Salvador Sunyer: “No es pot deixar el futur a l’atzar”

Arrenca amb castanyes i boletsel festival Temporada Alta de Girona i Salt (fins al 10 de desembre), la gran cita catalana de les arts escèniques juntament amb l’estiuenc Grec barceloní, i ho fa complint 25 anys en un moment polític i social turbulent. El seu director, Salvador Sunyer (Salt, 1957), és ben conscient de les dificultats de portar la gent al teatre quan cada dia es desplega davant els nostres ulls, al carrer, a les institucions, als mitjans i fins a taula el gran drama de l’actualitat. “Passarà el que hagi de passar, i ens afectarà a tots”, reflexiona, “però treballem en el marc que hi ha, i encara que tots tinguem el cap ocupat en això, no està malament treure’l d’aquí una estona; crec que el teatre, els llibres, l’art, el cinema, són precisament una bona medecina per a l’ànima en aquests moments”. Sunyer adverteix que la conjuntura política és responsable que la venda anticipada d’entrades hagi disminuït amb relació a altres anys. La trobada amb Salvador Sunyer és en un restaurant de Barcelona. El director demana peus de porc, sense complexos, i una Coca-cola.

Pregunta. Vinga, recomani’ns alguna cosa de la programació.

Resposta. Soc un venedor fatal. L’equip em retreu que no digui que tenim el millor. Hauria d’esmentar Nit de reis, de Shakespeare, muntada per Declan Donnellan amb actors russos, que va obrir ahir a la nit el festival i es representa també avui. Els dos Macbeths, tan diferents: un d’argentí, Mendoza, molt de teatre popular, ambientat en la revolució mexicana i amb l’escocès convertit en general villista; brasiler l’altre, A floresta que anda, de Christian Jatahy, amb només una actriu i càmeres en directe. Alain Platel i el seu homenatge a Pina Bausch, Guy Cassiers posant en escena un text de Jelinek basat en Les suplicants d’Èsquil, Oskaras Korsunovas amb el Diari d’un boig de Gogol, Romeo Castellucci, amb el seu espectacle basat en l’Ètica de Spinoza...

P. I d’aquí?

R. El Cyrano de Lluís Homar, que tothom espera amb ànsia, La visita de la vella dama, amb titelles i Vicky Peña, la ballarina Lali Ayguadé amb IUanMI, Sol Picó i els seus nois, el Vania de Rigola...

P. Aquest any no tenen Peter Brook, que era com de la família.

R. Brook no tenia cap espectacle en gira. Tampoc tenim, ja que hi som, Krystian Lupa, un altre habitual.

P. Ha d’estar ocupat salvant Polònia del seu govern...

R. En part, però el problema amb ell és que no</CF> tenia cap espectacle que poguéssim pagar. La gent no s’adona del que val el teatre. El que costava l’any passat la producció inaugural del festival d’Avinyó equivalia a tot el Temporada Alta, que enguany té un pressupost de prop de tres milions d’euros, 800.000 aportats per empreses privades. A França, el Teatre Nacional de Grenoble, una ciutat similar a Girona, té un pressupost de 18 milions d’euros, el mateix que el Teatre Lliure, el Teatre Nacional de Catalunya i el Mercat de les Flors junts. Quan estàs aquí, en la mateixa lliga amb països que no són tan diferents en sanitat o educació, i veus que en canvi en inversió cultural estàs a anys llum de distància... Aquí la mateixa esquerra creu que es gasta massa en cultura.

P. Què caracteritza el Temporada Alta?

R. D’una banda, és una porta d’entrada del gran teatre i la dansa internacionals. Ara a Catalunya i Espanya es veu poca cosa estrangera, aquí al Grec i una mica al Mercat i a Madrid al festival de tardor. I Rigola té una programació potent als Teatros del Canal. Tenia, vaja.

P. Què li sembla la seva renúncia?

R. Ha fet el que creia que havia de fer. Dir i fer el que penses hauria de ser un dret. Em sembla que ha tingut una actitud molt valenta. Això té un preu que en canvi no té la signatura d’un manifest.

