Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

“Programar teatre internacional és un deure nacional”

Entrevista amb Salvador Sunyer director del festival Temporada Alta de Girona i Salt

Salvador Sunyer, director del Temporada Alta
Salvador Sunyer, director del Temporada Alta

Una imaginació robusta engendra per si mateixa els esdeveniments”. Valgui la cita de Montaigne per arrencar l’entrevista amb Salvador Sunyer (Salt, 1957), director del Temporada Alta, principal responsable d’aquest miracle que és el festival gironí de teatre (que comença el 3 d’octubre) i, és clar, addicte lector de l’autor dels Assaigs.

Altra vegada, i amb aquesta ja són 23 edicions, Sunyer es treu del barret un festival que es podria dir que és impossible en els temps que corren. Uns temps en què fins i tot el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ha renunciat a programar teatre internacional pel seu cost, mentre que ell, Sunyer, porta als seus dominis de Girona i Salt —i altres poblacions de l’entorn— ni més ni menys que Peter Brook, Krystian Lupa, Christoph Marthaler, Romeo Castellucci, Jean Fabre, Alain Platel i Oskaras Korsunovas, per esmentar les estrelles de l’alineació. A Sunyer li brillen els ulls com si comptés monedes mentre desgrano els grans noms del seu cartell internacional, i sembla a punt d’estarrufar-se, però, gat vell, manté l’expressió impàvida que el caracteritza i que ha de fer un temible jugador de pòquer. “Sí, és l’any més potent de teatre internacional”, constata, mentre prenem sengles coca-coles a la terrassa de Laie. El director del Temporada Alta deixa caure que “hi ha un deure nacional” en aquesta part de la programació. Li pregunto què opina de l’opció del TNC: “Han decidit no fer teatre internacional per la situació econòmica i per mantenir la producció del país, suposo que per això. Només el festival Grec, una mica al Mercat de les Flors i el Lliure i alguna cosa els privats programen teatre internacional aquesta temporada. En total poc. Jo crec que veure teatre internacional és essencial per al país, és un perill veure només el que es fa a dins”.

Pot quedar com una especialització del Temporada Alta, igual que Tàrrega amb el teatre de carrer? “Es pot consolidar un model de teatre internacional a Girona, però Barcelona ha de tenir la seva programació internacional també, i Lleida, i Vic”. Sunyer assenyala que en la seva programació internacional hi ha dues línies: “Els grans noms i l’afany d’introduir, de presentar gent que no ha estat aquí o que mereix ser més coneguda”. Entre aquests esmenta Brett Bailey, “el creador més polèmic de teatre africà” —l’any passat va escandalitzar Europa amb Exhibit, una exposició d’actors negres en vitrines: llàstima que no anés a Banyoles—. Bailey oferirà al Teatre Municipal de Girona un sorprenent Macbeth a partir de Verdi.

Sunyer esmenta també la brasilera Christiane Jatahy (que va treballar de joveneta a la Sala Beckett), la qual, després de sorprendre l’any passat amb la seva particular posada en escena de La senyoreta Júlia de Strindberg, oferirà a El Canal, la setmana que ve, la seva extraordinària versió de Les tres germanes de Txékhov, E se elas fossem para Moscou? (prenguin nota!).

Menú de Temporada

Quan li demano a Salvador Sunyer, l’altra gran passiódel qual —juntament amb la lectura i el teatre— és la cuina, que proposi un menú de Temporada (Alta), posa una cara digna de Hardy Har Har, la hiena Tristón dels dibuixos.

“El problema és que s’ha de conèixer la persona a qui recomanes alguna cosa. El que és bo per a algú pot ser insofrible a per un altre. L’altre dia, al mercat, la peixatera em demanava el mateix: “Què cal veure, Sunyer?”. En fi, aquí va un menú variat, dels molts que podria fer: Acreedores, de Claudia Faci, sobre el text de Strindberg; la Terra baixa d’Homar, el Macbeth negre de Bailey, Coup fatal d’Alain Platel, amb 13 músics congolesos als quals fa ballar i el contratenor Serge Kakudji; el recital d’Adrià Puntí; Prendre partit, i Viejo, solo y puto, de l’actor i dramaturg argentí Sergio Boris”.

