Marc Cerdó revisa el canterano de la novel·lista Xesca Ensenyat a ‘Una llum submergida’

Xesca Ensenyat era una novel·lista desconcertant que se les enginyava per obtenir un estil molt modern, ple de paradoxes i digressions, a partir de l’observació d’una realitat petita, vilera, fins i tot kitsch de tan pròxima al costumisme, molt fàcil de situar per als qui coneixem el poble mallorquí de Pollença i el seu port. També és cert que la seva intel·ligència afilada a vegades semblava detenir-se a les portes d’alguna gran revelació que s’intuïa a l’abast, en part per convicció poètica i en part, però, presa d’una ràbia freda que n’ofegava l’esforç final. Així, almenys, recordo els seus llibres —i heus aquí el que importa: els recordo molt. Si parlem de succés mundà, el seu nom va mig treure el cap pel gran circuit literari, algun premi, alguna editorial de prestigi, per conformar-se finalment amb la dura condició de “veu silencia­da”. Això darrer ho diu el seu fill, el novel·lista Marc Cerdó, a Una llum submergida, un llibre en el qual escoltem la mateixa Ensenyat celebrar el fracàs de la seva trajectòria, perquè “l’èxit no sempre és bo; moltes vegades perjudica: abaixes la guàrdia i comences a dir bestieses; i, sobretot, no disposes de temps per escriure, per llegir, o per estar sense fer res, que també és molt important. A mi els elogis no m’han tudada...”. Potser tenia raó i, tanmateix, jo crec que en meresqué més, d’elogis.

L’estructura d’Una llum submergida dona un gir atractiu al co­negut subgènere literari de la carta al pare (o a la mare): Cerdó selecciona textos inèdits d’Ensenyat, la gran majoria estrictament personals, i els alterna amb altres capítols escrits per ell, entre la rèplica i el contrapunt. Del resultat ben bé se’n pot dir novel·la: els dos protagonistes, personatges fascinants, recorren un camí marcat pels conflictes i concretat en forma d’escenes, fets i esdeveniments sobre una cronologia. Els fragments d’Ensenyat emergeixen d’un canterano l’accés al qual estigué prohibit al Marc infant i adolescent: enfonsar-s’hi té alguna cosa d’assalt obscè per al lector. Ella hi compareix difícil, incòmoda, a voltes absurda, altres vegades heroica de tan indòcil, massa sovint irresponsable, egoista, infantil. Brillantíssima, també. Hi descobrim secrets, anagnòrisis i mentides grosses. Cerdó es defensa de l’ofec que li provoca, sense sortir-se’n mai del tot; el pes de la mare és ferotge. L’estima, no sap si és estimat o no, l’odia, l’enyora, no la pot sofrir. Per enfrontar-s’hi, ell perfila una prosa de voluntat analítica amb talent per coagular sentències: “Passar un dia al teu costat era excessiu; passar-ne mil, insuficient”.

Sembla que el primer impuls de Cerdó sigui el d’apamar les superfí­cies que conformen la realitat: el veiem calcular les dimensions de la casa, dels cossos, del llenguatge. Tanmateix, sap que no és possible: s’hi entesta, però ho sap. Sap que la casa és memòria; els cossos, desigs i afectes (i ressentiments); el llenguatge, una lluita amb les pèrdues. Coses massa grans. Tard o d’hora, doncs, aquest esforç el porta a una qüestió més radical encara: el temps. Una llum submergida confirma la frase de David Foster Wallace, que es pot llegir (i aplicar aquí) de l’indret o de l’inrevés: “Totes les històries de fantasmes són ­ d’amor”. I de temps, afegiré. Tot això no és mer impressionisme de ressenyador, sinó un apunt sobre el vertader sentit que s’intueix sota l’estructura triada per Cerdó. Una altra pista l’ofereix el relat infantil ‘Els embuts de moldre fum i altres herbes’, d’Ensenyat, reproduït pel fill: la història d’un nen que perd la memòria cada dimecres i, amb ella, perd també les 24 hores del dia, com si no les hagués viscut mai.

A partir d’aquest eix, la novel·la es permet parlar de la família com a Leviatan, de la construcció de les identitats individuals, del circuit del prestigi literari, etcètera. Ara bé, hi ha una altra manera molt fèrtil, i molt pertinent, de llegir-la: com una paràbola sobre l’escriptura com a destí inevitablement terrible. La mare esdevé escriptora contra el món, els pares i el sentit comú. El fill, en canvi, es veu llançat a una cruïlla paradoxal (i la paradoxa és herència de qui...?): si el món és la mare i la mare vol que sigui escriptor... com i des d’on habitar la vocació artística? Com revoltar-se contra una revolta?

Una llum submergida 

Marc Cerdó 
Club Editor
160 pàgines. 19 euros