Bruixes i calibans de Maryse Condé

Maryse Condé, l’autora guadalupenya que va merèixer el primer i últim Premi Nobel de la Nova Acadèmia, va morir al 2024, a noranta anys. Llibre a llibre, els lectors hem ampliat el nostre coneixement de l’escriptora gràcies a la vehemència de l’editorial L’agulla Daurada i el traductor Oriol Valls; i no oblidem que Periferia Cimarronas va produir l’espectacle Tituba, bruixa, negra i ramera (2023) amb Kathy Sey suportant tot el pes escènic per activar la narració més famosa de Condé.

Si Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem es basava en la veu poderosa de la seva heroïna tràgica, aquest Célanire colltallat papalloneja entre personatges diversos perquè ens preguntem qui és la tal Célanire Pinceau i què ens revela sobre la vida a les colònies.

Quin misteri, Célanire: un bon dia de 1901, arriba a la Costa d’Ivori i es fa amb la direcció d’una llar de mestissos. D’on prové el seu poder magnètic? És de fiar? Per què porta tothora un fulard al coll? L’arribada de Célanire, com a bona forastera, destarota la calma ivoriana (i, com a intrusa arquetípica, posa en marxa la narració); els veïns no triguen a tractar-la de dona posseïda pels esperits... Certament s’esdevenen circumstàncies misterioses que fan sospitar d’ella i, de passada, apropen la novel·la al gènere fantàstic.

Per a Condé, Célanire és el vehicle idoni per destapar un passat colonial que un segle més tard marca el món d’avui. La protagonista va contra corrent i les veritats que pronuncia pertorben l’ordre de colons i subalterns: quan mira al voltant, no només veu els funcionaris i els monocultius que ha imposat el règim marcial dels europeus («Rengles i rengles de palmeres d’oli se seguien, amb el rigor dels passos d’un soldat»), també hi descobreix marits polígams, pares abladors, adults abusadors i masclistes de tota mena... La pròpia existència d’una llar de mestissos ja és simptomàtica d’una manera de subjugar la població (i subsubjugar les dones); una opressió que és alhora colonial i patriarcal i que força el territori tant com els cossos.

Entre els personatges atrets per la força ingovernable de Célanire hi ha blancs, negres i mestissos: Thomas de Brabant, adjunt del governador, se n’enamora fins a les calces i Jean Seydou (que es fa dir Hakim perquè l’odi als francesos l’ha convertit a l’islam) s’hi sent atret tot i ser homosexual. Célanire i Hakim comparteixen la bastardia, i s’entenen.

L’estil de Condé és efusiu, ple de vida. Desenfocat, també. De tant en tant, perds de vista el personatge que seguies... Si més no, aquesta és una mala sensació a la primera part de les cinc que conformen el llibre. Tot al contrari, la segona part compta amb un focus fulgurant que il·lumina el monòleg de Papa Doc, mig metge, mig curandero, sant i màrtir. Amb el seu relat, la novel·la comença a jugar amb la idea d’una Pandora frankenstiana (semblant al Pobres criatures d’Alasdair Gray) i comença a córrer per terres americanes: la Guaiana francesa, Guadalupe, Perú i una Lesbos antillana i tot. Els funeral de Papa Doc (i el fervor popular que desferma) és una de les escenes més belles d’aquest llibre ple de matissos, fulgors i humanitat, que connecta Àfrica i Amèrica en una tragèdia compartida.

Célanire colltallat  

Maryse Condé  
Traducció d’Oriol Valls. L’agulla Daurada
272 pàgines. 21,50 euros