Sense romanticisme

MALES COMPANYIES

Marc Cerdó

Club Editor

192 pàgines. 18 euros

D'una fugida, motiu literari clàssic, tracta la novel.la amb què ha debutat Marc Cerdó (Pollença, 1974), àgil, intensa, que avança amb la veu apressada del narrador, el Joan, un noi de 18 anys en conflicte amb el pare i que arrossega certa fama de rar. El retrat que en fa Cerdó no és gaire amable: difícilment el veurem com un heroi rebel sense causa. De romanticisme n'hi ha poc, aquí. Hi trobem més aviat una aproximació, força detallista, a la societat actual mitjançant la peripècia del Joan, que fuig de Pollença a Barcelona. I, de fet, el gamberrisme i la falta d'escrúpols que exhibeix el Joan per allà on passa podrien entendre's com una descripció, simbòlica i crítica, de l'estat de les coses al món.

Algunes contradiccions són un llast per una novel.la que no oculta una saludable ambició

Cerdó escriu animat per una clara voluntat d'estil. Els diàlegs són força vius, plens de mallorquinismes, tot i que evita l'article salat, i els personatges barcelonins també estan ben definits per la parla. La narració, en canvi, està menys marcada dialectalment, tot i ser en primera persona. Hi ha un evident esforç per reportar termes i expressions d'argots actuals (informàtica, música electrònica), exemples de llenguatge de sms, de premsa escrita, d'informacions televisives, i una certa complaença a referir-se a les marques dels objectes que arriba a fer-se enutjosa per innecessària.

Faríem malament, però, de llegir Males companyies com una novel.la amb vocació realista estricta, tot i que recorre a fets d'actualitat, com la corrupció urbanística a Mallorca (hi surt, per exemple, el xalet de Pedro J. Ramírez a primera línia de costa). Ho desmenteix la voluntat de Cerdó de forçar la versemblança. És possible, per què no?, que un adolescent de 18 anys d'avui dia sigui tan pedant com el Joan, interessat pel cinema de Bergman, Fellini i Angelopoulos, entès en els clàssics del dibuix japonès, que amaneix la seva parla amb expressions en anglès, francès i alemany, i que cita els llibres traduïts pel títol original. També és possible que vagi a petar amb uns pijos de Pedralbes igual de poliglots i que tenen els seus mateixos gustos cinematogràfics. Com és possible que la família que porta un restaurant àrab del Raval estigui ben integrada i parli un català excel.lent. Tot això és possible, però reunir-ho en un sol lot potser és demanar massa. Si hi afegim que alguns diàlegs són poc creïbles, la consistència de la novel.la comença a fer aigües: quan l'avi del Joan respon amb un perplex "Eh?" a la frase "Padrí, això que veus és una festa rave", és absurd que la contrarèplica explicativa del Joan sigui: "D'això se'n diu una rave party". I la conversa en què apareix Pedro J. Ramírez és pura astracanada ("Ay, chico —digué ella—. Desde luego, tienes más peligro con las mujeres que un mono con una Gillette. —Como buen macho español que soy, ¿verdá? —Lo que tú digas, Don Juan"). Tampoc s'adiuen amb la contundència que esperaríem de l'aspra ruta del Joan ni l'abús d'una retòrica més aviat periodística, que resta naturalitat ("la Ciutat Comtal", "la Ciutat Olímpica", "l'incombustible Sting" cantant amb "una partenaire de luxe", un "moro" que "escomet el mobiliari urbà a puntades de peu") ni unes quantes errades de coherència narrativa, com quan l'avió del Joan s'enlaira i ell veu, de nit!, "com les cases, els cotxes i les persones s'enxiquien sota la panxa del Boeing". Aquestes contradiccions són un llast, doncs, per una novel.la que no oculta una saludable ambició.