Dit això, Sunyer recomana instal·lar-se uns dies a Girona i veure “tots els espectacles de creació contemporània”. I, és clar, qui es deixarà perdre Brook, Marthaler, Lupa, o l’adaptació de Juli Cèsar de Castellucci...

El teatre internacional, recorda Sunyer, és només una part de l’enorme festival, que aquest any presenta 90 espectacles, amb 26 estrenes absolutes i 27 coproduccions, del 3 d’octubre al 8 de desembre, en 23 espais d’exhibició (www.temporada-alta.net). El director destaca que ja tenen la meitat de les entrades venudes, i això que enguany posen a la venda un 22% més de localitats, fins a un total de 42.000. Un tros de festival ben desitjable. Creu que es fa alguna instrumentalització política del Temporada Alta? “No en tinc la sensació. Al llarg dels anys hem tingut relacions amb institucions de diferents partits, però mai hi ha hagut intents de servir-se de nosaltres. La cultura no dóna molts vots”. Però no s’està provant de convertir Girona en la capital teatral catalana? No té això rendibilitat política? “Sens dubte tenim el propòsit de convertir Girona en un gran referent teatral. Però el paper que pot tenir Girona —entesa en sentit ampli, amb les poblacions veïnes— és, més que de capital teatral, de ciutat del teatre, per recollir el terme de Pasqual. M’agradaria que fos un lloc on els artistes i les companyies s’instal·lessin, per viure i crear”.

Sunyer afirma que el secret del Temporada Alta, més que una mà negra política o un secret afany nacionalista gironí, és que els festivals “funcionen més bé en ciutats mitjanes o petites que en les grans, on tot es dilueix”.

“Que la gent de Girona sent el festival com a propi no n’hi ha dubte, però més enllà d’això, a Girona ha passat alguna cosa que a Barcelona no passa: ens arriben els diners privats de les empreses, enguany 80.000 euros. A Barcelona hi ha moltes altres coses per invertir i a Girona no tantes”. La recerca de les relacions empresa-teatre ha estat una de les obsessions de Sunyer, que ha trobat diverses fórmules tan enginyoses com productives, com ara el club de mecenatge teatral. Aquest any, el Macbeth el paguen íntegrament empresaris. En una altra iniciativa original, Sunyer ha aconseguit que Renfe ofereixi un descompte a l’AVE del 30% per viatjar a Girona des de qualsevol punt d’Espanya si tens entrades per al Temporada Alta, i també des de París amb TGV.

Sunyer recalca que un dels avantatges de Girona és que està a prop de Barcelona. Diu que no sap quanta gent va al festival des d’allà, però han encarregat un estudi per esbrinar-ho. “També arriba molt públic des del sud de França, tant que alguns espectacles els hem subtitulat en francès”. I el Temporada Alta, subratlla, és també “una cita del teatre de tot l’Estat, amb moltes companyies que vénen a estrenar aquí i amb les quals coproduïm”. “El més conegut del teatre espanyol —continua—, Angélica Liddell, María Pagés, Israel Galván, La Zaranda, són a la programació”.

La producció catalana és l’altra gran pota de la programació. Sunyer destaca la versió one man show de Lluís Homar de Terra baixa, amb dramatúrgia de Pau Miró. “És una cosa que em fa molta il·lusió estrenar, Homar està enorme”. També assenyala Prendre partit, sobre la col·laboració amb els nazis del director d’orquestra Wilhelm Furtwängler, protagonitzada per Joel Joan i Josep Maria Pou. “I per descomptat, tota la part de creació contemporània catalana”.

El director acaricia el somni de tenir una extensió del festival a Barcelona. “No seria dolent ni per a Barcelona ni per a Girona”. Ja té al cap el lloc que li agradaria...

Sunyer, fill del polític Salvador Sunyer i Aimeric, afirma que no li interessa la gestió (cosa que farà aixecar alguna cella), “però cal ocupar-se’n”; i afegeix que el que li agrada de veritat és llegir. Montaigne, com queda dit (“i mira que és puta en francès!”) i novel·les de “lladres i detectius”. Ara està amb els dietaris d’un personatge tan sinuós com Joan Estelrich...