P. Parlava vostè de les característiques del festival.

R. A banda de portar produccions internacionals, el festival coprodueix espectacles, ajuda a donar-los vida, treballant en col·laboració amb altres teatres de dins i fora de Catalunya. Una tercera característica del Temporada Alta és el propòsit que el festival serveixi perquè el nostre teatre surti fora. En aquest sentit, funciona la setmana de programadors, a la qual l’any passat van acudir 120 de 18 països. També exportem el Temporada Alta a Buenos Aires, Lima i Montevideo, quan comencen les temporades allà, al febrer.

P. No és un festival temàtic.

R. No, no ho és. Encara que, per descomptat, al programa figuren molts espectacles amb temes del moment o que presenten característiques comunes. Aquest any, entre els 97 que oferim, hi ha diversos sobre periodisme i sobre emigració, per exemple. Però no hi ha un eix únic definit. Essent sincer, el normal és que els programadors fem la programació i després ens inventem una cosa que l’homogeneïtza. Tens el que tens i després busques el nexe. Posar-te a cercar espectacles amb una idea molt concreta és una cosa que condiciona massa i, en última instància, bloqueja.

P. Ja hi ha ja obres teatrals sobre el procés i la independència, que tractin de l’1-O, per exemple?

R. Alguna cosa hi ha en els textos del Torneig de Dramatúrgia. Però que parlin concretament de tot el que està passant encara no. És aviat encara. Segur que sortiran, d’una banda o una altra. En diferents formats, comèdia, drama, teatre document. Però requereixen un temps de cuina i escriptura. Al teatre tot acaba sortint, com passa a la novel·la i l’assaig. Encara que és veritat que aquí no som tan ràpids a incorporar l’actualitat com el teatre britànic, per exemple. El National de Londres va obrir una secció per seleccionar temes contemporanis per a nous autors, i hi treballen 15 persones fixes!

P. Com es posiciona el festival en el conflicte de la independència?

R. S’ha expressat l’opinió de la gent que treballem al Temporada Alta en diversos comunicats. Crec que l’opinió unànime és que això només s’arregla amb diàleg i de manera civilitzada. Sembla un tòpic, però els tòpics sempre tenen bona part de veritat. Si em pregunta la meva opinió, crec que ningú ha de tenir interès a viure amb algú que no vulgui viure amb ell. No té sentit imposar a l’altre que es quedi amb tu, com sabem tots els que hem tingut parella. Suposo que hem d’anar cap allà, sense presses, sense estressar-se.

P. És optimista?

R. En realitat soc pessimista per naturalesa. Però alhora tinc una fe irracional que la gent és molt més intel·ligent del que alguns creuen.

P. Aquest any el festival té un apartat, un eix, social.

R. Més aviat formatiu. Això és molt important. Aquest país s’ha tornat culturalment molt elitista, no pels preus sinó perquè cal una formació reglada específica que proporcioni eines als espectadors per entendre les propostes artístiques. La literatura i l’art han estat sempre vistos com </CF>maries en els plans d’estudis i els artistes no han entrat mai en els llocs de formació, cosa que és un error. El nostre projecte A Tempo pretén potenciar les relacions entre el món cultural i educatiu de Girona a través del festival. Comprèn una programació específica per a professors, portar els artistes del festival a les aules de diverses escoles i instituts, espectacles pensats expressament per a escolars, entre ells el musical dirigit pel tristament desaparegut Moisès Maicas, i fins i tot un muntatge que realitzaran alumnes i en el qual ha participat l’equip de La Perla 29 i el seu director Oriol Broggi.

P. La mort de Maicas al juny ha estat un cop terrible.

R. Sabíem que passava moments difícils, però ningú imaginava que estigués tan malament. Caus en un pou i no trobes la mà que te’n tregui.

P. Vint-i-cinc anys ja... Té bona salut el Temporada Alta?

R. És molt fràgil, s’aguanta pels pèls. Encara no tenim cap conveni signat amb cap administració aquesta temporada. Vas tirant confiant en la paraula. El Temporada Alta és un festival rar. Surt d’una empresa privada de tres amics però fa un paper públic. Aquest model híbrid, estrany, fa que a les administracions els costi trobar fórmules. La conjuntura política passarà, d’una manera o altra, però els nostres problemes estructurals temo que seguiran aquí. L’ocupació ha de ser del 90% perquè puguem aguantar. Això és molt estressant. Aquests dies el futur és ja demà, sí, però el que fa que hi hagi un futur és que algú ho pensi amb temps. No es pot deixar el futur a l’atzar. I fi del sermó”.