amb ella a Magaluf.

“Reno i Magaluf són llocs on pots sentir molt intensament el pes de l’economia, on es vol vendre la il·lusió del plaer”. Bullwinkel reflexiona a partir de Cop de llum, una primera novel·la que ha estat finalista del premi Pulitzer i que ―per a molts encara més important― va recomanar Barack Obama. La presenta al FLEM, un festival literari que des de fa cinc anys intenta canviar la imatge de balconing i mamading associada a la ciutat. Aquí tothom és conscient que l’estigma és real i, alhora, tothom vol que veiem alguna cosa més. “El Sónar de la literatura”, com el defineix l’escriptora Glòria de Castro, ho aconsegueix amb un programa que combina desacomplexadament Siri Hustvedt, Antònia Vicens o Javier Cercas amb l’estridència de Magaluf.

De Castro modera la conversa entre Bullwinkel i Eva Baltasar, relacionant dues novel·les en què, com escriu Bullwinkel, “el cos és l’única arma”. Els cossos a Cop de llum són els de les vuit adolescents que participen en un torneig al Palau de la Boxa d’en Bob, a Reno. “Aquesta mena de llocs tenen pavellons esportius enormes que es lloguen per a tornejos juvenils”, explica Bullwinkel mentre un grup de nenes en mallots roses i liles es fotografien davant la platja.

Pregunta. Què li interessa de llocs com Reno?

Resposta. Quan era petita anava a Reno de vacances, era més barat que la badia de San Francisco. Com Magaluf, és un lloc de transició. És clar que hi ha residents permanents, però la imatge de la ciutat és la de gent de pas. I els espais de transició poden ser molt potents per ubicar narratives, són llocs potents per veure la veritat d’un personatge o de tu mateix, perquè quan viatgem assagem noves identitats fora de la rutina. Reno i Magaluf tenen una performativitat compartida, amb aquests resorts amb tot inclòs, bufets lliures... el teatre de l’opulència. I un dels temes que més m’interessa explorar és com ens relacionem amb els diners. Hi ha pocs escriptors que escriguin bé sobre això. George Saunders, Hillary Leichter, Molly McGhee, David Graebber, encara que no és ficció. M’interessa la relació entre els diners i les nimietats de la vida quotidiana, les seves dinàmiques de poder en la intimitat.

P. Com inclou els diners a Cop de llum?

R. El llibre detalla explícitament les transaccions econòmiques: els diners que les boxejadores paguen per competir, l’economia del gimnàs, la part que reben els entrenadors per cada esportista que tenen competint. Jo vaig competir en waterpolo d’alt nivell. Tinc un record molt present de la càrrega financera, de demanar diners per practicar l’esport i de l’estranyesa d’aquest intercanvi.

P. Per què li interessen els esports en la literatura, més enllà del punt de vista econòmic?

R. Perquè s’hi dona una intimitat física única. Hi ha molt poques interaccions on sigui acceptable mirar algú i tocar-lo. Passa només en tres àmbits: en la trobada romàntica, en les transaccions econòmiques (pagues algú perquè et talli els cabells o et faci un massatge, visites el metge...) i en l’esport. La intimitat de la competició és molt específica: has d’observar molt de prop els cossos contra els quals t’enfrontes. Recordo cossos de dones contra les quals vaig competir, pensar què podien fer o si eren capaços de fer-me mal. I vaig triar la boxa perquè hi ha molta obra de teatre, en un torneig. Pots observar dos personatges projectant les seves consciències l’un sobre l’altre.

P. Molt performatiu, també.

R. Exacte. El ring està elevat, la llum és dramàtica, el públic s’asseu més avall del que és habitual. Dos boxejadors són com dos cossos parlant. Només s’hi assembla el tennis. I no és casual que hi hagi tantes novel·les i pel·lícules sobre tennistes i boxejadors, de David Foster Wallace a Million Dollar Baby.

L’esport permet viure falses victòries i això pot ser un alleujament, especialment en un món tan confús, il·lògic i incomprensible com l’actual

P. A la seva novel·la les protagonistes es relacionen amb l’esport, però especialment amb la victòria i el fracàs.

R. Competir en un esport on les normes són tan clares, o guanyes o perds, pot ser un alleujament, especialment quan ets nen o adolescent. Aquest confort del binari que no existeix a la vida. És una fal·làcia. La realitat és molt més matisada i permeable. Cada moment que vivim té algun tipus de dualitat. D’alegria i dolor, orgull i vergonya. L’esport, en canvi, ofereix la fantasia del binarisme, de victòria o derrota. Permet viure falses victòries i això pot ser un alleujament, especialment en un món tan confús, il·lògic i incomprensible com l’actual.

