El fil (invisible) de Mako Artigas a la galeria Artur Ramon

“Senyora, l’alta costura obeeix a un mag [...] Elles broden com al segle XVII les estrelles, el sol i els somnis; són les darreres fades de París”. A la premsa de moda de la França dels anys quaranta i cinquanta aquest mag era René Bégué (1887-1987), conegut pel nom comercial de Rébé. Al seu taller, on hi havien arribat a treballar una trentena de petites mains, es confeccionaven brodats per a les millors cases d’alta costura: Christian Dior, Nina Ricci, Lanvin-Castillo, Cristóbal Balenciaga, Roger Vivier... Al 1967, amb la mort recent de la seva esposa i col·laboradora Andrée Pichard, l’estrella de Bégué i els seus brodats exquisits es van apagar fins a desaparèixer del relat oficial. Per sort, l’atzar va fer que Nadia Albertini (Ciutat de Mèxic, 1985) llegís a internet un article d’un diari regional publicat l’any 2000 on es parlava de Rébé i el seu llegat. Albertini, dissenyadora de brodats que havia estudiat a París i havia après l’ofici treballant als ateliers de Chloé, Chanel i Dries van Noten, li va sorprendre no reconèixer aquell nom. Així que va decidir estirar del fil.

Després de més de tres anys d’investigació, al 2021 Albertini va presentar Rébé. Broderies Haute Couture, un llibre magnífic on repassa la trajectòria personal de Bégué i Pichard, així com la del negoci que van començar junts als anys vint i que durant cinc dècades va assortir de brodats exclusius a l’alta costura parisenca. Bégué, que va arribar als cent anys, va donar al final de la seva vida milers de mostres dels seus brodats a diversos museus, entre ells el Museu del Disseny de Barcelona. Albertini els va visitar tots, però es va trobar que en la majoria de casos les mostres no estaven ni catalogades. I aquí va començar la seva epopeia: revisar milers i milers de pàgines d’antigues revistes de moda i, amb l’ajuda dels responsables d’arxiu dels museus i de les cases d’alta costura, intentar reconèixer quins brodats pertanyien a Rébé. Missió acomplerta. El seu llibre en dona fe. Bégué i Pichard no van ser uns simples col·laboradors, van ser els còmplices necessaris per tal que el nom d’un couturier brillés sobre el d’un altre. Així que rescabalar la seva trajectòria no era només una obligació, també era el triomf d’una certa idea de la moda com a art.

La història de Rébé recuperada per Albertini em ve al cap en sortir de l’exposició que la galeria barcelonina Artur Ramon dedica fins a finals d’octubre a Mako Artigas (Tòquio, 1937), dissenyadora tèxtil i ceramista. El títol no podria ser més encertat: El traç invisible. I és que si alguna cosa ha marcat la carrera de Mako ha sigut, a més de la perseverància, la invisibilitat. Nascuda en una família amb una llarga tradició tèxtil, Mako va estudiar art i es va especialitzar en disseny per a teixits i estampats. El seu interès per la cultura occidental la va portar a embarcar-se fins a Europa. El 1960 es va instal·lar a Barcelona i va matricular-se a l’escola Massana, on va ser alumna d’Eudald Serra i del ceramista Josep Llorens Artigas, que s’acabaria convertint en el seu sogre. Tres anys més tard, Mako veia complit el seu somni d’adolescència: viure a París, on va arribar-hi acompanyada del seu marit, Joan Gardy Artigas, que ha continuat l’ofici del seu pare i que també va participar en els seus projectes amb el pintor Joan Miró.

A la capital francesa, Mako dibuixava estampats per a l’empresa de teixits de cotó del seu pare i, al 1967, va començar a treballar amb el reconegut pintor i dissenyador tèxtil Paul Hargittai. Una experiència que la va esperonar a volar pel seu compte. A partir dels anys setanta, va construir-se una cartera de clients dins la indústria tèxtil (encàrrecs per a catifes, tapissos, cortines...), però també dins de l’alta costura: Christian Dior, Nina Ricci, André Courrèges, Kenzo, Paco Rabanne... Els seus dibuixos es convertien en estampats que apareixien primer a les passarel·les, després a les revistes de moda i, finalment, acabaven vestint les dones més elegants. La mort de Josep Llorens Artigas al 1986, va obligar el matrimoni a tornar a Catalunya per fer-se càrrec del seu llegat. A la masia-taller de Gallifa, on encara avui resideixen, Mako va entrar en contacte amb la ceràmica, tot i que no va deixar de dibuixar estampats, alguns per a clients locals com la mítica Camiseria Pons o El Corte Inglés.

Més enllà dels encàrrecs professionals, que amb el temps van anar minvant, el motor vital de Mako ha estat el dibuix. O, millor dit, el plaer de dibuixar. Així es percep a la galeria, on s’hi exposa una selecció de dibuixos fets entre 1959 i aquest mateix estiu, a més d’unes peces de ceràmica i un tapís de Francesca Piñol que recrea un dels dibuixos. Aquí entens perquè Mako, en una delicada fusió entre Orient i Occident, ha dedicat la seva vida a la bellesa, a la precisió, a la composició dels colors, al joc de línies. La seva audàcia pictòrica és comparable a la dels brodats del matrimoni Bégé-Pichard. Però, lamentablement, encara no ha aparegut una Albertini que estiri el fil invisible de Mako fins arribar als arxius de les firmes d’alta costura. Entre els dibuixos -insisteixo, meravellosos- no hi veureu els estampats que va fer per a les cases d’alta costura ni les peces de roba que en van resultar. I la raó és molt simple: en aquella època, els dissenyadors d’estampats entregaven els seus originals perquè eren el registre per a plasmar el dibuix en un teixit. I, un cop entregats, en perdien la pista. Davant d’aquesta revelació, una pregunta em ronda pel cap. A banda de l’obra recent, podríem dir que la resta són descarts? La galerista em somriu i em respon que sí, que podríem dir-ho així. I només per això la meva admiració per Mako i el seu art -l’aquí visible i l’encara invisible- es multiplica per mil.