Abans la gent cantava. Ara tothom va ràpid

Quan em demanen “Què has fet aquest estiu?”, dic, ràpidament, que m’he quedat a Solsona a reflexionar sobre la relació conflictiva entre el prosaic i el sagrat. És mentida, no he fet això, però sempre intento fer-me l’interessant per sobre de les meves possibilitats, així les esquerdes se’m veuen més grosses.

Durant l’estiu, un projecte artístic i musical anomenat Goig, bona gent de Cardona i comarques, van treure el seu primer disc, anomenat Goig. Una coherència que molts ja voldrien. Una de les joies d’aquest grup és que fins al moment de la presentació ha­vien fet una gira d’ermites petites que conformaria el desig humit de molts franciscans de la diòcesi. Amb cançons com ‘Goigs de santa Àgata’, ‘Goig de la Pluja’ o ‘Goig de la Memòria’, havien recuperat ermites ermes i més menyspreades que el cordill del fuet, donant una nova dimensió artística als llocs sagrats. Allò del profà i del sagrat, saps?

Però el més sensacional és que la presentació del seu disc, Goig, va ser a la plaça de bous de Cardona, una plaça muntada cada any, obra de l’enginyeria rural i que avui dia encara és l’epicentre de la festa cardonina on volten braus, toreros i pasdobles. En un gest tendre i bonic, durant la presentació, l’Elena Ribera, cantant de Goig, va regalar una flor a la seva àvia, font de molts goigs recuperats, davant de tota la plaça. Vam plorar tots. L’àvia, la Pilar Estany, va prendre el test i davant de tot el públic de la plaça, amb gest torero i mirada a les grades, va mostrar-lo com si fossin les orelles d’un bou difunt acabat de pelar. Quin gran moment.

Una boda. Aquest estiu també vaig anar a una boda al Solsonès sec, el que queda sota Solsona. Una boda que, evidentment, ja no era una boda. Ja no en queden, de bodes. El profà i el sagrat caminant junts cap a un altar, que ja no és altar, però s’hi assembla prou. A altes hores del matí, quan la música de ball es feia pas (música de ball vull dir el que escolta la gent d’ara, és a dir, jo quan bec una mica), un jove encamisat va prendre el micròfon, va fer parar la música i va iniciar el càntic dels Goigs de la Mare de Déu del Claustre. A veure, no sonaven com els del Roger Mas, però la gent prou s’hi va sumar. Després ‘Quiero montar-me en tu velero’ i endavant.

Festa major de Solsona. Dilluns havent dinat, de les tres fins al vespre es va fer el clàssic besamans a la catedral de Solsona. Aquest any tenia tota la voluntat d’anar-hi: per una cosa o per una altra, em veia tibat místicament a estimar-la. Això em va a rampells. Ara bé, mala hora havent dinat per besar sigui el que sigui. Sobretot, després d’un dinar de festa major. I és que no té la seva part de sagrada una migdiada ben feta? I dius: “Però tens temps fins al vespre!”. Que no és un ritual prou elevat la sobretaula de botó, raig, contraraig i abraçades? Per una cosa o per una altra, em vaig quedar sense petó.

No sé què en treuré d’aquest estiu de reflexió: anem profanant el sagrat o sense voler sacralitzem el profà? Ni idea, però em penso que una mica de tot. Ah! I anem fent, que ja és molt.