El ser o no ser de cinc actors que han interpretat Hamlet en català

Estan tots cinc al carrer davant de l’entrada de la redacció d’EL PAÍS i la SER al carrer Casp, i en veure’ls no pots evitar fer un bot. Valga’m el Bard! Cinc dels actors que han fet de Hamlet en català als nostres escenaris, vestits tots de negre, com s’havia acordat. Impressiona: el gran i dubitatiu príncep danès multiplicat per cinc —com són cinc els actes de la tragèdia—, tot un espectacle. Si Shakespeare ho veu li agafa un cobriment, o bé se li acudeix de fer-los servir per a una comèdia de les seves d’embolic d’identitats. Estan parlant i se’ls veu prou còmodes entre ells. Són (i valgui la paraula en relació amb el ser o no ser), per ordre d’edats: Enric Majó (79 anys), Lluís Homar (67), Pol López (39), Enric Cambray (36) i Guillem Balart (31). Un ampli ventall generacional i de registres de Hamlets que representa magníficament com ha estat encarnat i interpretat el personatge en català.

Falta un dels grans, Julio Manrique, que té una cita inajornable amb Emmanuel Carrère (reestrena el muntatge de L’adversari al Romea), per no parlar que aquests dies el flamant director del Lliure, amb La gavina, té l’ànima més entregada a Txékhov que a Willy. Manrique va fer el seu enorme Hamlet amb Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya el 2009, i Balart el va encarnar el 2021 a l’insòlit escenari del cinema Aribau per al mateix Broggi. Faltaria també Raimon Molins, que va fer, com a protagonista, un Hamlet de butxaca amb direcció pròpia i de Marc Chornet el 2014 a l’Atrium (i després a l’Akadèmia). Tampoc hi ha dos enormes Hamlets catalans (però no en català) com han estat Núria Espert i Eduard Fernández. Es podria discutir (no amb ell) la presència de Cambray, que, estrictament, amb els monòlegs escrits i dirigits per Sergi Belbel Hamlet.01 i Hamlet.02, no fa Hamlet sinó una stand-up comedy en què explica en clau d’humor l’obra de Shakespeare. Però atès que el propòsit de l’actor i de Belbel és arribar, d’aquí a uns anys, al Hamlet.05, abastant tota l’obra i potser després llançar-se a la piscina i muntar-la, li hem fet un lloc. Els Hamlets de monologuista de Cambray, i el seu èxit, són a més a més una prova de la vitalitat i l’actualitat de l’obra i el personatge. Afegim-hi que al Lliure hi ha fins al dia 20 un molt recomanable Hamlet, una versión recontralibre, de la companyia peruana Teatro la Plaza, interpretat per actors amb síndrome de Down.

Els nostres cinc Hamlets entren —després de passar per l’arc de seguretat i demostrant que no porten espases ni dagues— a l’Estudi Toreski per a la foto que deixa testimoni de la trobada. Falta alguna cosa (a més de Molins i de Manrique, que oficia a la llunyania com un altre Hamlet, Hamlet pare, l’espectre). Ho arregla arribant tot corrent Carlota Rubio, la responsable del Quadern i del seu club de lectura (quina guerra que li donarien els cinc Hamlets allà), que porta sota el braç una calavera obtinguda no dels enterradors del cinquè acte, sinó d’una botiga de disfresses. Els Hamlets ho celebren passant-se la calavera com una pilota i Pol López s’encapritxa d’un braç d’esquelet que acompanya el fúnebre kit, però després l’estricte Albert García no l’hi deixarà treure a la foto, així que se l’emportarà per als seus nens. L’atmosfera recreativa que ha creat la calavera (encara que no sigui l’original del clown Yorick) desapareix així que els Hamlets posen per a la foto. És increïble com es fiquen en el paper, i sobre el Toresky cau un pes d’enormitat i transcendència com si fóssim al castell d’Elsinore i totes les cortines tinguessin orelles i els merlets, fantasmes. Feta la foto, es parla de les traduccions. Els Hamlets d’Homar (que es va dirigir a si mateix, “una bogeria a l’estil Laurence Olivier i Kenneth Branagh”, fa broma) i Balart (i Manrique) es van fer sobre la traducció de Joan Sellent, jutjada com la més moderna. També Molins i Chornet van fer servir la de Sellent. Majó (a qui dirigia Pere Planella) va tenir, és clar, la de Terenci Moix. Pel Hamlet de Pol López (2016), el mateix director, Pau Carrió, va signar l’adaptació. La traducció de Salvador Oliva (del qual tantes altres obres de Shakespeare han arribat a l’escenari) està inèdita, i Josep Maria de Sagarra no va arribar a fer-la, ja que l’havia deixat per al final en considerar-la la més difícil, com recorda a aquest diari el seu fill Joan de Sagarra. N’hi quedaven quatre quan va morir.

