Viatge a l’origen de la primera obra mestra de Salvador Dalí

Salvador Dalí no va superar mai la por de volar. Per això, els viatges entre Europa i els Estats Units els feia amb vaixell, més llargs però, segons ell, més segurs. Amb tot, en les primeres travesses patia davant la possibilitat de naufragar i perdre els quadres que acabava de pintar, i feia part del trajecte abraçat a ells, segons va confessar.

En el viatge que Dalí i Gala van fer a Nova York el novembre del 1950, juntament amb les 15 obres que havia pintat a Cadaqués, no es va poder abraçar a una d’elles, La Madona de Portlligat, per la mida que feia, gairebé tres metres d’alçada per dos d’ample, de la qual va dir: “La meva ambició ha estat crear una obra mestra, potser no per a la història, però sí per a la història de Dalí. Aquesta és la meva obra mestra”.

Dalí va pintar La Madona el 1950, tot plasmant el seu abandonament del surrealisme i l’abraçada a una nova etapa mística i onírica. Hi va pintar Gala com una Mare de Déu renaixentista entronitzada, que sosté a la falda un Nen Jesús; es tracta de Joan Figueres, el nen que va viure amb la parella una relació gairebé paternofilial durant dècades, fins que Gala va morir el 1982. La Madona, que no s’exposava a Espanya des del 1952, ha viatjat al seu origen, a prop d’on Dalí la va pintar, gràcies a la mostra monogràfica que li dedica la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres, fins al 22 de febrer.

La ‘Madona’ sorgeix de l’admiració de l’empordanès per pintors com Piero della Francesca i la ‘Sacra Conversa­zione’

La Madona no va acabar al fons del mar, però va estar a punt d’estavellar-se contra una vorera de Nova York: la galeria Carstairs, on es va exposar per primera vegada, era en un sisè pis. La mida de la pintura va impedir pujar-la al muntacàrregues i va caldre entrar-la per una finestra després d’hissar-la amb una corda; un procés que Dalí va patir des del carrer, com va captar Mark Kauffman, les fotografies del qual també s’exposen. “Ha estat més fàcil pintar-la que transportar-la”, va dir Dalí després d’aquesta experiència angoixant.

La Madona sorgeix de l’admiració de Dalí per pintors renaixentistes com Piero della Francesca i la seva Sacra Conversazione. D’aquest quadre pren elements com l’ou, símbol de la puresa i la resurrecció, suspès per un cordill d’una petxina, símbol del baptisme de Crist, que pinta sobre el cap de Gala.

Amant de la ciència, Dalí seguia els avenços i les investigacions gràcies a les subscripcions a revistes especialitzades: “La física moderna ens ha revelat la desmaterialització que hi ha en tota naturalesa, que és la raó per la qual el cos de la meva Mare de Déu no existeix i al seu lloc es troba un tabernacle ple de cel”. Gala apareix suspesa sobre un fons blau grisós i emmarcada en un paisatge esquemàtic de Cadaqués. La roba i els gestos de Gala són plens de serenitat clàssica. El centre de la composició és el Nen Jesús. Està nu, amb les cames encreuades i els braços oberts. El seu tronc i el de la Mare de Déu estan perforats i, a dins, un tros de pa, símbol de l’Eucaristia.

Els diferents elements pintats per Dalí també leviten, com a conseqüència de la desmaterialització de la matèria, com l’enorme estructura arquitectònica amb dos capitells adossats. D’un dels costats penja un tros de suro, “noblesse de Port Lligat”, segons el pintor. Sobre el banc, ubicat als peus de Gala, hi ha un drap d’or, un eriçó, una branca d’olivera, una flor de gessamí, com les que Dalí es col·locava darrere l’orella, dues roses, un peix, dos fruits i una ceràmica. Davant de Gala, una espiga de blat i, a la seva esquerra, un cargol i un cistell amb un altre tros de pa. A l’interior del moble: un rinoceront, símbol del mal, amb el seu cos dividit, un musclo i un bust amb el rostre deformat. L’escena s’emmarca, com en un teatre, entre dos telons.

L’exposició novaiorquesa de La Madona va ser un “èxit colossal”: va augmentar la cotització de Dalí als Estats Units, i a Espanya li va donar la fama que se li havia negat fins a aquell moment: “Dalí és un triomfador ple que ha aconseguit una popularitat reservada només a ídols com els astres de la pantalla, futbolistes o toreros”, explicava un setmanari.

Després de Nova York la pintura es va exposar a París i Londres i el 1551 a la primera Biennal d’Art Iberoamericà de Madrid, que va tenir una segona part, el 1552, a Barcelona, ​​on la sala daliniana va estar sempre atapeïda, amb grans cues davant de l’edifici del Parlament, on se celebrava.

Durant aquells dies va córrer el rumor que “un acabalat home de negocis català” la volia comprar, però no va ser cert. El 1954 l’obra es va exposar a Roma, Venècia i Milà, i poc després la va comprar l’industrial de l’acer canadenc James Dunn, per una quantitat no revelada, que va oscil·lar entre els 12.000 i els 80.000 dòlars. Amb la venda, Dalí posava fi a una incertesa que tenia des que la va pintar: “Crec que aquesta pintura té fatalment futur”.

Al cap de poc temps el quadre va tornar al mercat. L’any 1982 l’obra va estar a punt de ser adquirida per la Generalitat a través d’una societat artística d’inversions novaiorquesa assessorada pel marxant Fernando Guereta. Els encarregats d’aconseguir-ho eren el conseller Max Cahner i el director de Patrimoni, Jordi Bonet. La maniobra formava part del procés iniciat per Jordi Pujol per guanyar-se el favor de Dalí de cara a heretar el seu patrimoni. Segons la premsa, l’operació, d’uns 600.000 euros, estava gairebé tancada: la Generalitat pagaria el 10% i la resta, una caixa d’estalvis.

La mort de Gala el juny del 1982 va accelerar l’enfrontament que al final va guanyar l’Estat, declarat hereu universal pel pintor. Unes inundacions al Pirineu que van provocar la mort de 14 persones i grans danys van fer que la Generalitat considerés prioritari destinar fons per socórrer els afectats i es va avortar la compra.

La Madona es va exposar el 1985 a Brussel·les i el 1986 a Tòquio, en una mostra promoguda pel multimilionari Masao Nangaku que, dos anys després, va viatjar a Figueres per comprar a Dalí tres obres per crear un museu. Entre elles, La Madona de Portlligat, que es conserva al Fukuoka Art Museum. Des d’allà ha viatjat 10.000 quilòmetres, la majoria amb avió; impensable per a Dalí, pel pànic que tenia a volar.