Narcís Puig, director del Temporada Alta: “A partir d’ara, tota la culpa del que passi és meva”

L’arribada de Narcís Puig a la direcció artística del Temporada Alta, el festival d’arts escèniques de Girona i Salt, considerat el més important de Catalunya juntament amb el Grec de Barcelona, sembla el salt del tramoista a l’escenari. En un món com el del teatre, en què abunda la gent que es menja el món i festeja amb els focus, una personalitat i una trajectòria com les de Puig (l’Armentera, 59 anys) són prou excepcionals. El nou director del Temporada Alta, discret, tenaç i constant, prové de les files més humils i sofertes del món del teatre (també, es podria dir, de les més valuoses): les del públic. La seva connexió amb l’escena era aquesta: anar molt al teatre i haver-ho vist gairebé tot. De les butaques el va treure fa 20 anys, el 2005, Àlex Rigola, per incorporar-lo amb molt bon criteri al seu equip de direcció ―passant prèviament per l’associació d’espectador del teatre― en la seva etapa al capdavant del Lliure. Després, el 2011, el va fitxar Salvador Sunyer ―al qual és obvi que tampoc li falla l’ull clínic―, que el va convertir en el seu segon al Temporada Alta. I ara que Sunyer, que ha estat al capdavant del festival en les 33 edicions, ha decidit jubilar-se, Puig ha passat a ocupar-ne la direcció.

Pregunta: Substituir Salvador Sunyer, personatge de tant carisma, quina responsabilitat!

Resposta. Fa vertigen, sí. Salvador Sunyer és un dels grans del teatre català, encara que no hagi dirigit cap espectacle. Però m’ha deixat un mecanisme molt ben greixat. Recullo una herència i un projecte molt ben construïts i consolidats, i un públic que ha anat creixent i madurant teatralment a la vegada que també ho feia el festival. S’ha passat de 4 espectacles el 1993 a 92 aquesta edició.

P. Sunyer està amagat per algun racó?

R. Amagat no ho està, ve molt per l’oficina. Però jo soc el director a tots els efectes, m’ha donat carta blanca. M’ha dit que hi és per al que faci falta (i ja me n’he servit), però ell s’ha apartat. No desapareix, esclar, perquè és soci de l’empresa que organitza el Temporada, Bitó Produccions, i continua vinculat específicament als projectes de la fundació La Ciutat Invisible ―impulsada per Bitó―, consagrats a trencar la frontera entre cultura i educació, i que es concreta en el programa A tempo. Però el festival és meu, és a dir: tota la culpa del que passi és meva. He de dir que fa temps que estic ficat en el Temporada i que teníem la feina molt repartida. Ell cultivava la relació amb la gent de més de 40 o 45 anys, però en l’àmbit internacional era jo qui anava a veure les coses i tenia el contacte també amb les noves generacions d’artistes, els joves. Ara m’he d’ocupar de tot.

P. Com arriba a dirigir el Temporada?

R. És un camí inusual, per descomptat. Soc informàtic, treballava a IBM, però també era un espectador compulsiu de teatre, una mica friqui per dir-ho així; hi anava dos o tres cops per setmana. Aleshores Rigola em va cridar per al Lliure, ens coneixíem de freqüentar el bar Raval i d’haver coincidit en viatges per veure teatre fora. Després de pensar-ho i de consultar gent com Carlota Subirós i, precisament, Sunyer, li vaig dir que sí i vaig deixar IBM, al setembre farà vint anys. Després també el vaig acompanyar en la direcció de la secció teatral de la Biennal de Venècia. Sunyer em va cridar després per anar amb ell al Temporada, em va dir “ho faràs bé, no hi ha tanta gent que hagi vist tot el teatre que has vist tu”. Em va animar molt. La veritat, no m’imaginava acabar on soc ara.

P. Aquest és el seu capital principal, la quantitat de teatre que ha vist?

R. Sí, i ser, per formació, més racional que passional, haver tingut una carrera anterior relacionada amb la tecnologia, ser més d’oficina. No soc un artista, em moc en uns altres paràmetres. Però m’apassiona el teatre, si no no seria aquí. Crec que combino bé racionalitat i una dosi de passió.

