Pòdcasts indigeribles

Cada setmana condueixo unes quantes hores, així que fa temps que provo pòdcasts per fer-me companyia. He escoltat recomanacions d’amigues i coses a l’atzar, he triat produccions guiant-me per la casa que les fa. Sovint n’aguanto un parell de capítols i després me’n canso (potser el problema és meu). També em passa que els que més m’interessen són en llengües estrangeres, cosa que és una murga, perquè m’exigeix parar una atenció extra i sempre et pot tocar un mortificador accent de Saxònia o un cineasta amb la veu rogallosa. He descobert també que molts pòdcasts catalans són una conversa una mica d’estar per casa o que els costa sortir del plantejament superficial, que entenc perfectament que és exigible per tenir un mínim èxit.

Els pòdcasts em són útils sobretot com a eina intel·lectual per preparar xerrades i monòlegs, i per omplir les meves excessives llacunes de coneixement. Aquesta setmana, arran d’informar-me sobre Thomas Ostermeier, he descobert Alles gesagt? (Tot dit?), una producció del diari alemany Die Zeit que roda des del 2018, on fan unes entrevistes que ells mateixos qualifiquen d’“inacabables”.

El format és el següent: el cap de redacció i el director editorial del diari entrevisten una persona rellevant fins que l’entrevistat decideix parar-ho en sec, cosa que fa pronunciant una paraula clau. Aquest funcionament recorda la “paraula de seguretat” de les pràctiques BDSM, on se’n fa servir una per demanar a l’altre que s’aturi; la metàfora és evident: també les entrevistes tenen alguna cosa de sadomasoquisme, de submissió, de vulnerabilitat. Per Alles ge­sagt? han passat personalitats de tota mena: astronautes, polítics, actrius, lingüistes, youtubers. També tenen alguns episodis en anglès, com el d’Ian McEwan, que segur que escoltaré.

Durant l’entrevista de vegades dinen —se senten els coberts, les glotis empassant— o algú s’aixeca per anar al lavabo. L’oient té la sensació de ser un espia. El fet que se sàpiga quan comença però no quan acaba fa que la durada dels episodis sigui molt variada; el més curt dura dotze minuts (l’entrevistat la va cagar i va dir la paraula de seguretat sense voler), el més llarg gairebé deu hores. M’encanta aquest abús; després de tantes hores acabes tenint una agradable sensació de familiaritat, o fins i tot de tendresa cap a l’entrevistat. No entren gaire en temes polèmics: no els eviten, però no violenten (al capdavall, corren el perill que la persona se senti massa fuetejada i aturi l’entrevista), i també això em sembla una virtut, perquè permet que l’entrevistat s’expliqui en els seus propis termes.

És, en definitiva, un pòdcast que ho tindria tot per ser indigerible, i tanmateix l’he escoltat tant de gust que pensava que m’agradaria molt que fóssim un país on fer una cosa així tingués sentit. Però potser és un biaix perceptiu meu, i no és tan bo. Per què el que ve de fora sempre ens sembla millor: perquè de veritat és millor o perquè tenim l’autoestima col·lectiva per terra?