‘Qui va matar el meu pare’: la mort també és política

Matar el pare és un art que s’hauria de practicar amb certa regularitat. Édouard Louis va causar gran sensació amb la seva primera novel·la Adeu a l’Eddy Belleguele, que va publicar quan tenia vint-i-un anys. Allà ens parlava de la seva infància de pobresa i violència, i es va convertir en el nou Didier Eribon amb una barreja rabiosa d’autobiografia i retrat social. Amb Qui va matar el meu pare es va reconciliar en certa manera amb el seu progenitor: a mig camí entre la novel·la curta i l’assaig, Louis aprofundeix en la relació amb el seu pare i indaga els motius pels quals va tenir una vida tan miserable i infeliç.

Aquests dies podem veure una adaptació teatral de Qui va matar el meu pare al Heartbreak Hotel: un monòleg protagonitzat per Dafnis Balduz i dirigit amb molt d’ofici per Pau Roca. Es nota que som davant d’un projecte de l’actor: Balduz defensa el text amb dents i ungles, passant de la ràbia a les llàgrimes en qüestió de segons. La proximitat i la bona acústica de la sala juguen molt a favor de la proposta, ja que ens permeten ser literalment amb el protagonista a la seva habitació o al menjador familiar, quan un playback de Barbie Girl va suposar un punt d’inflexió en la seva biografia.

Pau Roca sap aprofitar molt bé les reduïdes dimensions de l’escenari, i la il·luminació de Guillem Gelabert ens fa transitar per diversos espais físics i mentals. La moqueta, rosa i peluda com un peluix infantil, funciona com a contrapunt simbòlic a la duresa de la història. La violència, la pobresa i l’alcoholisme van marcar la vida familiar de l’autor, que exposa amb claredat perquè la masculinitat intoxica tot el que toca. A Balduz només li calen un gest i un cigarro invisible per convertir-se en la mare, i defensa amb el mateix talent la ràbia d’un pare que clavava cops de puny a les parets com la coreografia amb molta ploma del seu fill. El text és una mica precipitat, però l’actor aconsegueix donar l’espai que es mereix a cada frase. La relació de la política amb la vida és especialment acusada entre la classe treballadora, i Édouard Louis cita els responsables directes de la mort del seu pare: Chirac, Sarkozy, Hollande i Macron. Encara sort que aquí aquestes coses no passen.