P. Quin teatre l’ha impressionat més?

R. Costa dir-ho, però alguna cosa puc remarcar. Vivia al camp amb els pares, a l’Empordà, i anava amb ells a veure teatre. Recordo l’impacte que em va produir veure El diluvio que viene al Victòria el 1980. “Bufa”, em vaig dir, allò superava tot el que havia vist fins aleshores. Va ser el primer gran espectacle que vaig veure. Després, curiosament, no he sigut gaire de musicals. També em va impressionar enormement l’Orestea de Castellucci al Grec de 1997 d’Albertí. I El público de Lorca muntat per Pasqual.

P. I de fora?

R. Va ser una experiència forta veure Bartabas amb el seu circ eqüestre a Avinyó. De teatre estranger, teatre dansa en aquest cas, també em va marcar el Café Müller de Pina Bausch; i el Ricard III de Mattias Langhoff.

P. És gaire de Shakespeare?

R. Ho soc, shakespearià amb mirada contemporània. Que comencem oficialment aquesta etapa amb el Hamlet d’Ostermeier (11 i 12 d’octubre, Municipal de Girona), que és tan important perquè va marcar una època en la nova manera de fer Shakespeare, m’agrada, tot i que feia temps que hi anàvem al darrere.

P. De quina manera la seva personalitat marcarà el festival?

R. Ja està marcat per la meva personalitat, encara que la de Sunyer fos molt forta: fa 15 anys que treballem junts. El festival en la seva mesura actual, que és la que volem, amb 90 espectacles, ja és aquí, està molt consolidat. No cal esperar grans canvis. Les grans línies es mantindran. Encara que tot ha d’evolucionar, i el festival també.

P. En quin sentit?

R. Tinc alguna obsessió. Als artistes joves els costa molt entrar en produccions importants. M’agradaria treure’ls del petit format, donar-los més mitjans. Detectar el talent i donar-li suport. Aquesta ajuda a coproduir amb la gent jove és un dels focus que m’interessen. Una altra obsessió seria estendre el festival per la província de Girona, apropar-lo a públics diferents que, a la vegada, després vindran també a la ciutat. I treure més suc dels projectes internacionals de manera que beneficiïn més els artistes catalans.

P. El festival ha hagut d’afrontar situacions tan complexes com les del procés o la covid. Ara li toca bregar amb la guerra de Gaza i l’ascens de l’extrema dreta catalana.

R. Amb la covid no va tocar posicionar-se sinó reinventar-se. Ara veiem que coses que ens semblava que havien arribat per quedar-se eren conjunturals, com ara el teatre on line. Vam pensar que ens ho continuarien demanant i ens vam equivocar. Es va acabar, i ben acabat està. Pel que fa a Gaza, ens hi hem posicionat en consens amb tot el sector teatral. Amb la ultradreta hem de veure què passa, esperem que no acabin prevalent.

P. Es troben en una zona especialment sensible.

R. Sí, suposo que sí.

P. Aquest ja és el seu festival. Faci algunes recomanacions.

R. D’acord, però evito el que ja té les entrades exhaurides. Sombras por supuesto, de l’argentina Romina Paula amb la seva companyia El Silencio (La Planeta, 18 i 19 d’octubre), The Hague, de Sasha Denisova, amb una nena ucraïnesa que imagina el judici a Putin al tribunal penal internacional (Teatre Municipal, 29 de novembre), i Bach-Dostoievski-Messiaen, de Lluís Homar (Auditori, 7 de desembre).

P. Què hi ha del Flaix de Tardor, aquest festival barceloní de tardor que s’han tret de la màniga?

R. És una primera edició. No és un altre festival, sinó una mostra de teatre internacional. S’organitza des de l’equip del Temporada Alta (amb el suport de la Generalitat l’Ajuntament de Barcelona i la complicitat de sis teatres de la capital catalana), però és una cosa separada. Neix de la constatació que Barcelona té un gran festival d’estiu, el Grec, però en comparació amb altres ciutats de les seves dimensions ofereix poca programació escènica internacional a la tardor. Vam presentar una proposta i ens van comprar la idea. Està feta pensant en els teatres que acolliran els espectacles. No té res a veure amb Temporada Alta, més enllà que ho fem nosaltres. Temporada Alta té també programació internacional, però la seva base és la del país. Flaix és només programació internacional.

P. Creixerà fins a ser un autèntic festival de tardor barceloní?

R. Déu dirà, en acabar la primera edició, veurem. La idea és que tingui continuïtat.

P. També el dirigeix vostè, no?

R. Sí, en soc el director, sí. Diguem que sí, sí.

P. Està previst que en tingui un de prop?

R. No ho sé, encara som lluny d’això, cal veure si es consolida. S’haurà de pensar.