Durant la trobada, Homar recorda que va estar al Hamlet de Majó, va ser el seu Horaci, però no en el muntatge teatral de Planella del 1979, sinó a l’anterior, aquell mateix any, d’Antonio Chic per a televisió, del qual va derivar la producció teatral. Una producció escènica que va circular molt (es va fer fins i tot a Madrid, al Teatro de la Comedia, en català) i va tenir molts canvis de repartiment, sempre amb Majó al rôle-titre. L’actor rememora que va tenir fins a tres Ofèlies (Marta Angelat, Rosa Novell i Muntsa Alcañiz!) i un s’imagina el quadre de Millais amb tres Ofèlies ofegant-se i gairebé li ve un atac. “Tinc un record fantàstic de Hamlet, superpositiu. Una delícia d’assajos amb Pere i Terenci. Què si el segueixo portant a sobre, a Hamlet? No, ni Hamlet ni cap altre personatge. Soc molt pragmàtic, gens romàntic. Penjo el personatge en acabar de fer-lo i no el torno a veure. No me n’impregno. No sento l’ombra de Hamlet”. El complexíssim duel final va ser difícil: “El vam muntar no amb un especialista en esgrima teatral, sinó amb un esgrimista esportiu que no sabia de teatre i fer-ho així és molt més exigent”.

Homar va voler fer el seu Hamlet molt canònic, explicar bé l’obra. Hi va haver diverses rotacions també en el repartiment, i li va tocar batre’s en duel amb diferents Laertes, “cosa que va ser complexa”. Un d’ells, recorda, va ser Pau Durà, l’actor i director de cinema. Hamlet va arribar a Homar en un moment molt particular i va ser una cosa molt personal. “Jo sortia del Lliure, que era el meu Elsinore, on havia viscut entre cotons. Em ressonaven coses. Caminava cap a una altra dimensió de la vida”. El seu Hamlet l’havia de dirigir Joan Ollé, però finalment no va poder i Homar s’hi va embarcar. “Va ser molt a l’anglesa, vaig dirigir, vaig protagonitzar i fins i tot vaig fer de productor”. Curiosament, “no em vaig cansar mai de fer-lo, mai em va fer mandra sortir a l’escenari a fer de Hamlet. Era un privilegi”. Un cop el va fer amb un fil de veu, afectat de la gola, “i va sortir la millor funció, tenia això tan útil, the obstacle, ser vulnerable, com em deia Uta Hagen a les classes que em va fer a Nova York”. Què li ha donat Hamlet? “Hamlet és una cosa molt especial, he fet molt Shakespeare, Ricard III, Coriolà, Timó… Sents que els has fet tots, però amb Hamlet, fins i tot després de 124 funcions, tens la sensació que hi ha alguna cosa irreductible, Hamlet té alguna cosa que no et deixa ser-ho del tot. El millor? Ser o no ser, què vol dir? Encara ho pensava venint des de casa. Abans era actuar, rebel·lar-se contra el que és. Ara, no tant voler canviar com acceptar”. Homar recorda que Hamlet no és un bon noi: deixa un recorregut sembrat de cadàvers, Poloni, Guildenstern i Rosencrantz, Ofèlia en bona mesura, Laertes, el rei. “Berkoff el va posar entre els dolents de Shakespeare, i no era només una boutade”. Un dels records més bonics que Homar té de Hamlet és haver-se assabentat en una funció, en aixecar-se de la butaca la seva dona amb nàusees, que seria pare. “El meu fill Isaac és d’alguna manera el príncep Hamlet”, diu amb tendresa.

“És el primer personatge metateatral”, assenyala Pol López. “Ell mateix observa el paper que té en l’obra, pren consciència de la seva pertinença, viu els temps del teatre en si mateix, reflexiona sobre què passa si actua, quins efectes tenen les seves accions. No havia fet mai res així com a actor, i a part, tens totes les preguntes existencials que es fa, les seves indagacions d’altura sobre l’ésser i la consciència. I hi ha el joc amb la bogeria, d’allò més costós com a actor”. Que digui tot això ventant-se amb el braç de l’esquelet no resta solemnitat ni emoció al que explica López: que gran que és Hamlet. “Sí que el guardo, és aquí dins, la seva memòria, a banda de tot l’aprenentatge actoral. Currículum? Em fa sentir bé, quan he d’afrontar un paper difícil, em dic, ei, he fet Hamlet! Sents orgull i et dona consistència. M’agradaria tornar-ho a fer d’aquí a 10 o 15 anys. És inacabable, sí. I absorbent. Quan l’interpretes són uns mesos que seràs allà, de ment i de cos. Recordo que l’Espert, que feia el Lear, em va dir: ‘Fas Hamlet? I què, ja tens mal de cap?’”. El seu parlament preferit? “Són tants. El que comença ‘aquesta carn tan sòlida…’ Ser o no ser? Hi havia un punt que de tan ficat en l’obra gairebé no era conscient de dir-ho”. Debatent sobre Hamlets internacionals favorits, López s’inclina pel de Lars Eldinger per a Ostermeier a la Schaubühne, que també fascina Cambray, mentre que Homar recorda esglaiat fins i tot el de Michael Pennington que va veure a Stradford i el cinematogràfic d’Innokenti Smoktunovski. Balart s’inclina per l’Andrew Scott del National Theatre.