P. Però no jutja la falsedat d’aquest alleujament. És comprensiva amb les protagonistes de la novel·la.

R. Una de les preguntes fonamentals del llibre és: “Per què ho fan?”. No rebran reconeixement social ni econòmic. No crec que rebin cap benefici, ni aprendran bones lliçons de vida. El que les mou és més humà o emocional. Volen competir pel desig de ser mirades i vistes. Quan competeixes has de mirar molt de prop els altres i acceptar que l’altra persona podria ser més poderosa que tu. Això és un acte increïble de respecte que les noies del llibre no han trobat enlloc.

P. L’estructura de la novel·la segueix cada eliminatòria d’un torneig, però intercala passat i futur de les protagonistes. Per què?

R. Em provoquen al·lèrgia les narracions que retraten gent d’aquesta edat, les novel·les coming of age que condemnen una persona a viure un esdeveniment crucial en els anys adolescents. És fals i poc generós. És molt trist que un partit o un amor et defineixin per a la resta de la teva vida. No crec que sigui cert. Volia deixar clar en la consciència narrativa del llibre que el torneig és important per a cadascuna d’aquestes noies, és una part del que són en aquell moment, però tenen futurs rics i llargs al davant, amb alegria i patiment.

P. Hi ha res d’intrínsecament femení en la manera com afronten la competició aquestes noies?

R. Tenim vuit noies que fan alguna cosa increïblement física amb els seus cossos. I el cos femení és una de les imatges més carregades que hi ha, només cal anar a un museu. Volia que tinguessin cossos molt específics, i que el lector pogués observar com es veuen a elles mateixes. En el context del torneig, els cossos són armes potencials, i aquesta és una perspectiva narrativa molt poc habitual sobre el cos jove femení.

P. Hi ha un personatge que calcula permanentment si és la dona més atractiva. Com se sent amb aquesta competició femenina, amb aquesta relació amb el fet de ser vista?

R. És impossible escapar-ne! Qualsevol interacció amb qualsevol gènere implica un examen de poder sexual. En el cas de les dones, el gènere et crida més fort i n’ets més inherentment conscient. Tinc una filla petita i això em fa por, no tinc clar com es relacionarà amb el seu cos. De vegades penso que hem fet algun progrés i d’altres que hi ha més regressió que mai. En qualsevol cas, la meva novel·la no és una crida a les armes. Es fixa en l’absurditat d’existir en el cos jove femení, però la majoria de gent de qualsevol gènere viu en negociació permanent amb el seu cos i en com el món el percep. Vull pensar que les coses que escric van més enllà del gènere.

P. Ha explicat que les seves protagonistes venen dels suburbis, el context on vostè va créixer. Des de llavors ha augmentat el vocabulari per relacionar-se amb el gènere, però avui hi ha una resposta reaccionària. L’esport femení és un territori on es discuteix si les dones trans poden competir amb altres dones, per exemple. Com se sent amb aquesta transformació als Estats Units?

R. Crec que la histèria fonamentalista de creure en el binarisme de gènere arrela en el desig intens d’oprimir les dones. L’alliberament trans va unit a l’alliberament de les dones, i és molt patètic que aquesta violència sigui el que ara ha unit el moviment polític als Estats Units.

P. També és professora d’escriptura i editora d’una revista literària. Què la preocupa de l’estil, què busca?

R. Escric tots els meus llibres en veu alta, el ritme i el so em semblen molt importants. Crec que la repetició és una eina simbòlica molt poderosa. I, quan llegeixo (i llegeixo molt), el que vull és experimentar una versió del món que mai no he viscut. Vull sortir de mi mateixa, acabar una novel·la sentint-me transformada. Em sento afortunada, perquè això em passa sovint.

P. Hi ha cap paral·lelisme entre l’escriptura i l’esport?

R. Sí. Els corredors de llarga distància fan servir el concepte “eufòria del corredor”, perquè poden arribar a tenir experiències extracorpòries. Quan escrius, llegeixes o edites intensament, et pot passar el mateix. Has de construir un món fictici on dotes les coses de significat. I també té una mica d’escapisme, d’abandonar-se un mateix.

P. Al festival va parlar de la idea de col·laboració a la boxa i a l’esport en general. També s’assembla en això a la literatura?

R. Els escriptors són els treballadors de l’art. Un llibre fa l’obra d’art en col·laboració amb el lector, que porta la seva experiència viscuda a la lectura. El llibre és l’eina per construir una casa que cada lector construeix de manera diferent, és un mitjà molt democràtic. El llibre és, de fet, la forma d’art més col·laborativa de totes. Quan mires una pintura, una obra de teatre o una pel·lícula, ets més voyeur. En canvi, quan llegeixes, has d’aportar el significat a les paraules, i per això necessites la teva pròpia experiència.

Cop de llum

Rita Bullwinkel
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Segona Perifèria, 2025
232 pàgines. 20,50 euros