Peset, l’home bo en què s’inspira ‘Ingrata pàtria’

El cementiri valencià de Paterna va ser un dels murs d’afusellament de l’Espanya de postguerra. Perquè tot i la victòria franquista, i com cantava Raimon, “a l’any 40, quan jo vaig nàixer, / encara no havien mort tots”. En aquell indret concret, entre abril de 1939 i desembre de 1956, es va afusellar 2.238 persones. Tothom ho sabia, però història i memòria van trigar a ser reconegudes i dignificades. El 2005 es va dur a terme la primera exhumació, i el maig de 2024, després de diverses campanyes, es van tancar dues exposicions excepcionals al Museu de Prehistòria i a l’ETNO valencians: Arqueologia de la Memòria. Les fosses de Paterna i 2238. Paterna, lloc de perpetració i memòria, respectivament.

En aquesta recuperació del passat traumàtic, calia salvar L’abisme de l’oblit —títol de la corprenedora novel·la gràfica de Paco Roca i Rodrigo Terrassa (Astiberri, 2023)—, per identificar i retornar les restes als familiars i per restaurar els noms de totes les víctimes. També els del besavi de Paco Cerdà. En aquestes mateixes pàgines, el recent Premi Nacional de Narrativa el recordava i ens recordava la rellevància de fer presents aquelles veus silenciades. Entre aquelles víctimes de la intolerància, sobresurt per la seva rellevància pública, científica i humana Joan B. Peset Aleixandre (Godella, 2 de juliol de 1886 – Paterna, 24 de maig de 1941).

Amb només 22 anys, el protagonista d’Ingrata pàtria ja acumulava una trajectòria brillant amb cinc carreres. Després d’un primer pas per Sevilla, el 1916 va instal·lar-se definitivament a València com a catedràtic de Medicina Legal, degà (1930-1931), vicerector (1931-1932) i rector (1932-1934). A més, va ocupar diversos càrrecs públics i, el febrer de 1936, va obtenir més de 84.000 vots tot encapçalant la candidatura del Front Popular a València capital. El primer febrer de 1939 va assistir a Figueres a la darrera sessió de les Corts republicanes en territori espanyol. Encara que va creuar la frontera, va decidir tornar i, debades, va esperar amb la família, al port d’Alacant, un vaixell que mai va arribar. Detingut per les noves autoritats, va iniciar un periple kafkià pels mecanismes repressors franquistes, amb separació de la càtedra primer i dues penes capitals successives: la primera seria commutada a 30 anys i un dia de presó pel gran nombre de testimonis favorables, de la segona no se salvaria. Anys després, el poeta Vicent Andrés Estellés li dedicaria un poema que incloïa aquests versos: “Tu, l’home bo, tu, l’home intel·ligent, / tu, la raó de tot un poble, caus”.

La persecució franquista contra la intel·ligència, el coneixement i el compromís acadèmic i polític va colpejar amb especial intensitat figures modernitzadores. Va ser el cas dels afusellaments dels també rectors Salvador Vila de Granada o Leopoldo García-Alas d’Oviedo. Ara bé, en el cas de Peset, la societat i la universitat valencianes democràtiques han sabut fer de la seva rehabilitació un model. Institucions com el Col·legi Major i l’Hospital Universitari porten avui el seu nom. A més, el maig de 2001 el rector Pedro Ruiz Torres (1994-2002) va dignificar la seva memòria amb la publicació facsímil del seu procés, i el 2012 se li va retre un emotiu homenatge públic. De fet, a València sorgeix i es manté una tradició de recerca, impulsada i participada en part per la mateixa família Peset, sobre la història de la universitat espanyola en general i de la valenciana en particular, que ha sabut donar continuïtat a aquesta necessària recuperació de la memòria democràtica.