“Jo també intento entendre l’obra, però només porto dos actes”, intervé Cambray en el to desenfadat dels seus monòlegs. “Soc Hamlet i soc tots els personatges, fins i tot soc Belbel. El que m’interessa més és com passar-ho per la comèdia. I cal recordar que Hamlet en té molt, de comediant. Recordo prendre un frànkfurt amb Ostermeier després de la seva funció i que em digués que costa molt entendre que Hamlet tingui humor; tot porta a ser una mica més fosc, la calavera, etcètera. Té el seu punt de drama familiar i culebrón: la meva xicota no ho acaba de ser, el meu oncle posa les banyes al meu pare. Hamlet i el caràcter català? És un cagadubtes, com aquí que declarem la independència dos minuts i després que no”.

Balart emociona com feia el seu Hamlet. “Jo no sabia gaire bé què estava passant en alguns moments, com li passa a ell. Vaig dipositar la meva confiança en Broggi, que em va dir que em veia com Hamlet. Em va costar molt físicament, en el pla atlètic, és un paper molt físic i calia posar-se en forma. Ser o no ser, la primera vegada…, ho dius amb el cul apretat. Em va costar, no cal forçar-ho, però és tan bèstia, et planteges com poses les mans, com et mous. El temps es para, hi ha una energia, una tensió. Hamlet m’ha marcat molt. Estima els actors, si no fos príncep seria actor. Et fa créixer com a intèrpret, sens dubte”. L’actor diu que després de 45 funcions va quedar esgotat, sobrepassat per Hamlet i amb covid. “Hi ha un moment en què l’has d’acabar”.

Semblaria que Hamlet s’ha fet molt en català (aquesta és la impressió que tenen alguns), però en realitat, des de l’arribada de la democràcia, són un grapat; per ser estrictes, els de Majó, Homar, Manrique, Balart, López i Molins, tenint en compte que aquests dos últims van protagonitzar muntatges de cambra, reduïts. “Bé, no està malament, és de les obres clàssiques que més s’ha anat representant”, opina Sergi Belbel, gran especialista en Shakespeare (i més després de revisar-lo amb Cambray), que intervé espectralment, per telèfon. “Ara sembla que Txékhov li passa al davant, les generacions joves semblen aferrar-se més a ell que ha Shakespeare”. Belbel recorda que Hamlet “és de les obres universals més indiscutibles, la que més de Shakespeare, encara que aquí també s’ha fet molt Macbeth”. Doncs no surten gaires Hamlets, si es compten: sis en mig segle. “És veritat, potser això obeeix que a Catalunya tenim més actorasses que actorassos, encara que per descomptat elles també poden fer Hamlet. Curiosament, grans actors catalans encara no l’han fet, com Pere Arquillué. S’hauria de fer més, sí, hem passat massa anys sense Hamlets, del de Majó al següent, el d’Homar, en van 20″. Per als Hamlets de monologuista (i valgui el terme), Belbel ha fet una traducció pròpia. “Admiro molt la de Sellent, que em va permetre entendre coses que havia passat per alt, però per a allò nostre, que és força gamberro, he optat per traduir jo mateix. Traduir Hamlet és una tasca infernal, però el català és una molt bona llengua per fer-ho, té més plasticitat que el castellà i certa inestabilitat que convé molt a Shakespeare, un autor que barrejava allò elevat i sublim amb allò popular, cosa que veus en Guimerà, per exemple. També és molt monosil·làbic i això l’aproxima a l’anglès”.

És posar-se a parlar de Hamlet i, com els passa a tots, Belbel sembla ascendir en globus. “Amb ell, Shakespea­re dinamita les regles, fa explotar el tea­tre, inventa, reinventa. Que un personatge pugui aturar l’acció dramàtica per confrontar-nos a reflexions transcendentals és molt nou! Hamlet obre tantes caixes de trons…”. Ressona alguna cosa de Hamlet en l’ànima catalana? “Dubta de tot, sempre està entre el dir i el fer, i aquí hi ha alguna cosa molt catalana. Li costa fer, triga tant que ho emmerda tot. Això és molt català. Som aquí en aquesta autoflagel·lació i aquesta arrogància existencial, tenim aquest punt de patetisme, del dir i després no tenir empenta per fer. Ara, més que mai, ser o no ser i el consol del que pots ser”.

Joan de Sagarra, geni i figura, aporta la saviesa de crític a la reunió. És capaç de sacsejar Terenci mig segle després: “Era el meu amic, però la seva versió era molt defectuosa. No sé per què no s’han fet més Hamlets a Catalunya”. L’hauria fet bé Flotats? Es percep el somriure amb ullals a l’altra banda del telèfon. Una pausa i un riure. “Què vols que et digui. És molt francès i el meu Hamlet és anglès. Veig el Floty fent Racine o Corneille, però Hamlet?, no”. Sagarra fa un sospir que ressona a Elsinore. “M’encanta Hamlet. Me’n sé trossos de memòria. De vegades em poso enregistraments, i em cau la bava”.