La connexió d’Ayn Rand i Donald Trump

El progrés, a bona part del món, de les ideologies racistes, negacionistes, totalitàries o despòtiques s’explica per diverses causes segons cada país; però quasi tots aquests moviments tenen a veure, senzillament, amb el descrèdit de la democràcia, una forma de govern enormement fràgil encara que sigui, de totes les formes de govern d’una república, la menys dolenta.

El règim polític abanderat per Donald Trump als Estats Units, tanmateix, posseeix a més a més una gènesi molt particular, llibresca, cosa ben estranya si es té present que a la història d’Occident hi ha molt pocs llibres i autors que hagin influït eficaçment en el govern de la cosa pública: la Bíblia, El príncep de Maquiavel, El contracte social de Rousseau, Adam Smith i d’altres fundadors del pensament liberal, El manifest comunista i poques coses més.

Un llibre, o uns quants, d’Ayn Rand (Alissa Zinóvievna Rosenbaum, 1905-1982), filòsofa i escriptora russa emigrada als Estats Units l’any 1926, autora de les novel·les La deu d’aigua i La revolta d’Atles, i fundadora d’un vague sistema filosòfic anomenat “objectivisme”, va ser i és una influencer gens menyspreable de l’actual retrocés de la democràcia nord-americana. Rand, cremada sens dubte per les experiències viscudes a la Rússia dels tsars i dels dictadors, on va passar la infantesa i primera joventut, va defensar a Amèrica allò que anomenava “l’egoisme racional”, l’individualisme extrem i el capitalisme més liberal i desinhibit que es pugui concebre. Això vol dir, també, que rebutjava la intervenció de l’Estat en els afers econòmics i que menyspreava radicalment el socialisme, l’altruisme, la caritat i, per escreix, tota religió en què es conformés una comunitat més o menys agermanada i solidària.

Si el llibre La deu d’aigua (i la pel·lícula corresponent de King Vidor, que es pot trobar) suggeria en la persona d’un arquitecte la sobirania de l’individu i la seva voluntat sense cap límit moral —s’hi inclou un acte de terrorisme “condonat” pel poder econòmic—, a La revolta d’Atles Ayn Rand va arrodonir el seu “pensament” —hereu, entre altres fonts, de Carlyle i d’una lectura esbiaixada de Nietzsche— d’una manera tan suggestiva com brutal. Encara que citarem fora de context una sèrie de passatges de l’obra, el lector que tingui la paciència de llegir aquest volum, de 1204 pàgines segons l’edició de Luis de Caralt (1960), comprovarà que resumeixen correctament aquesta “filosofia” de l’existència que, al seu moment, i encara més als últims anys, ha ofert un combustible sense parió a les forces polítiques i econòmiques ara encarnades en la persona i els actes de Donald Trump. Vegeu-ho.

Diu un personatge molt ric: “Nosaltres representem l’única aristocràcia que queda al món: l’aristocràcia dels diners”. Diu un altre: “El doctor Pritchett ha dit que la nostra cultura està desapareixent perquè les universitats depenen de les almoines dels industrials càrnics, dels magnats de l’acer i dels fabricants de cereals per al desdejuni”. Un altre, referint-se a l’explotació dels treballadors d’una indústria: “Els homes no es mostren disposats a admetre la veritat o la raó… Si volem aconseguir alguna cosa, hem d’enganyar-los. O obligar-los-hi”. Més encara: “Si em demaneu que doni nom a la distinció de què els americans poden estar més orgullosos, triaria la d’haver estat el poble que va crear l’expressió fer diners”. O això: “La intel·ligència és la culpable de tots els conflictes de la humanitat”. Una mostra més de l’antiintel·lectualisme rampant dels nostres dies.

I no parlem del discurs del misteriós redemptor John Galt (pàgs. 1043-1103 de l’edició citada), súmmum de la filosofia dita “objectivista” d’Ayn Rand: “He eliminat del vostre món la ment humana”; “Aparteu de vosaltres aquests paràsits de les aules subvencionades”; “El símbol de tota relació entre els homes, el símbol moral del respecte entre els éssers vius, és l’home de negocis”; “Com a mesura bàsica de l’autoestima, heu d’aprendre a considerar un senyal de canibalisme la petició d’ajuda de qualsevol persona”. Només són exemples menuts. El llibre acaba amb una imatge parenta de la de Constantí “In hoc signo vinces” (‘Sota aquest signe venceràs’): “I aixecant la mà sobre la terra desolada va dibuixar en l’espai el signe del dòlar”.

Els intel·lectuals del seu temps, i de qualsevol, van trobar en general que el llibre d’Ayn Rand no mereixia ni un comentari crític. Mentrestant, però, una sèrie d’homes i dones amb molt de poder als Estats Units i arreu —Allan Greenspan, Milton Friedman, Stephen Hicks, Margaret Thatcher, Elon Musk, Javier Milei, Steve Jobs, Díaz Ayuso, Jeff Bezos i milers d’altres— el van considerar i encara el consideren una mena de bíblia per al regiment del caràcter del bon ciutadà i dels afers públics.